Salutacions cosmonautes,
Com es poden adonar per nostre post d'enlairament, a l'Arcàdia donem molta importància al fil musical de la nostra nau, i això és una cosa en què Urías ha insistit molt, ja que ell és incapaç d'imaginar-se navegant (sigui per l'espai sideral o l'espai internauta) sense acompanyar el seu viatge d'alguns acords més o menys ben posats per aquí i per allà.
Urías és un noi capritxós, i encara que li tenim preses les mesures respecte el seu gust musical, sempre pot sorprendre'ns amb una magnífica afinació i alguna que altra sortida de to.
Ha volgut començar el seu viatge, el nostre viatge, amb una d'aquestes bandes que l'han acompanyat durant anys. Es tracte de Silverchair, una banda australiana que ja el 1994 va sorprendre a tot un país amb un Single, "Tomorrow", i que va convertir als seus joveníssims membres en les majors promeses del Rock australià.
Essent primer els nens prodigigis del Grunge de la època (influències de Nirvana, Pearl Jam, etc.), i fins a arribar a un Pop-Rock-de-vegades-suau-de-vegades-dur amb tints "beatlescos", la carrera de Silverchair ha estat la d'una evolució constant. No hi ha dos discs iguals, però tots tenen una cosa que els uneix. De fet, l'esmentada evolució sembla fins i tot que estigués planejada per endavant. Va ser a "Diorama", el seu quart àlbum, on Silverchair van arribar segurament a la cúspide d'aquesta evolució, on van desplegar tota una cosmogonia que s'havia anat forjant a través dels anys, i ho van fer amb un disc que, malgrat no tenir l'èxit esperat, sí que reflecteix tot el geni que hi ha dins d'aquest trio de músics australians.
Alguns pensaran que des de seu primer i Grunge-influït disc "Frogstomp", o fins i tot el seu salt a la fama amb "Freak Show", tot lo següent és ja la decadència típica i tòpica de les estrelles rockeres quan es van fent grandets i es venen a sons més amables... però sols recordeu que Daniel Johns, el carismàtic líder de la banda, ni tan sols no ha arribat a la trentena, i per molt precoços i avantatjats que siguin, no seria una mica aviat per parlar de decadència?
Per a Urías, Silverchair són un d'aquests grups als què cal posar atenció, ja que són prou valents com per no intimidar-se a l'hora de provar coses diferents o d'anar una mica més enllà, aconseguint així que cada disc tingui personalitat pròpia.
A continuació dos vídeos seleccionats de seu primer i últim disc respectivament, que mostren aquesta evolució gairebé increïble, si algú vol saber què ha passat entre un i altre vídeo, sols té que apuntar-se a YouTube i indagar una mica més:
Silverchair "Tomorrow" del Single "Tomorrow" (1994)
Silverchair "If you keep loosing sleep" de l'àlbum "Young Modern" (2007)
Com es poden adonar per nostre post d'enlairament, a l'Arcàdia donem molta importància al fil musical de la nostra nau, i això és una cosa en què Urías ha insistit molt, ja que ell és incapaç d'imaginar-se navegant (sigui per l'espai sideral o l'espai internauta) sense acompanyar el seu viatge d'alguns acords més o menys ben posats per aquí i per allà.
Urías és un noi capritxós, i encara que li tenim preses les mesures respecte el seu gust musical, sempre pot sorprendre'ns amb una magnífica afinació i alguna que altra sortida de to.
Ha volgut començar el seu viatge, el nostre viatge, amb una d'aquestes bandes que l'han acompanyat durant anys. Es tracte de Silverchair, una banda australiana que ja el 1994 va sorprendre a tot un país amb un Single, "Tomorrow", i que va convertir als seus joveníssims membres en les majors promeses del Rock australià.
Essent primer els nens prodigigis del Grunge de la època (influències de Nirvana, Pearl Jam, etc.), i fins a arribar a un Pop-Rock-de-vegades-suau-de-vegades-dur amb tints "beatlescos", la carrera de Silverchair ha estat la d'una evolució constant. No hi ha dos discs iguals, però tots tenen una cosa que els uneix. De fet, l'esmentada evolució sembla fins i tot que estigués planejada per endavant. Va ser a "Diorama", el seu quart àlbum, on Silverchair van arribar segurament a la cúspide d'aquesta evolució, on van desplegar tota una cosmogonia que s'havia anat forjant a través dels anys, i ho van fer amb un disc que, malgrat no tenir l'èxit esperat, sí que reflecteix tot el geni que hi ha dins d'aquest trio de músics australians.Alguns pensaran que des de seu primer i Grunge-influït disc "Frogstomp", o fins i tot el seu salt a la fama amb "Freak Show", tot lo següent és ja la decadència típica i tòpica de les estrelles rockeres quan es van fent grandets i es venen a sons més amables... però sols recordeu que Daniel Johns, el carismàtic líder de la banda, ni tan sols no ha arribat a la trentena, i per molt precoços i avantatjats que siguin, no seria una mica aviat per parlar de decadència?
Per a Urías, Silverchair són un d'aquests grups als què cal posar atenció, ja que són prou valents com per no intimidar-se a l'hora de provar coses diferents o d'anar una mica més enllà, aconseguint així que cada disc tingui personalitat pròpia.
A continuació dos vídeos seleccionats de seu primer i últim disc respectivament, que mostren aquesta evolució gairebé increïble, si algú vol saber què ha passat entre un i altre vídeo, sols té que apuntar-se a YouTube i indagar una mica més:
Silverchair "Tomorrow" del Single "Tomorrow" (1994)
Silverchair "If you keep loosing sleep" de l'àlbum "Young Modern" (2007)
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario