Curiositats: El Fonamentalisme Islàmic de Nintendo

Salutacions cosmonautes,

després d'anys i anys de jugar als seus exitosos jocs, de provar diverses de les seves plataformes, i fins i tot de veure una pel·lícula infumable com la de Super Mario Bros., quan pensàvem que ja ho sabíem tot de Nintendo i la seva filosofia de continguts sans a la Disney, ens cau una bomba: existeix un joc per a la NintendoDS que està fomentant l'islamisme entre els indefensos nens americans. Pel que sembla, una dona d'Indiana ha trobat al joc "Baby Pals", que una de les frases que deixa anar el bebé del joc és "Islam is the light", o el que és el mateix, "L'Islam és la llum". Però la cosa no acaba aquí, i és que aquesta mateixa dona no fa molt també va ser protagonista als telediaris americans al destapar que una de les joguines de Fisher Price deixava anar les mateixes proclames islamistes (en realitat, era el mateix clip de so) i a més afegia un bonic "Satan is king" (satán és el rei). Aquí teniu el vídeo en el qual apareix la dona en qüestió, i aquestes dues joguines del diable:



Podeu passar-vos també per YouTube per a veure les desenes de vídeos que pares escandalitzats han penjat denunciant a la nina per islamista i satanista (encara que ambdues coses siguin una mica contradictòries...).

Serveixi això d'exemple del fenomen de la percepció, i la implicació que té tot el nostre aprenentatge previ a l'hora d'interpretar els estímuls que arriben al nostre cervell, o en altres paraules: serveixi això d'exemple de fins a quin punt el fonamentalisme religiós d'Estats Units aconsegueix rentar el cervell dels seus fidels perquè acabin tenint paranoies religioses com la que hem il·lustrat (i amb les quals ens vam divertir tant, per això, gràcies). I si seguiu pensant que cap la possibilitat que aquests missatges siguin reals i intencionats, aquí un vídeo que mostra els missatges ocults en espanyol que hi ha en algunes cançons (mai més tornareu a escoltar "Hotel California" sense pensar en un "chinito pecando", i segur que, com un servidor, reclamareu ja un muñequito del "pingüino rodríguez") :


Quan un pensava que lo dels missatges ocults i satànics dels discos de Heavy Metal ja havia passat a la història... però la veritat és que Estats Units són unes màquines a l'hora de trobar-los (més aviat, inventar-los), i en l'enllaç de about.com trobareu altres exemples, com les denúncies cap a Tinky Winky per amenaçar amb fotre un tret a un nen (i a sobre gay!), les denúncies a una nina per dir-li "putón" a una nena, o les denúncies a Elmo per amenaçar a un nen de matar-lo. Segur que el problema són les joguines? O pares paranoics que paranoien als seus fills? En tot cas, perles com aquestes segueixen arribant des de fa dècades des del nou món...

Via: Akihabara Blues & About.com

Fil musical:LM.C en concert a Barcelona! (30 de Gener)

Salutacions cosmonautes,

Aprofitem la proximitat del concert de la banda nipona LM.C. que tindrà lloc el dia 30 de Gener a la Sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat (per gentilesa de Naizo), per a introduir-vos ja en el món de la música Rock japonesa.


LM.C. és una banda de díficil descripció, degut principalment a la varietat d'estils que s'entremesclen en el seu repertori. Si bé podríem identificar-los com una banda de Pop-Rock amb tocs de Visual Kei o fins i tot d'Oshare Kei (especialment per la seva cura en el look, tant per vesturari com pels seus videoclips), en les seves cançons també entra el Rap, tocs Metal, i tocs de Pop molt suau, o fins i tot Pop Electrònic. Malgrat tot, cadascuna de les cançons, sigui de l'estil que sigui, porta un segell de personalitat ben marcat, una espècie de "essència de LM.C." que fa que malgrat no ser uns profunds innovadors, els seus treballs tinguin sempre alguna cosa especial, alguna cosa que crida l'atenció. Si bé és cert també, que de vegades això significa que alguns dels seus temes són massa semblants

La banda la va fundar Maya (un dels guitarristes de les gires de miyavi) l'any 2003, encara que no va ser fins l'arribada d'Aiji el 2006 (flamant guitarrista dels veterans i ja dissolts Pierrot) que la banda va despegar de debò amb "Trailers [Gold]" i "Trailers [Silver]" i després el 2007 amb el ja mític Single "OH MY JULIET". Des d'aleshores la sortida de Singles, PVs (és a dir, videoclips) ha estat constant, i la seva presència s'ha fet notar molt.

Video publicat per Naizo, amb LM.C saludant als fans espanyols, i presentant la seva gira europea.

Per a aquells aficionats a la música japonesa (ja sigui Visual Kei, Metal, Rock o Pop), la seva actuació a Barcelona és gairebé d'assistència obligatoria. Per aquells que no hagin tret mai el cap pel fascinant món musical nipó representa una oportunitat especial de poder veure com les gasten els músics japonesos, amb propostes que sempre oferixen quelcom diferent al que estem acostumats a occident.

Us deixem amb alguns dels seus PV (mostra de la seva varietat d'estils), i esperem veure-us al concert de la Salamandra (aparcarem l'Arcadia molt prop), i recordeu que després de l'actuació Maya i Aiji dedicaran una bona estona a saludar als fans:

LM.C. "OH MY JULIET"

LM.C. "Bell the Cat"


LM.C. "88"

Tokusatsu: Opening de Kamen Rider Decade de Gackt

Salutacions cosmonautes,

el goig, l'eufòria i el frikisme més absolut s'han desfermat pels passadissos de la Arcadia, els nostres tripulants estan de celebració, ja que aquest passat cap de setmana finalment s'ha estrenat Kamen Rider Decade a Japó. Per tant, ja us podem oferir el vídeo de l'Opening amb l'esperadíssima participació de Gackt, que ha fet una cançó que ens ha transportat una mica enrere en el temps, ja que el seu so ens ha recordat als seus primers treballs més que als últims, cosa que ens ha complagut. Respecte les imatges, una orgia de Riders per a tots els fans de l'era Heisei de la sèrie, ja que van apareixent tots, prometent grans moments de frikisme absolut, amb multitudinàries lluites tant entre ells com conjuntament.

Comicoteca: Keroro Gunsou

Salutacions cosmonautes,

Com haureu vist, a poc a poc us hem anat presentant alguns dels personatges que habiten la nostra benvolguda Arcadia, des de l'inquiet Urias fins als flamants Kamen Rider. I avui ha arribat el moment de presentar-vos a un personatge que ha passat llargues temporades a bord del nostre navili interestel·lar, però que actualment es troba destinat en un planeta al que ell crida Pokopén, tractant d'envair-lo... encara que pel que sembla, la cosa no avança.

Parlem, és clar, del nostre Sergent més benvolgut, el Sargent Keroro, una granoteta keronense amb debilitat per les maquetes Gundam que és abandonat en la Terra (Pokopén) després d'una invasió fallida. A poc a poc va trobant-se amb la resta de la seva tropa, que també han quedat ressagats, i és llavors quan reben la missió d'envair la terra, objectiu que es prenen amb molta calma, i amb uns plans d'invasió dignes dels invents del TBO (si els invents del TBO haguessin abordat alguna vegada formes d'envair un planeta). A tot això cal sumar-li la convivència amb la família pokopense dels Hinata, que sofreixen en les seves carns els plans dels bitxarracos, però també s'aprofiten de les pobres granotetes perquè els facin les feines de casa (per cert, antològic el moment que descobrixen a Keroro, no es podia fer de forma menys espectacular i més graciosa).

Com tot friki amb ganes de fer-se notar, Urias em recorda i es vanagloria d'haver conegut a Keroro bastant abans de la seva arribada "oficial" a través del manga publicat per Norma Editorial a Espanya, i per l'anime que avui dia s'emet a televisió. La seva primera trobada amb el personatge va ser a través d'una sèrie japonesa anomenada Densha Otoko i el protagonista del qual, la perfecta definició de l'otaku solitari, solia passejar-se amb samarretes, ninotets i altre merchandising de la granota keronense.

Fijaos en la rana de encima de la cama (Urías tiene la misma en su camarote).

Fixeu-vos en la granota de damunt del llit (Urías té la mateixa a la seva cabina). Per l'Urias això va ser un amor a primera vista, i va estar un bon temps intentant trobar qualsevol cosa relacionada amb Keroro, fins que diversos intents fallits després, Norma Editorial el sorprenia editant el manga i posteriorment apareixia la sèrie a la TV.

