viernes, 27 de febrero de 2009

Tokusatsu: el paradís de Tokusatsu

Salutacions cosmonautes,

qualsevol fan de tokusatsu que tingui l'oportunitat de visitar Japó, ha de fer tot el possible per visitar Den Den Town a Osaka. Encara que Akihabara és per a molts la meca del friki al món, el cert és que la quantitat de material de tokusatsu sovint deixa molt que desitjar, especialment si ho comparem amb el que es pot trobar a Den Den Town. En el nostre últim aterratge per la gran ciutat de Kansai, vam tenir l'oportunitat de descobrir aquesta zona de Nipponbashi i meravellar-nos amb botigues dedicades exclusivament a Ultraman, Gundam o al món del tokusatsu en general. Però el que va fer que caiguéssim de cul a terra, rebolcant-nos de plaer, va ser la botiga Hero Gangu (www.herogangu.com), dos o tres plantes a vessar de ninots de totes les èpoques que poden arribar a produir el deliri en aquells que no estem acostumats a veure tant toku-material junt.

Si aneu per allà, ja sabeu, és de visita obligada, i per identificar-la només he de buscar una estàtua del Kamen Rider original, o fixar-vos en aquests divertits anuncis, amb estrella convidada inclosa:





Ja que no tots podem fer-nos un viatge al Japó quan ens doni la gana (el combustible per a l'Arcàdia té els preus pels núvols), pròximament dedicarem un post a parlar d'algunes de les botigues online de tokusatsu més interessants.

miércoles, 25 de febrero de 2009

Un reconeixement

Salutacions cosmonautes,

ens fa molta il·lusió anunciar-vos que una de les nostres més fidels seguidores i companya blogger ha decidit atorgar-nos un fabulós premi (si el mereixem o no, ja és un altre tema), ha vingut de mans deHell, una bona noia del blog La Soledad de Peter, que aquells que ens hagin seguit sabran que és dels pocs cosmonautes que de moment ens han deixat els seus comentaris (i estem enormement agraïts per això).

El cas és que el premi té unes senzilles 4 normes a seguir si has estat guardonat, que aquí us enumerem:

1. Escollir set candidats que per les seves qualitats creguis que mereixen el premi.
2. Editar una entrada mostrant el premi i fer referència a qui te'l va lliurar.
3. Notificar els teus candidats.
4. Si ho desitges exhibir el premi al teu blog.

Aquí van els meus 7 premiats:

1.- La Soledad de Peter, òbviament Hell ja el té, però segur que a cap actor no l'amargaria tenir dos Óscar, i a més no el donem perquè ens l'hagi donat primer ella a nosaltres, si no per fer-nos sentir com ens fa sentir, escoltats.
2.- RETRO FRIKI, és un d'aquests blogs que realment em té pendent de cada nova entrada, i és que la clava amb els seus retros continguts i frikis (lògic, no?). Des d'Ultraman a Dexter, passant pels Bobobobs o Dragon Fall, és un blog que farà saltar la llagrimeta a qualsevol friki de més de 20 i pico anys, i que serà d'interès per a aquell que sàpiga degustar tot el que ja ha "passat el seu moment". A més, Daicon-X, un altre capità de navili, ho explica tot amb estil i claredat.
3.- La Torre del Reloj, em va enganxar sobretot per uns magnífics posts sobre Tokusatsu, i especialment per dedicar-ne un al nostre gran favorit, Kamen Rider. A partir d'allà descobrim Jessica Jones, una blogger que parla de tot el que li agrada i es fa escoltar, els seus repassos i llistes de coses que cal veure són, sense cap dubte, quelcom a tenir en compte si vols a estar al dia (i per cert, benvinguda a Barcelona Jessica) .
4.- Kirai, qui no coneix el blog d'aquest geek al Japó? Doncs si no el coneixes, hauries. El blog número 1 sobre la vida, els costums i curiositats en el dia a dia del Japó. I a més, és un dels blogs en espanyol més llegits al món, a part d'haver rebut tants premis que el meu queda en poca cosa, no pel premi en si, si no per qui l'atorga. Segurament ha inspirat a molts a iniciar el seu blog... encara que, això és bo o dolent? ;-)
5.- Dimsum Cinema, perquè per a qualsevol fan del cinema asiàtic no seguir Dimsum Cinema és un gran error, del millor que hi ha per estar al dia.
6.- Pepinismo, un altre dels "gurus", per dir-ho d'alguna forma, dels blogs personals en espanyol que parlen sobre el Japó. Encara que amb la perspectiva molt personal d'Ale, i amb una visió allunyada del "japocentrisme" de Tokyo, el Japó s'ha de veure d'una altra forma des de Fukuoka. Encomiable la seva tasca de postejar en espanyol, anglès i japonès alhora. Així com les seves iniciatives musicals i didàctiques sobre l'idioma del sol naixent.
7.- Cosmogono's Weblog, poca gent tan especial he conegut en la meva vida com Renard, i pocs han aconseguit treure de mi mateix tant com ell. El seu, un blog sorprenent i escrit amb una classe i una erudició que alguns envegem.

Aquí hi ha els set (i m'hauria agradat posar-ne alguns més), a algun el conec personalment, amb alguns d'altres he pogut intercanviar impressions, i després n'hi ha alguns que no em coneixen absolutament de res, però a tots ells els segueixo cada dia i animen el de vegades monòton i aclaparador llarg trajecte per l'espai de l'Arcàdia.

Fil Musical: Visual Kei, manual d'abordatge

Salutacions cosmonautes,

no podem amagar que ens fa "certa" il·lusió abordar finalment un dels gèneres musicals que més ens ha divertit a l'Arcàdia en els últims anys. I a més, l'Urias porta donant-li molt temps la llauna a aquest humil capità perquè ens llancéssim a parlar d'aquest gènere genuïnament japonès. I és que, malgrat que avui en dia és un gènere que de forma tímida s'està introduint a gairebé tots els racons del globus, continua essent un producte que destil·la "japonisme" per tots costats.

Començar dient que és un gènere musical pot comportar certs inconvenients, ja que fins al moment s'han englobat dins d'aquesta categoria del "visual kei" una série de bandes i artistes que moltes vegades tenen poc o res que veure en la qüestió musical. Com bé indica el seu nom, som davant d'un estil en el qual preval lo visual, sovint per sobre de qualsevol altre element, es caracteritzen per una estètica cuidada fins al més mínim detall, des del vestuari dels concerts, fins al dels video clips, fotos promocionals o els PV ("vídeos promocionals", per a neòfits). Aleshores, es tendeix a posar al mateix sac bandes de Metal Industrial i altres d'un Pop-Rock dolç, pel simple fet de vestir de forma vistosa.


Encara així, i malgrat contradir-nos amb el que acabem de dir (recordeu que als japonesos els encanta la contradicció), sí podríem parlar d'un estil musical concret, encara que actualment per la seva major popularitat o per interès comercial d'algun tipus la categoria "visual kei" ha expandit la seva àrea d'influència, albergant a tot aquell que ha complert uns ínfims requisits, sembla que això no era així en els seus orígens, on trobem una major homogeneïtzació en el seu so, encara que sempre respectant el gust japonès per la varietat.
Així doncs, en els seus primers anys, el que alguns coneixeran com el "Visual de la vella escola" oferia una bona barreja de Metal, Rock, Punk i sonoritats gòtiques, una cosa que es traduïa sovint en molt acord menor i canvis de tempo constants, el resultat del qual era una música més aviat fosca, però com no podia ser de cap altra manera, amb un aire clarament japonès. Els japonesos ho havien tornat fer, recollint influències de la música i l'estètica americanes i europees, havien reformulat tota aquesta informació per convertir-la en una cosa nova, original i pròpia.



Com ja hem dit, a poc a poc el Visual Kei es va fent un forat (de moment molt petit) sobretot entre adolescents europeus i després americans, però existeix també una vella guàrdia (o no tan vella) que ja feia temps que esperava que la música japonesa pogués, per fi, traspassar fronteres. Fa poc més de 3 anys era pràcticament impensable que una banda de Rock Japonès (que no una banda japonesa "occidentalitzada") i molt menys una de Visual Kei poguessin venir de gira a Europa o tocar als Estats Units. Però actualment ja tenim a uns Dir En Grey fent-se un nom en l'escena Metal nord-americana, i tants altres grups que han realitzat gires considerables a Europa, des de Moi Dix Mois a Blood, passant per Ayabie, An Cafe, Kagerou i alguns més... podem dir que el Visual Kei ja és una realitat fora del Japó (sobretot quan apareix en revistes com Loka, per molt "bizarro" que soni això), però si ha vingut per quedar-se o no, això és una cosa que encara no ha quedat del tot clara. I es que aquest estil té algunes barreres importants per superar, principalment aquestes clàssics esculls que sovint entorpeixen l'intercanvi cultural, els prejudicis.



Per començar, tenim la qüestió de l'idioma. Quantes vegades ha hagut de sentir qualsevol fan de la música japonesa que el que està escoltant sona a música de videojoc o d'anime? (Encara que en algunes ocasions sigui veritat, sobretot això últim.) Cert és que la forma de cantar i alguns timbres de veu ens poden a portar a això, però el mateix passa amb algú que sols coneix a Metallica i pensa que totes les bandes de Metal sonen igual. De vegades cal educar una mica a l'oient i la seva oïda per poder distingir certes coses, o potser tothom pot distingir una peça barroca d'una romàntica?
L'idioma, a més, també suscita el clàssic argument respecte a la qüestió de les lletres, i la impossibilitat d'entendre-les... argument poc sòlid pensant que la gent porta anys escoltant i intentant cantar cançons en anglès sense tenir ni les més mínimes nocions de l'idioma.
En qualsevol cas, el japonès té una sonoritat especial, i mentre que per a alguns això li afegeix un plus al que està escoltant, d'altres seran incapaços de prendre's-ho seriosament (encara que això de vegades també pot jugar al seu favor).



En segon lloc, tenim la pròpia qüestió de l'estètica. Sí, la mateixa naturalesa del Visual Kei suposa ja un problema per a tots aquells que pensen que la música és només música, i que per tant l'embolcall no té importància (Kiss porten anys rient-se dels que els van dir això ja fa molts anys). Mentre que a l'Arcàdia estem d'acord que no fa falta una estètica cuidada per fer una bona cançó, també estem d'acord que adornar-la pot suposar un plus, sempre que no es faci en detriment de la qüestió musical. I us podem assegurar que en la majoria de casos, la qualitat del músic està molt per sobre de la seva vestimenta (a un li pot agradar o no com sona el Visual Kei, però és innegable la qualitat dels músics japonesos en pràcticament tots els camps). Tornant al món del Metal, una vegada més, han estat molts els que ni tan sols no li han donat una oportunitat a una banda com Slipknot pel simple fet d'anar amb màscares. Però ells han demostrat amb escreix la seva qualitat a l'hora de compondre i també a l'hora de fer concerts memorables.


Seguint amb la qüestió estètica, potser a alguns els haurà xocat, veient les imatges d'aquest post, que molts d'aquests músics siguin noies... si això és el que ha pensat el lector, aplaudirem aquests artistes per haver pogut enganyar-los. I és que pràcticament tots els músics del Visual Kei són homes. Però aquesta herència del Glam Metal, així com algunes arrels culturals japoneses com pot ser el teatre kabuki, han portat que un dels clàssics en l'estètica Visual Kei sigui la de l'androgínia o fins i tot el transvestisme. Però una vegada més tornem al tema dels prejudicis, i allà entraríem en un debat que té molt d'homofobia de vegades (encara que no procedeixi), i en altres de pura pose masculiníssima, però sobretot es tracta d'una qüestió d'estretor de mires. Al Japó, que un home es vesteixi de dona està molt més acceptat que en occident, ja sigui per falta de complexos o perquè es tracta també d'una tradició que ve de segles passats en els quals la dona tenia prohibit participar en obres teatrals, i per tant els papers femenins eren interpretats per barons. En qualsevol cas, és una pràctica les connotacions de la qual difereixen de les que sol tenir aquí un home vestit de dona (encara que aquí continua sent la disfressa estrella als carnavals...), al Visual Kei res té a veure amb la seva condició sexual que els músics intentin semblar dones (de fet lliguen, i molt, amb noies).

Aquell que tingui certa curiositat per començar a escoltar aquestes bandes, farà bé en tenir en ment en aquestes diferències culturals, no només perquè formen part de l'essència d'aquestes bandes i per tant és interessant comprendre-les, si no perquè cal tenir-les en compte a l'hora d'establir (odioses) comparacions. Estem jugant amb regles de joc diferents.

Per començar a degustar el Visual Kei, us mostrem uns quants vídeos d'algunes hits vàlides d'ahir i d'avui del gènere :

Malice Mizer "Bel Air"


The Gazette "Filth in the beauty"


Kagrra "Irodori no sanka"


Déspairs Ray "Born"


Si us ha interessat el post, us anunciem que a partir d'ara començarem una sèrie d'articles dedicats a fer un breu repàs a les diferents èpoques i bandes que ha donat el Visual Kei. Així que ja sabeu, incloeu-nos en els vostres "bookmarks" o "favorits", i us animem a que deixeu els vostres comentaris, preguntes o propostes de cara a pròximes entrades, us ho agrairem.

lunes, 23 de febrero de 2009

Curiositats: Balls of Steel

Salutacions cosmonautes,

durant les nostres llargues nits de vigilància al comandament de l'Arcàdia (encara que és un dir, perquè a l'espai no hi ha nit ni dia), hem passat moltes hores davant de YouTube, intentant trobar coses que fessin més suportable l'espera. Un dia d'aquests, per pura casualitat, que és com normalment es troben les millors coses, ens trobem un programa d'un canal de TV britànic que es deia"Balls of Steel" (és a dir, "pilotes d'acer"), un programa amb un personal que realment podia presumir de tenir un bon parell d'ídem. En certa manera, era un d'aquests típics programes de càmera oculta, que es dedica a fer bromes al personal, però en aquest cas, bromes de molt mal gust, d'aquestes amb les quals un es pot guanyar una bona pallissa (estem gairebé segurs que alguns d'ells s'entrenen a fons per als 100 m llisos).


Entre ells, destaquem l'Annoying Devil (el "diable emprenyador") o Neg, especialista en esports urbans. El primer és capaç d'utilitzar caca de gos per a les seves malifetes, també de provocar una cua interminable en una carretera i fer servir un megàfon per riure's dels que van darrere, i l'altre ha inventat una sèrie d'esports urbans que sense cap dubte tenen molt d'esport de risc (risc que et trenquin la cara o et tanquin a la presó en alguns casos), esports com saltar a sobre de paios enormes a l'estil rodeo o fingir un robatori en un centre comercial i sortir corrent perquè no t'atrapi el de seguretat...


El seu "bon gust" és qüestionable, però quants sereu capaços de no riure amb les seves idees esbojarrades?
Per comprovar-ho us adjuntem un link per poder veure alguns d'aquests vídeos, però al YouTube en trobareu molts més: http://www.youtube.com/watch?v=ENlJB9gDs4g

Comicoteca: 20th Century Boys

Salutacions cosmonautes,

fa dies que estàvem intrigats, no hi havia manera de trobar l'Urias per cap racó de l'Arcàdia, i per tant, ens havíem quedat sense massa coses a dir-vos. Però resulta que ahir, ens el vam trobar amagat a la bodega, amagat rera una muntanya de llaunes de Pringles buides. Descobrim llavors que s'havia passat tota la setmana llegint un còmic que l'ha captivat. Com no podia ser de cap altra manera, es tracta d'un còmic japonès, concretament un que gràcies a les seves dues pel·lícules, la segona d'elles actualment arrasant a la cartellera japonesa, es troba en un dolç moment de popularitat. Estem parlant ni més ni menys de "20 th Century Boys", obra d'Urasawa Naoki (conegut també per ser l'autor de "Monster" i "Yawara! ", o com la coneixen a Catalunya, Ginger "cinturó negre"), que es va publicar a partir de 1999 i va deixar un total de 22 volums recopilatoris que a Espanya ja han estat publicats en la seva integritat.




El cert és que no us revelarem pràcticament res de l'argument, perquè aquesta és una d'aquestes obres amb moltes intrigues i misteris que es van resolent a poc a poc, i amb uns quants detalls es pot aixafar aquesta excitació que aconsegueix provocar aquest manga en no saber el què passarà després. Sols direm que hi ha diferents arcs argumentals connectats entre ells, que inclouen des de finals dels 60 fins al 2015, amb un grup d'amics de la infantesa com a protagonistes, que tenen molt que veure (i aquí no direm gens més) amb una gran amenaça que cau sobre la humanitat a finals del segle XX.



Una bona selecció de personatges, els continuats flashbacks per explicar el perquè del desenvolupament de la trama principal, així com una gran habilitat de l'autor per crear intriga i sorprenents girs de la trama, són les grans bases de "20 th Century Boys", un manga que estem segurs que enganxarà a aquells que li vulguin donar una oportunitat. I tots aquells que sàpiguen una mica de la història del manga, segur que trobaran genial el gran homenatge que dedica Urasawa als seus grans creadors.

Mentre ens llegim alguns volums, us deixem amb el tràiler de la primera pel·lícula, que ha rebut crítiques molt positives. Encara que us advertim que el tràiler és certament poc generós respecte l'argument, i no sembla ser molt atractiu, però apostem que això es deu a no voler rebentar-li a ningú l'argument:




miércoles, 18 de febrero de 2009

Tokusatsu: Després de Decade... Den-O!

Salutacions cosmonautes,

Les noticies han corregut com la pólvora... no solament tindrem al maig una nova pel·lícula de Den-O al costat de Kamen Rider Decade titulada Super Kamen Rider Den-O & Decade (超・仮面ライダー電王&ディケイド, Chō-Kamen Raidā Den'ō camino Dikeido), i això tenint en compte que la tercera se suposava que era el comiat . Si no que a més s'ha desvetllat el misteri sobre què seguirà als escassos 30 episodis de Kamen Rider Decade... doncs si, exactament, una nova sèrie de Kamen Rider Den-O, cosa sense precedents en l'era Heisei dels Riders... i una bona prova de l'èxit que va tenir Den-O, malgrat que per a molts és dels pitjors Kamen Rider de la història.
Així doncs, tenim Den-O per estona... i la pregunta és... es tracta solament d'explotar-ho una mica fins que deixi de ser explotable? s'han quedat sense idees? o les dues coses? El temps ho dirà... En tot cas tenim curiositat per saber quina una es treuen de la màniga amb la pel·lícula i la consegüent série. Us deixem amb unes imatges promocionals de la pel·lícula (encara que no donen per a molt) :


viernes, 13 de febrero de 2009

Feliç Divendres 13


viernes, 6 de febrero de 2009

Tokusatsu: Parodia de Super Sentai i Kamen Rider G

Salutacions cosmonautes,

encara que a l'Arcàdia ens prenem molt seriosament les nostres aficions ("el tokusatsu és la llum, lloem Ishinomori Shotaro, santificat sigui Tsuburaya Eiji... " això cal recitar-ho cada nit abans que els tripulants es posin a dormir), el cert és que tenim un pèl de sentit de l'humor. Resulta que per celebrar el 50 aniversari de Asahi TV (els que emeten sèries com Kamen Rider, Super Sentai, i també Doraemon i Shin-chan), s'han tret de la màniga Kamen Rider G, una paròdia del nostre heroi favorit del Tokusatsu, protagonitzada per membres de SMAP (una boy-band famosíssima i televisiva). A continuació us deixem un vídeo amb part del metratge de l'episodi (la transformació amb una ampolla de vi és impagable, encara que no tenim subtítols de moment):



Això ens ha servit d'excusa per recuperar i poder compartir amb els nostres estimats cosmonautes, algunes paròdies de Super Sentai que es troben en la constel·lació web de YouTube, una d'elles en forma de curtmetratge d'un prestigiós director, i l'altra com un sketch d'un programa d'humor japonès també prestigiós.

En primer lloc, tenim el "Rolling Bomber Special" de Nakashima Tetsuya, també conegut per aquesta pel·lícula tan Pop, sobre una motera i una gothic lolita, anomenada "Shimotsuma Monogatari" (o "Kamikaze Girls"). El cert és que no és la típica paròdia a la que estaríem acostumats, ja que fins i tot té alguns tocs de drama urbà habituals en la cinematografia japonesa recent. Encara així, si coneixeu els tòpics de les séries Sentai (ja sigui pels Power Rangers o les originals japoneses) segur que el disfrutareu, i si no, segur que també :



Finalment, us deixem aquí el primer de diversos sketchs que un popular programa humorístic japonès va fer d'Himitsu Sentai Goranger, la que va ser la primera série de Super Sentai pels volts dels anys setanta. Al YouTube podreu trobar els episodis que segueixen, i encara que en la nostra opinió els subtítols en anglès són millors, aquests vídeos han començat a desaparèixer de la web, així que us deixem amb la versió en espanyol (que tampoc està malament) :



I de propina, un parell d'anuncis realitzats pel propi director del Rolling Bomber Special, fent servir també als SMAP (ens ho hem currat aquí fusionant el que hem fet en aquest post, eh?), per a un anunci basat en Gatchaman (Comando G), que molts ja voldrien veure-ho com a futura pel·lícula de la mítica série de dibuixos animats (i que serveixi també com a petit homenatge a Hisayuki Toriumi, director de Gatchaman, mort el 23 de Gener als 67 anys) :


Fil Musical: Jero ジェロ, l'afroamericà que fa plorar a les japoneses

Salutacions cosmonautes,

tornem una vegada més amb el fil musical d'Urias, per parlar-vos d'una d'aquestes excentricitats musicals que caracteritzen aquest il·lustre passatger de l'Arcàdia. Si bé fins ara ens parlava de grups de Metal o Rock, en aquesta ocasió ens endinsem en el força desconegut món de l'enka. L'enka és un gènere musical japonès que barreja sons tradicionals amb música més moderna (llegeixi's música occidental), mentre que en els seus inicis es va utilitzar com arma de protesta política durant l'era Meiji, actualment s'ha convertit en la música popular "de tota la vida", és a dir, la dels "cincuentones" i cap amunt.

Però no estem aquí per fer-vos un repàs de la història de l'enka ni similar (no ens considerem prou preparats, però hi estem treballant), el que ens ocupa aquí és parlar-vos del que deu haver estat el cantant d'enka més sorprenent de tots els temps: JERO (ジェロ), un afroamericà de Pittsburgh nascut el 1981 i que de moment és l'únic cantant negre del gènere (encara que ens sorprendria de la mateixa forma que fos blanca o pell-roja), i que nosaltres sapiguem, també l'únic cantant d'enka no japonès.
El cert és que hi ha algunes raons darrere de tot això, i és que l'àvia de l'artista era japonesa, i ja de molt petit li ensenyava cançons, cosa que el va portar a aprendre's un considerable repertori de clàssics de l'enka, i una vegada va aterrar al Japó, va participar en un concurs de televisió de la NHK (un cantant negre amb pinta Hip Hop que canta enka!?). Òbviament, la raresa va cridar l'atenció d'una discogràfica, i al temps apareixia el seu primer Single, "Umiyuki" ("海雪"), i revolucionava les llistes d'èxits japoneses (així com tots els blogs que tracten qüestions relacionades amb Japó).

Urias va ser un dels que van quedar al·lucinats amb la proposta, no sols oferia una imatge "trencadora" (a quants cantants d'enka s'han vist amb gorra i roba ampla a l'estil Hip Hop?), si no que a més també afegia cert toc modern al seu so, i no semblava fer-ho gens malament (encara que el criteri d'Urias i el nostre tampoc no sigui el més cultivat, com ja hem dit). Per acabar d'arrodonir-ho, poc després Jero llançaria el mini EP "Covers", precisament amb versions d'alguns clàssics de l'enka, i a sobre es feia acompanyar de Marty Friedman en un dels temes (exguitarrista de Megadeth, que ara està vivint el somni japonès amb un programa propi en un canal de televisió nipona, i col·laborant amb la diva del rock Nanase Aikawa).

Encara que un podria pensar que el "hype" de Jero s'acabarà aviat (ell mateix ha confessat que tem que això succeeixi aviat), gairebé un any després del seu primer llançament continua amb força, i en una de les seves últimes aparicions televisives, mentre s'emocionava ell mateix cantant un tema dedicat a la seva mare, va fer plorar a algunes de les dones "cinecuentonas" de l'audiència (alguna cosa de molt mèrit en un país on mostrar emocions en públic no és molt habitual). En definitiva, amb un públic com aquest a la butxaca, pot ser que Jero pugui convertir-se en alguna cosa més que l'anècdota curiosa de torn.

Amb tot això, cal reconèixer que Urias ha sofert molt les crítiques d'altres passatgers de l'Arcàdia que li deixen anar que això de l'enka "és com les cançons de Rocío Jurado o Isabel Pantoja"... Bé, encara que és cert que comparteixen fins a cert punt el toc melodramàtic... la contenció, la subtilesa i altres qüestions més musicals com el toc japonès o l'estil vocal, aporten diferències considerables. I a tot això... no deixa de sorprendre'ns que unes cançons que sovint serien considerades com a alguna cosa hortera i caduca per molts, poden arribar a ser adorades per aquestes mateixes persones després que hagin aparegut en bandes sonores de directors com Quentin Tarantino. Així doncs, que es deixin de prejudicis i li donin una oportunitat a Jero, i veuran com després, es miraran amb altres ulls (o sentiran amb altres orelles) l'enka, una cosa que si s'aconsegueix, faria molt feliç al protagonista d'aquest post.

Us deixem amb alguns dels seus vídeos :

ジェロ "Umiyuki" 海雪


ジェロ/えいさ



I aquí un link a un reportatge de la CNN dedicat al personatge (amb imtges impagables de la seva infantesa, apuntant maneres).

martes, 3 de febrero de 2009

Curiositats: Aprofitament de l'espai

Salutacions cosmonautes,

els humans tenen, sense cap dubte, molts defectes. Però cal reconèixer que s'esforcen a demostrar el contrari, i de tant en tant ens meravellen aconseguint crear coses genials i sorprenents, o almenys, com seria el cas que tractarem ara, una d'aquestes coses que quan les veus no pots deixar de dir: " per què no ho hauran inventat abans? "

Els invents poden néixer de dues formes, per donar resposta a una necessitat existent (i que de vegades té una solució fàcil, però lo seu és arribar a trobar-la), i una altra forma és la de crear coses noves que crearan noves necessitats (com ho va ser el Walkman en el seu moment - era realment necessari? No. Un bon invent, sens dubte). Pensant en la primera forma, ens trobem que en els països asiàtics fa molt temps que es van posar a treballar en la qüestió de l'espai, cosa que escasseja a causa de la proliferació de grans nuclis urbans, les densitats de població al Japó o la Xina poden arribar a ser aclaparadores (a Hong Kong viuen ja més de 7 milions d'habitants en un espai que seria sols el doble del d'Andorra). Per tot això, no ens estranya que sigui allà on més s'han desenvolupat tots aquells invents que busquen l'aprofitament màxim de l'espai. Al Japó, un dels més famosos invents en aquesta línia és el dels hotels càpsula, que alguns els veuen com una espècie de nínxols claustrofòbics en els quals mai de la vida pensarien dormir. Sens dubte, la imatge d'unes petites cabines de dos metres de llarg per un d'alt i un d'ample, apilades les unes sobre les altres, recorden més a un cementiri o a un rusc que un hotel, però feu un cop d'ull al següent vídeo que hem trobat al YouTube, en el que un jove català ens relata l'experiència:



És possible que els hotels càpsula no funcionin a Barcelona o Madrid, però hi ha una altra fabulosa idea respecte a l'aprofitament de l'espai que creièm seria alguna cosa a implementar ja als nostres carrers, que no és cap altra cosa que els aparcaments intel·ligents, invents molt estesos al Japó que no sols serveixen per esprémer al màxim el terreny disponible (podent dedicar-lo a altres coses més maques que un pàrquing), si no que a més estalvien al conductor tot el problema de circular per aquests estrets espais, pujant i baixant pisos a la recerca d'un lloc per aparcar. Ens consta que alguns d'aquests aparcaments (o semblants) ja s'estan instal·lant a les nostres ciutats, la pregunta és, quan en tindrem a tot arreu? Si és que al Japó fins i tot els tenen ja per a bicicletes, com vam veure a través del blog de Kirai:




lunes, 2 de febrero de 2009

Tokusatsu: Kamen Rider Decade Episodi 1

Salutacions cosmonautes,

com ja hem anat anunciant a bombo i platet durant el mes de gener, finalment ha arribat el nou Kamen Rider, el que fa 10 en l'època moderna dels Riders, i el que commemorarà aquesta efemèride amb un desplegament de Kamen Riders que és com un somni per a tot fanàtic de la série. I gràcies als sempre excel·lents i ràpids fansubs de TV Nihon, podem parlar-vos ja del primer episodi de Kamen Rider Decade.

El cert és que, com ja és habitual, la nova vestimenta del Kamen Rider comporta certa polèmica, però es pot dir que en aquesta ocasió el rebuig ha estat bastant unànime, i a l'Arcàdia, després de debatre-ho intensament, hem conclòs que per celebrar aquest desè aniversari han escollit el pitjor disseny possible... un no acaba d'entendre com, després de vestits sofisticats i elegantíssims com el de Kamen Rider Kabuto o agosarats com els d'Hibiki i de Kiva, han arribat a una cosa que sembla més un disseny inacabat, una espècie de prototip de robot, que un vestit de Kamen Rider... En tot cas, com els va passar a molts amb Den-O, un acaba acostumant-se, i després de veure'l ja en acció la cosa millora una mica respecte a aquells primers scans de revistes.

Malgrat tot, el fet que la série prometés recuperar als 10 Riders de l'era Heisei, era sens dubte un gran al·licient que feia oblidar el tema de l'armadura. I el primer episodi compleix amb les expectatives. Començant com una orgia visual en la qual apareixen tots els Riders enmig d'una batalla, no feia falta més per a encadilar a qualsevol fan, i amb aquells pocs minuts un ja es donava per satisfet amb l'episodi. Memorables són les escenes en que els sempre innocents i indefensos peatons van corrent pel carrer mentre el món va canviant i van apareixent les diferents bestioles dolentes de les diferents séries. Així com també el moment en què Otoya Wataru (Kiva) li explica que hi ha 10 mons diferents, cada un amb el seu Rider respectiu, i que aquests mons es troben ara en col·lisió, és dir, el típic argument dels crossover de còmics americans que dóna tantes alegries al fandom, que promet combats memorables i imatges per a la posteritat.



Lògicament és molt aviat encara per fer un judici relativament sòlid, però sense cap dubte s'ha començat amb bon peu, i això ja és molt. D'altra banda, la notícia de què la série tan sols tindrà 30 episodis, ha deixat tot el món amb el dubte de què es programarà en el seu lloc, però lo positiu és que menys capítols impliquen (o haurien d'implicar) un treball de més qualitat en cada un d'ells (i sembla ser que aquesta és la idea que han expressat els seus creadors).

Estem impacients per veure el pròxim!


HENSHIN!!!



Tokusatsu: Crítica de Kamen Rider Kiva

Salutacions cosmonautes,

Amb l'estrena el passat cap de setmana del nou Kamen Rider, ha arribat el moment d'enterrar al que ens ha acompanyat durant aquest 2008 i part del 2009, el Kamen Rider més gòtic fins a ara, Kamen Rider Kiva (per a més dades i argument cliqueu aquí). És moment doncs de fer un balanç de com ha funcionat, al nostre parer, el novè lliurament de la saga de l'era Heisei.


La primera impressió que vam tenir de Kiva no va ser ni del tot bona ni del tot dolenta. La seva armadura, realment atrevida considerant els seus antecessors, ens va agradar per intentar quelcom una mica diferent, tenia un look certament agressiu, gòtic, molt del segle XXI, deixant una mica de banda les clàssiques armadures robòtiques, per fer una cosa més orgànica, més a l'estil Hibiki. Però d'altra banda, el seu atac final no va acabar de convèncer-nos, aquest peu alat tenia un aire massa ortopèdic, aquesta pujada als cels del revés, era com... com del revés. Lògicament ens hem acostumat a això, però no deixa de ser un dels "hisatsu attacks" més fluixos.

Respecte els enemics, els "fangire" (amb un joc de paraules una mica ximple potser? però a un servidor el fa somriure). un diria que eren dels més aconseguits si els comparem amb els recents Kabuto i Den-O, i aquesta idea d'usar les vidrieres d'església com a característica dels fangire creiem que va ser certament original. Però una vegada quelcom ens fallava una mica, i en aquest cas era aquest atac seu amb ullals voladors, que encara que aconseguien generar aquesta por a la mossegada vampiresca, no acabaven d'ésser del tot contundents.


Altra qüestió important a Kiva, era el fet que l'acció transcorria en dues trames diferents temporalment, una en l'actualitat amb Kiva i companyia, i l'altra el 1986, amb els progenitors dels primers. Això donava un joc interessant a la sèrie, perquè a part de lo interessant que era la recreació dels anys 80 (encara que estava més treballat en els primers episodis), li afegia emoció a la trama al veure com els fets en l'una i l'altra línia temporal anaven encaixant a poc a poc.

En un altre ordre de les coses, ens vam trobar que Bandai va tenir segurament molt a veure en molts dels artilugis i altres coses vàries que van aparèixer a la série (encara que això està a l'ordre del dia, és clar, es tracta de vendre quants més ninotets millor). I entre el castell volador, l'espasa de Kiva i tantes altres bajanades... es lluïa a la sèrie un catàleg de joguines que realment li donaven un toc fins i tot més infantil que el que tenia Den-O (que ja és a dir).

Amb totes les cartes sobre la taula, és moment d'entrar a valorar el desenvolupament de la série, al llarg d'aquests 48 episodis. I de la mateixa forma que el peu amb ales de Kiva no va acabar d'entrar-nos, diríem també que els seus primers passos tampoc van entrar amb molt bon peu. Encara que és cert que, amb cada nou Rider, un acostuma a tenir la sensació que la cosa no és tan bona com l'anterior (i amb el pas del temps sempre va a millor). Però amb l'excepció de la trama de 1986, Wataru no semblava donar la talla per a ser un Kamen Rider i potser el seu aspecte de nen maco amb cara de no haver trencat mai un plat no ajudava (encara que pel que sembla, sí ajuda que les mares dels nens que veuen la série s'enganxin a ella - d'aquí perquè els Riders semblen trets sempre d'alguna revista de moda o algun anunci per a nenes de quinze anys). A més, l'elenc de Kiva no va acabar d'oferir personatges tan carismàtics com els que ens han donat lliuraments anteriors.


Afortunadament, a l'avançar la série, es complia la màxima que abans esmentàvem, la trama es tornava cada vegada més interessant, i els personatges es trobaven més al seu lloc. A mesura que anàvem intuint l'orígen de Kiva, gràcies a la trama de 1986, i com tot l'ocorregut aleshores començava a tenir la seva repercussió en Wataru i els seus amics i romanços (especialment amb l'aparició del Rei dels Fangire), la série es posava cada vegada més interessant, un ja acabava cada episodi amb ganes de saber què passaria en el següent.

Però... Hi ha un "PERÒ".

Quan molts dels secrets van ser desvetllats, i alguns girs de la trama ens deixaven bocabadats (i això no és necesáriamente bo), tot el clímax que s'havia creat es va desinflar com un globus, i a partir d'aquest moment la série semblava avançar a trompades, procurant estirar la trama de forma forçada. I quan s'esperava que alguns episodis més acabessin arrodonint la série, un final sec, gairebé precipitat, despatxava la série amb un parell d'episodis, i adéu molt bones, ens veiem a Kamen Rider Decade.

Així que, en definitiva, Kamen Rider Kiva no serà segurament una de les séries favorites dels fans de la saga, i aquests inicis que trontollaven, així com el seu final descafeïnat, poden fer que molts es tirin enrere. Però malgrat tot, volem insistir que, encara així, se li pot donar una oportunitat a la série, ja que tota la part del mig sí que val la pena. A més, la banda sonora està plagada de cançons que estan molt per sobre de la mitjana habitual a Kamen Rider (i pràcticament totes cantades pels protagonistes, que encara que no siguin uns prodigis de la veu, té el seu mèrit). I per a aquells que trobareu a faltar a Kiva, al nou Kamen Rider Decade tindreu alguna sorpresa...