Salutacions cosmonautes,

tornem una vegada més amb el fil musical d'Urias, per parlar-vos d'una d'aquestes excentricitats musicals que caracteritzen aquest il·lustre passatger de l'Arcàdia. Si bé fins ara ens parlava de grups de Metal o Rock, en aquesta ocasió ens endinsem en el força desconegut món de l'enka. L'enka és un gènere musical japonès que barreja sons tradicionals amb música més moderna (llegeixi's música occidental), mentre que en els seus inicis es va utilitzar com arma de protesta política durant l'era Meiji, actualment s'ha convertit en la música popular "de tota la vida", és a dir, la dels "cincuentones" i cap amunt.

Però no estem aquí per fer-vos un repàs de la història de l'enka ni similar (no ens considerem prou preparats, però hi estem treballant), el que ens ocupa aquí és parlar-vos del que deu haver estat el cantant d'enka més sorprenent de tots els temps: JERO (ジェロ), un afroamericà de Pittsburgh nascut el 1981 i que de moment és l'únic cantant negre del gènere (encara que ens sorprendria de la mateixa forma que fos blanca o pell-roja), i que nosaltres sapiguem, també l'únic cantant d'enka no japonès.
El cert és que hi ha algunes raons darrere de tot això, i és que l'àvia de l'artista era japonesa, i ja de molt petit li ensenyava cançons, cosa que el va portar a aprendre's un considerable repertori de clàssics de l'enka, i una vegada va aterrar al Japó, va participar en un concurs de televisió de la NHK (un cantant negre amb pinta Hip Hop que canta enka!?). Òbviament, la raresa va cridar l'atenció d'una discogràfica, i al temps apareixia el seu primer Single, "Umiyuki" ("海雪"), i revolucionava les llistes d'èxits japoneses (així com tots els blogs que tracten qüestions relacionades amb Japó).

Urias va ser un dels que van quedar al·lucinats amb la proposta, no sols oferia una imatge "trencadora" (a quants cantants d'enka s'han vist amb gorra i roba ampla a l'estil Hip Hop?), si no que a més també afegia cert toc modern al seu so, i no semblava fer-ho gens malament (encara que el criteri d'Urias i el nostre tampoc no sigui el més cultivat, com ja hem dit). Per acabar d'arrodonir-ho, poc després Jero llançaria el mini EP "Covers", precisament amb versions d'alguns clàssics de l'enka, i a sobre es feia acompanyar de Marty Friedman en un dels temes (exguitarrista de Megadeth, que ara està vivint el somni japonès amb un programa propi en un canal de televisió nipona, i col·laborant amb la diva del rock Nanase Aikawa).

Encara que un podria pensar que el "hype" de Jero s'acabarà aviat (ell mateix ha confessat que tem que això succeeixi aviat), gairebé un any després del seu primer llançament continua amb força, i en una de les seves últimes aparicions televisives, mentre s'emocionava ell mateix cantant un tema dedicat a la seva mare, va fer plorar a algunes de les dones "cinecuentonas" de l'audiència (alguna cosa de molt mèrit en un país on mostrar emocions en públic no és molt habitual). En definitiva, amb un públic com aquest a la butxaca, pot ser que Jero pugui convertir-se en alguna cosa més que l'anècdota curiosa de torn.

Amb tot això, cal reconèixer que Urias ha sofert molt les crítiques d'altres passatgers de l'Arcàdia que li deixen anar que això de l'enka "és com les cançons de Rocío Jurado o Isabel Pantoja"... Bé, encara que és cert que comparteixen fins a cert punt el toc melodramàtic... la contenció, la subtilesa i altres qüestions més musicals com el toc japonès o l'estil vocal, aporten diferències considerables. I a tot això... no deixa de sorprendre'ns que unes cançons que sovint serien considerades com a alguna cosa hortera i caduca per molts, poden arribar a ser adorades per aquestes mateixes persones després que hagin aparegut en bandes sonores de directors com Quentin Tarantino. Així doncs, que es deixin de prejudicis i li donin una oportunitat a Jero, i veuran com després, es miraran amb altres ulls (o sentiran amb altres orelles) l'enka, una cosa que si s'aconsegueix, faria molt feliç al protagonista d'aquest post.

Us deixem amb alguns dels seus vídeos :

ジェロ "Umiyuki" 海雪