Sens dubte, Yoshizaki Mini ha aconseguit crear un dels personatges/mascotes més adorables dels últims temps, i per això no ens estranya que a Urías li hagi donat semblant obsessió amb la seva merchandising (ja se sap que el "kawaii" ven). Amb tot això, no és gens fortuït que l'otaku de Densha Otoko fos un fan de la sèrie, ja que el manga de Keroro destaca per uns alts nivells de frikisme i continus homenatges, picades d'ullet, paròdies a altres magues, animes, etc. De fet, n'hi ha tants, i alguns tan subtils, que cal estar molt atent i tenir molt coneixement per a detectar-los (de fet, a les pàgines finals del manga s'adjunta una explicació de cada "homenatge"). Tant trobarem granotetes superguerreres de l'espai, com llibretetes sospitoses amb un poder sobrenatural. Però fins i tot els propis personatges són homenatges amb potes, com el propi Dororo (nom d'un personatge de Tezuka Osamu), o la mateixa afició de Keroro a muntar maquetes de Gundam (que a un servidor li recorda a cert tripulant de l'altra Arcadia, la del Caitán Harlock).

Aquí tenim a Yattaran del Capità Harlock amb una de les seves maquetes,
i en Keroro amb una de les seves.

Una gran sèrie que ha captivat els cors de molts afeccionats al manga i l'anime amb aquesta fórmula que sempre és tan efectiva amb el fandom, omplir-ho tot de referències al gènere, perquè un pugui revolcarse amb alegria dintre de la cosmogonía del seu microunivers personal.

Aquí l'opening de la sèrie:

Sala de projeccions: Yatterman de Miike Takashi

Salutacions cosmonautes,

Com gairebé tot fan del cinema japonès (i japofílic de pro), un ha d'haver vist almenys dues pel·lícules de Miike Takashi (una sola no serveix, per la varietat de registres del director). A la sala de projeccions de la Arcadia no hem vist ni dues, ni tres, si no que tenim, com no podia ser d'altra manera, una cicle bastant regular dedicat a un dels directors japonesos més de moda entre variopintos públics.

Com bons fans que som del Tokusatsu, ens ha cridat l'atenció un dels pròxims projectes de Miike que veuran la llum el 2009 (per als iniciats, sapigueu que el director acostuma a tenir més d'una i de dues pel·lícules sota el braç cada any). Es tracta, en aquesta ocasió, d'una adaptació cinematogràfica d'un anime de finals dels 70 anomenat Yatterman, l'argument del qual sembla una barreja de Dragon Ball i La Búsqueda de Nicolas Cage, amb robot caní gegant inclòs. Sembla ser que el 2008 ja es va fer un remake de la sèrie en format d'anime televisiu, i aquest any toca el live-action en pantalla gran.

Venint de qui ve, i amb l'aspecte del tráiler, la cosa promet una bona dosi de retro-tokusatsu:



I aquí teniu l'Opening de l'original:

Tokusatsu: segon tràiler de Kamen Rider Decade

Salutacions cosmonautes,

l'Urias està cada vegada més nerviós, i és que ja falta molt poc per al 25 de Gener, data d'estrena de Kamen Rider Decade. Això significa que Kamen Rider Kiva ja ha acabat (espereu una valoració per part del vostre capità per a la pròxima setmana), i precisament és Kiva una de les novetats del segon tráiler que us presentem ara, en el qual veiem a Wataru parlant amb el nou Kamen Rider:

HENSHIN!!!

Comicoteca: GAMMA El Hombre de Hierro

Salutacions cosmonautes,

una vegada més, obrim la comicoteca perquè Urias ens presenti una de les seves obsessions en matéria d'entreteniment comiquero. Però abans, una petita introducció sobre això...

Urias es va iniciar amb els còmics de tota la vida, és a dir, Zipi y Zape i Mortadelo y Filemón (encara que més els primers que els segons), també van ser importants Astérix i Tintín, i tampoc no es pot oblidar la contribució a la seva cosmogonia comiquera de mans de Cavall Fort i Tretzevents (revistes infantils catalanes, la primera encara amb vida), però al final van ser les superheroïnes americanes les que van acabar dominant en la seva adolescència. Però allà darrere, i en alguns moments prenent el control absolut, hi havia el manga. En aquella època es van publicar coses com Video Girl Ai, Ranma 1/2, Alita, Kimagure Orange Road, Bastard!!!, El Puño de la Estrella del Norte... i el cert és que, tenint en compte la poca quantitat de publicacions, la varietat d'estils era considerable, podies trobar una selecció que anava des dels clàssics manga romàntics d'embolics fins a la ciència-ficció, passant per l'espasa i bruixeria, i entre tot això... GAMMA El Hombre de Hierro.


