Amb l'estrena el passat cap de setmana del nou Kamen Rider, ha arribat el moment d'enterrar al que ens ha acompanyat durant aquest 2008 i part del 2009, el Kamen Rider més gòtic fins a ara, Kamen Rider Kiva (per a més dades i argument cliqueu aquí). És moment doncs de fer un balanç de com ha funcionat, al nostre parer, el novè lliurament de la saga de l'era Heisei.
La primera impressió que vam tenir de Kiva no va ser ni del tot bona ni del tot dolenta. La seva armadura, realment atrevida considerant els seus antecessors, ens va agradar per intentar quelcom una mica diferent, tenia un look certament agressiu, gòtic, molt del segle XXI, deixant una mica de banda les clàssiques armadures robòtiques, per fer una cosa més orgànica, més a l'estil Hibiki. Però d'altra banda, el seu atac final no va acabar de convèncer-nos, aquest peu alat tenia un aire massa ortopèdic, aquesta pujada als cels del revés, era com... com del revés. Lògicament ens hem acostumat a això, però no deixa de ser un dels "hisatsu attacks" més fluixos.
Respecte els enemics, els "fangire" (amb un joc de paraules una mica ximple potser? però a un servidor el fa somriure). un diria que eren dels més aconseguits si els comparem amb els recents Kabuto i Den-O, i aquesta idea d'usar les vidrieres d'església com a característica dels fangire creiem que va ser certament original. Però una vegada quelcom ens fallava una mica, i en aquest cas era aquest atac seu amb ullals voladors, que encara que aconseguien generar aquesta por a la mossegada vampiresca, no acabaven d'ésser del tot contundents.
Altra qüestió important a Kiva, era el fet que l'acció transcorria en dues trames diferents temporalment, una en l'actualitat amb Kiva i companyia, i l'altra el 1986, amb els progenitors dels primers. Això donava un joc interessant a la sèrie, perquè a part de lo interessant que era la recreació dels anys 80 (encara que estava més treballat en els primers episodis), li afegia emoció a la trama al veure com els fets en l'una i l'altra línia temporal anaven encaixant a poc a poc.
En un altre ordre de les coses, ens vam trobar que Bandai va tenir segurament molt a veure en molts dels artilugis i altres coses vàries que van aparèixer a la série (encara que això està a l'ordre del dia, és clar, es tracta de vendre quants més ninotets millor). I entre el castell volador, l'espasa de Kiva i tantes altres bajanades... es lluïa a la sèrie un catàleg de joguines que realment li donaven un toc fins i tot més infantil que el que tenia Den-O (que ja és a dir).
Amb totes les cartes sobre la taula, és moment d'entrar a valorar el desenvolupament de la série, al llarg d'aquests 48 episodis. I de la mateixa forma que el peu amb ales de Kiva no va acabar d'entrar-nos, diríem també que els seus primers passos tampoc van entrar amb molt bon peu. Encara que és cert que, amb cada nou Rider, un acostuma a tenir la sensació que la cosa no és tan bona com l'anterior (i amb el pas del temps sempre va a millor). Però amb l'excepció de la trama de 1986, Wataru no semblava donar la talla per a ser un Kamen Rider i potser el seu aspecte de nen maco amb cara de no haver trencat mai un plat no ajudava (encara que pel que sembla, sí ajuda que les mares dels nens que veuen la série s'enganxin a ella - d'aquí perquè els Riders semblen trets sempre d'alguna revista de moda o algun anunci per a nenes de quinze anys). A més, l'elenc de Kiva no va acabar d'oferir personatges tan carismàtics com els que ens han donat lliuraments anteriors.
Afortunadament, a l'avançar la série, es complia la màxima que abans esmentàvem, la trama es tornava cada vegada més interessant, i els personatges es trobaven més al seu lloc. A mesura que anàvem intuint l'orígen de Kiva, gràcies a la trama de 1986, i com tot l'ocorregut aleshores començava a tenir la seva repercussió en Wataru i els seus amics i romanços (especialment amb l'aparició del Rei dels Fangire), la série es posava cada vegada més interessant, un ja acabava cada episodi amb ganes de saber què passaria en el següent.
Però... Hi ha un "PERÒ".
Quan molts dels secrets van ser desvetllats, i alguns girs de la trama ens deixaven bocabadats (i això no és necesáriamente bo), tot el clímax que s'havia creat es va desinflar com un globus, i a partir d'aquest moment la série semblava avançar a trompades, procurant estirar la trama de forma forçada. I quan s'esperava que alguns episodis més acabessin arrodonint la série, un final sec, gairebé precipitat, despatxava la série amb un parell d'episodis, i adéu molt bones, ens veiem a Kamen Rider Decade.
Així que, en definitiva, Kamen Rider Kiva no serà segurament una de les séries favorites dels fans de la saga, i aquests inicis que trontollaven, així com el seu final descafeïnat, poden fer que molts es tirin enrere. Però malgrat tot, volem insistir que, encara així, se li pot donar una oportunitat a la série, ja que tota la part del mig sí que val la pena. A més, la banda sonora està plagada de cançons que estan molt per sobre de la mitjana habitual a Kamen Rider (i pràcticament totes cantades pels protagonistes, que encara que no siguin uns prodigis de la veu, té el seu mèrit). I per a aquells que trobareu a faltar a Kiva, al nou Kamen Rider Decade tindreu alguna sorpresa...
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario