no podem amagar que ens fa "certa" il·lusió abordar finalment un dels gèneres musicals que més ens ha divertit a l'Arcàdia en els últims anys. I a més,
porta donant-li molt temps la llauna a aquest humil capità perquè ens llancéssim a parlar d'aquest gènere genuïnament japonès. I és que, malgrat que avui en dia és un gènere que de forma tímida s'està introduint a gairebé tots els racons del globus, continua essent un producte que destil·la "
" per tots costats.
Començar dient que és un gènere musical pot comportar certs inconvenients, ja que fins al moment s'han englobat dins d'aquesta categoria del "visual
de bandes i artistes que moltes vegades tenen poc o res que veure en la qüestió musical. Com bé indica el seu nom, som davant d'un estil en el qual preval lo visual, sovint per sobre de qualsevol altre element, es caracteritzen per una estètica cuidada fins al més mínim detall, des del
("vídeos promocionals", per a neòfits). Aleshores, es tendeix a posar al mateix sac bandes de Metal Industrial i altres d'un Pop-Rock dolç, pel simple fet de vestir de forma vistosa.
Encara així, i malgrat contradir-nos amb el que acabem de dir (recordeu que als japonesos els encanta la contradicció), sí podríem parlar d'un estil musical concret, encara que actualment per la seva major popularitat o per interès comercial d'algun tipus la categoria "visual
kei" ha expandit la seva àrea d'influència, albergant a tot aquell que ha complert uns ínfims requisits, sembla que això no era així en els seus orígens, on trobem una major homogeneïtzació en el seu so, encara que sempre respectant el gust japonès per la varietat.
Així doncs, en els seus primers anys, el que alguns coneixeran com el "Visual de la vella escola" oferia una bona
barreja de
Metal, Rock, Punk i sonoritats gòtiques, una cosa que es traduïa sovint en molt acord menor i canvis de
tempo constants, el resultat del qual era una música més aviat fosca, però com no podia ser de cap altra manera, amb un aire clarament japonès. Els japonesos ho havien tornat fer, recollint influències de la música i l'estètica americanes i europees, havien reformulat tota aquesta informació per convertir-la en una cosa nova, original i pròpia.
Com ja hem dit, a poc a poc el
Visual Kei es va fent un forat (de moment molt petit) sobretot entre adolescents europeus i després americans, però existeix també una vella guàrdia (o no tan vella) que ja feia temps que esperava que la música japonesa pogués, per fi, traspassar fronteres. Fa poc més de 3 anys era pràcticament impensable que una banda de Rock Japonès (que no una banda japonesa "occidentalitzada") i molt menys una de
Visual Kei poguessin venir de gira a Europa o tocar als Estats Units. Però actualment ja tenim a uns
Dir En Grey fent-se un nom en l'escena
Metal nord-americana, i tants altres grups que han realitzat gires considerables a Europa, des de
Moi Dix Mois a
Blood, passant per
Ayabie,
An Cafe,
Kagerou i alguns més... podem dir que el
Visual Kei ja és una realitat fora del Japó (sobretot quan apareix en revistes com
Loka, per molt
"bizarro" que soni això), però si ha vingut per quedar-se o no, això és una cosa que encara no ha quedat del tot clara. I es que aquest estil té algunes barreres importants per superar, principalment aquestes clàssics esculls que sovint entorpeixen l'intercanvi cultural, els prejudicis.
Per començar, tenim la qüestió de l'idioma. Quantes vegades ha hagut de sentir qualsevol fan de la música japonesa que el que està escoltant sona a música de videojoc o d'anime? (Encara que en algunes ocasions sigui veritat, sobretot això últim.) Cert és que la forma de cantar i alguns timbres de veu ens poden a portar a això, però el mateix passa amb algú que sols coneix a
Metallica i pensa que totes les bandes de
Metal sonen igual. De vegades cal educar una mica a l'oient i la seva oïda per poder distingir certes coses, o potser tothom pot distingir una peça barroca d'una romàntica?
L'idioma, a més, també suscita el clàssic argument respecte a la qüestió de les lletres, i la impossibilitat d'entendre-les... argument poc sòlid pensant que la gent porta anys escoltant i intentant cantar cançons en anglès sense tenir ni les més mínimes nocions de l'idioma.
En qualsevol cas, el japonès té una sonoritat especial, i mentre que per a alguns això li afegeix un plus al que està escoltant, d'altres seran incapaços de prendre's-ho seriosament (encara que això de vegades també pot jugar al seu favor).
En segon lloc, tenim la pròpia qüestió de l'estètica. Sí, la mateixa naturalesa del
Visual Kei suposa ja un problema per a tots aquells que pensen que la música és només música, i que per tant l'embolcall no té importància (
Kiss porten anys rient-se dels que els van dir això ja fa molts anys). Mentre que a l'Arcàdia estem d'acord que no fa falta una estètica cuidada per fer una bona cançó, també estem d'acord que adornar-la pot suposar un plus, sempre que no es faci en detriment de la qüestió musical. I us podem assegurar que en la majoria de casos, la qualitat del músic està molt per sobre de la seva vestimenta (a un li pot agradar o no com sona el
Visual Kei, però és innegable la qualitat dels músics japonesos en pràcticament tots els camps). Tornant al món del Metal, una vegada més, han estat molts els que ni tan sols no li han donat una oportunitat a una banda com
Slipknot pel simple fet d'anar amb màscares. Però ells han demostrat amb escreix la seva qualitat a l'hora de compondre i també a l'hora de fer concerts memorables.
Seguint amb la qüestió estètica, potser a alguns els haurà xocat, veient les imatges d'aquest post, que molts d'aquests músics siguin noies... si això és el que ha pensat el lector, aplaudirem aquests artistes per haver pogut enganyar-los. I és que pràcticament tots els músics del
Visual Kei són homes. Però aquesta herència del
Glam Metal, així com algunes arrels culturals japoneses com pot ser el teatre
kabuki, han portat que un dels clàssics en l'estètica
Visual Kei sigui la de l'
androgínia o fins i tot el
transvestisme. Però una vegada més tornem al tema dels prejudicis, i allà entraríem en un debat que té molt d'
homofobia de vegades (encara que no procedeixi), i en altres de pura pose masculiníssima, però sobretot es tracta d'una qüestió d'estretor de mires. Al Japó, que un home es vesteixi de dona està molt més acceptat que en occident, ja sigui per falta de complexos o perquè es tracta també d'una tradició que ve de segles passats en els quals la dona tenia prohibit participar en obres teatrals, i per tant els papers femenins eren interpretats per barons. En qualsevol cas, és una pràctica les connotacions de la qual difereixen de les que sol tenir aquí un home vestit de dona (encara que aquí continua sent la disfressa estrella als carnavals...), al
Visual Kei res té a veure amb la seva condició sexual que els músics intentin semblar dones (de fet lliguen, i molt, amb noies).
Aquell que tingui certa curiositat per començar a escoltar aquestes bandes, farà bé en tenir en ment en aquestes diferències culturals, no només perquè formen part de l'essència d'aquestes bandes i per tant és interessant comprendre-les, si no perquè cal tenir-les en compte a l'hora d'establir (odioses) comparacions. Estem jugant amb regles de joc diferents.
Per començar a degustar el
Visual Kei, us mostrem uns quants vídeos d'algunes hits vàlides d'ahir i d'avui del gènere :
Malice Mizer "Bel Air"
Si us ha interessat el post, us anunciem que a partir d'ara començarem una sèrie d'articles dedicats a fer un breu repàs a les diferents èpoques i bandes que ha donat el
Visual Kei. Així que ja sabeu, incloeu-nos en els vostres "
bookmarks" o "favorits", i us animem a que deixeu els vostres comentaris, preguntes o propostes de cara a pròximes entrades, us ho agrairem.
Entradas