Aquest va ser un dels còmics japonesos que més van sorprendre el nostre estimat Urias, i ho va fer perquè estava oferint quelcom inaudit, una història en la qual no hi havia heroïnes amb minifaldilla per cap costat, en el qual no hi havia mascotes rares pul·lulant, ni intricades trames amb esperits i poders estranys pel mig... es tractava de la història de Gamma Teruo, un tipus de cara peculiar (és a dir, lleig), tímid i dubitatiu, amb una dona i un fill adorables, que vivia una vida aparentment senzilla com a treballador en un supermercat. Però a través dels ulls de Gamma, no era tot tan senzill, i pel seu caràcter es veia embolicat una i altra vegada en còmiques situacions, que al final el portaven a reflexionar sobre temes com el sexe, l'escatologia, o fins i tot el sentit de la vida. Però Gamma era un tipus especial, i quan no podia aguantar més, tenia el costum de treure's la roba salvatgement, i començar a passejar el seu cos escultural, mentre els altres es desorinaven de l'ensurt, superant tots aquests complexos que tant el turmenten.

Deixant a part el detall dels seus arravataments de fúria salvatge i nudista, Gamma es podia identificar com el típic treballador japonès, amb una típica vida japonesa, encara que tot això embolicat en un embolcall no tan típic. Era en definitiva una de les obres, de les que es publicaven en aquell temps, que més s'apropava a retratar els costums i les realitats del país nipó, un d'aquests còmics que un podria veure a les mans d'un salaryman qualsevol al metro de Tokyo. Per primera vegada, es deixaven de costat els típics i tòpics temes fantàstics, cyberpunk o postapocalíptics habituals. I potser va ser això el que precisament va acabar amb ell, almenys aEspanya. Ja que al cap de tan sols 11 números (i estem parlant d'unes quantes pàgines per número, no els volums que es publiquen ara), Gamma va haver d'acomiadar-se. Pel que sembla van ser pocs, entre ells Urias, els que realment es van interessar per la turmentada però divertida vida de Gamma Teruo, i Norma Editorial va decidir suspendre la publicació, amb una més que visible decepció. Si un recupera ara el primer número de la sèrie i es llegeix el pròleg, veurà la il·lusió amb què l'editorial va prendre l'edició d'aquest manga. I trist és llavors llegir-se l'últim número amb les cartes de comiat d'alguns dels responsables de la publicació (entre ells el mític Óscar Valiente), que lamentaven no poder seguir endavant amb el seu dependent de supermercat favorit. Encara que no ho deien del tot clar, darrere les seves paraules es deixava entreveure la decepció amb el públic espanyol, per no haver donat l'oportunitat, o no haver sabut apreciar una obra que sí que va enlluernar la crítica del moment.

Amb el pas del temps un arribar a pensar que, simplement, no era el moment. Sense cap dubte el públic manga d'aleshores era potser massa jove, i no sols en qüestió d'edat, si no també respecte el seu "recorregut vital" amb el còmic japonès. I encara que ara l'obsessió de molts pel Japó els porta a devorar qualsevol cosa que els pugui ajudar a entendre més la realitat del pais asiàtic, crec sincerament que el públic d'abans encara no estava preparat per a GAMMA El Hombre de Hierro. A més, sense comptar amb el reclam d'un anime a la televisió, la cosa encara es posava més crua. Alguns potser recordin que el còmic de Shin-Chan es va publicar bastants anys abans d'aparèixer en TV, passant sense pena ni glòria amb sol 3 números publicats (i mireu ara!).

El cert és que avui en dia un es veu desbordat per la quantitat de volums que omplen les prestatgeries de les botigues de còmics, i encara que continua existint aquesta predilecció pels temes més fantàstics, hi ha una oferta prou gran com perquè tinguin cabuda altres gèneres més "arriscats" (Shin-Chan és un clar exemple, i algun editor s'hauria atrevit a publicar títols com a ¡Yotsuba!, Azumanga Daioh o el peculiar Vidas Etílicasfa 10 ays?). El mercat ha crescut tant que un ja pot ser lector de manga sense haver de recórrer als sobats temes de sempre. En definitiva, el públic s'ha diversificat i també ha madurat.

I on volem anar a parar aleshores?

Doncs en part a reivindicar GAMMA El Hombre de Hierro, com un dels millors manga que s'han publicat a la península, animar a Norma Editorial a reeditar les aventures d'aquest simpàtic personatge, de manera que alguns puguin recuperar-la en millors condicions (les edicions d'abans no estaven fetes per durar molt), i també per a que el públic pugui descobrir o redescobrir Gamma Teruo, i potser, ara sí, poder publicar moltes més històries de l'Home de Ferro.

Què penseu? Està ara el públic espanyol preparat per a una obra com la de GAMMA El Hombre de Hierro?