L'Arcadia d'Urias

NAUFRAGI! ABANDONEU LA NAU!

2009-04-27T01:17:00.001-07:00

Salutacions cosmonautes,

la nau s'enfonsa, és irremeiable, hem intentat fer el possible per intentar salvarla, però hem fracassat. Això vol dir que hem arribat a la fi d'una era, una era breu, però especialment intensa en els seus moments finals. Pero no ens rendim, ¡ans al contrari!

Hem fletat una nova nau, una nova Arcadia, que serà molt millor que la que ara, amb certa tristesa, deixem enrere, enfonsant-se en aquest mar negre i infinit que es l'espai...

A PARTIR D'ARA ENS TROBAREU A:

www.laarcadiadeurias.net

Actualitzeu els vostres feeds, bookmarks, links, twitters, etc. Moltes gràcies.

LA VERSIÓ EN CATALÀ ESTÀ EN PREPARACIÓ!
Disculpeu les molèsties que això us pugui ocasionar.

Recomanacions, una mica frikis, pel dia de Sant Jordi

2009-04-23T00:24:00.000-07:00

Salutacions cosmonautes,

avui és un dia especial, sobretot per als catalans, ja que avui se celebra Sant Jordi, el patró de Catalunya, i no és tant que els catalans siguin molt devots, si no que avui se celebra una de les festes més estimades a Catalunya. És el dia dels enamorats (res de Sant Valentí), i la forma tradicional de celebrar-ho és que els nois regalin roses a les noies i elles responguin regalant-los un llibre. Està clar que és un tracte una mica injust (pel que fa els preus), però amb el temps les coses han canviat una mica i tothom regala a tothom llibres (i fins i tot roses, si és que som moderns i progres, escolti). EN fi, l'ambient al carrer és excel·lent, a rebentar de parades amb roses, llibres i altres cosetes, i malgrat que no sigui un dia festiu (reclamem des d'aquí que ho sigui ja!), l'aire que es respira és de molta alegria, gresca i felicitat (sí, sí, sobretot per part de les editorials i les llibreries).

Per celebrar tal efemèride, des de L'Arcadia d'Urias volíem posar el nostre granet de sorra, i recomanar-vos alguns llibres que poden ser del vostre grat, i que podeu regalar o demanar que us regalin (el costum s'ha estès una miqueta pel món, i fins i tot al Japó s'ha arribat a intentar instaurar, encara que amb poc èxit, de moment).

Comencem, per variar, fent una mica la pilota, i us recomanarem la compra del llibre que ja fa alguns mesos van publicar alguns dels bloggers espanyols residents al Japó més coneguts. Es tracta de "Soñar con Japón", un llibre de fotografies realitzades per aquells que són darrer de blogs com Pepinismo, Kirai, Fotocompra, Flapy in japan i Motomachi Cake Blog.

Aquí teniu una llista de llocs on el podreu trobar.

Continuem amb un llibre que ens ha tingut entretinguts últimament, i que creiem de lectura obligada per a tot aquell que tingui un interès autèntic pel Japó. Es tracta de "En el país de los dioses", una recopilació de l'editorial El Acantilado d'algunes de les cròniques que va fer Lafcadio Hearn durant la seva estada al Japó Meiji, entre 1890 i 1904. Per aquells que no el coneguin, Hearn és un dels referents clàssics a l'hora de descriure el Japó d'aquella època, i una gran divulgador de la cultura japonesa. Va arribar a aconseguir la nacionalitat japonesa (una cosa molt difícil fins i tot avui en dia), també es va casar amb una japonesa i va acabar morint allà pronunciant les seves últimes paraules en japonès. Vaj, que en certa manera va ser un dels "bloggers" de l'era Meiji.

Per acabar, us recomanarem l'últim treball que s'ha publicat a Espanya de Guy Delisle, un autor que realment ens agrada a l'Arcàdia (podeu llegir més sobre ell aquí). En lloc d'un nou llibre sobre les seves estades a Àsia, en aquesta ocasió, "Cómo no hacer nada" és una recopilació de les històries curtes que l'autor ha publicat entre 1995 i 2002. Ho ha publicat Astiberri Ediciones. La seva és sempre una mirada interessant a aquelles coses quotidianes i no tan quotidianes. Altament recomanat.

Fins aquí hem arribat, i ara, a disfrutar de la diada, feliç Sant Jordi!

Fil Musical: New Pants 新褲子, música electrònica desde Beijing

2009-04-22T01:30:00.000-07:00

Salutacions cosmonautes,

per avui, aparquem un moment el Japó, però sense marxar molt lluny, ja que ens traslladem a la Xina, per recuperar el nostre Fil Musical. En aquesta ocasió volíem parlar-vos d'un grup que vam conèixer farà potser un any o dos i que ens va sorprendre per tres motius. El primer va ser que es tractava d'una banda xinesa (i de Beijing, no de Shanghai com potser s'esperarien alguns), i això és quelcom a lo que encara no estem acostumats, ja que poc s'ha exportat la seva música (a part de la tradicional). En segon lloc, ens va sorprendre que una banda xinesa pogués sonar com sonen aquests NewPants, amb una proposta que qualificaríem de " retromoderna" (encara que aquesta sorpresa s'explica també per la nostra ignorància respecte l'escena musical xinesa), lo seu és unir sons New Wave amb els sons "discotequeros vuitanteros". I en tercer i últim lloc, ens va sorprendre perquè van acabar agradant-nos molt algunes de les seves cançons, i això sempre és una bona sorpresa. En fi, us presentem: NEWPANTS o 新褲子 (que seria el seu nom en xinès).

Però no us deixeu enganyar per "Bye Bye Disco", ja que NewPants són sense cap dubte un grup versàtil. Si aquí els veiem posats en un techno-pop "modernillo" amb un toc una mica Ozone (amb sentit de l'humor), en altres vídeos els veurem vestint del pal Heavy Metal i descarregant temes a mig camí entre el Punk de The Ramones, el tonti-Pop i la música electrònica.

Si això és el que han d'oferir les noves generacions de músics xinesos, el cert és que estarem atents a les seves noves propostes. Afortunadament, una de les conseqüències positives de la globalització és poder fer descobriments d'aquest tipus (no parlarem de les conseqüències negatives).

Aquí teniu el seu MySpace.

Viatges: Nagasaki, porta al món.

2009-04-21T01:36:00.000-07:00

Salutacions cosmonautes,

prosseguim parlant de l'expedició d'Urías al Japó. En aquesta ocasió ho fem per parlar-vos d'una ciutat tristament famosa, Nagasaki. Com ja sabreu, va ser la ciutat que va sofrir la segona bomba atòmica que van llançar els americans durant la IIª Guerra Mundial al Japó. Al principi anaven a deixar anar la segona bomba en un altre lloc, però el mal temps va impedir que es llancés sobre Kokura (l'objectiu inicial). Nagasaki va tenir mala sort, durant uns minuts es va aclarir el cel i la bomba va ser llançada.

Avui en dia, Nagasaki està profundament marcada per aquest fet, i prova d'això és que la majoria dels seus "atractius turístics" es basen en el que va passar aquell 9 d'Agost de 1945. Tenim un parc de la pau, amb una imponent estátua i les clàssiques "grulles" de paper que solen enviar els nens.

Molt a prop trobarem l'epicentre de l'explosió de la bomba. Amb un monòlit que recorda el de "2001: Odissea a l'espai", i que es troba al costat de les ruïnes d'una església cristiana que corria per allà en aquells temps i de la qual sols en van quedar unes restes.

És dificil de veure, pero aquest senyor estaba pintant el monolit que marca la zona zero de l'impacte.

I no era l'únic pintant el monolit (es troba al fons a l'esquerra, on s'amuntega la gent).

Com a Hiroshima, trobarem un museu dedicat a fer memória dels fets, mostrant algunes imatges de la devastació, i també objectes que mostren l'abast de la destrucció (robes de nens, ampolles foses...), entre moltes altres coses. Però el cert és que, si un ja ha estat al museu d'Hiroshima, aquest es fa una mica repetitiu, i no és tan complet.

Fixeu-vos en el text de baix, una altra mostra d'aquest japanglish que dóna peu a coñas diverses. Aquí sembla que et convidin a exposar-te a la radiació, encara que en realitat el que hi ha és un "plafó exposat".

Però aquest trist fet fa que s'oblidi sovint la importància que ha tingut Nagasaki per a les relacions del Japó amb l'exterior durant segles, sent dels únics, o potser l'únic, dels ports oberts al comerç exterior durant els segles d'aïllament del Japó. Això li ha donat a Nagasaki un caràcter especial i molt internacional. Famosa és la seva zona de cases holandeses (hi ha fins i tot un parc temàtic que reprodueix el món holandès), els jardins Glover, o també l'església Oura. Aquesta és l'església cristiana més antiga que hi ha a Àsia. A dins s'hi pot veure un quadre que mostra la crucifixió de 26 cristians l'any 1597, quan el cristianisme va començar a veure's com una amenaça a Japó (a prop de l'estació de JR hi ha un monument, que ens vam oblidar de visitar amb les presses).

D'altra banda, la localització en si de Nagasaki ja té el seu encant. És una ciutat portuària, amb un bonic parc al costat del port, i a més, quan un s'ha acostumat als pobles i ciutats japoneses totalment plans que hi ha entre Tokyo i Osaka, veure tant de turó i pujolet sorprèn (alhora que cansa).

No tenim fotos d'aquest "altre costat" de Nagasaki, però sí una mica de vídeo, però ens reservem les imatges per al documental, que ja té títol: "Cròniques des de Cipango". I molt aviat, també tindrà tràiler (com els professionals, escolti).

Tokusatsu: Els còmics de Kamen Rider

2009-04-20T04:35:00.001-07:00

Salutacions cosmonautes,

alguns de vosaltres us heu fixat ja que en el nostre vídeo sobre el Friki Tetris del friki-botí que hem portat del nostre viatge al Japó apareixien alguns còmics de Kamen Rider. Fins ara sols havíem pogut llegir sobre ells, però finalment hem pogut accedir al material original, i encara que per ara llegir-los i entendre'ls en la seva integritat es presenta difícil, ho considerem un trofeu important.

Han sigut 4 els volums que hem aconseguit, i cada un d'ells és una proposta diferent. Anem un per un...

KAMEN RIDER

En aquest cas es tracta d'una reedició del material original d'Ishinomori Shotaro, el creador de Kamen Rider (entre tants altres personatges mítics com Kikaider, Robotto Keiji, Inazuman o els mateixos Gorangers). Encara que no sigui la primera edició, que ja seria tot un tresor, la veritat és que poder veure l'orígen del nostre heroi televisiu favorit és prou emocionant.

Aquí teniu una foto amb la primera aparició de Kamen Rider, impactant:

KAMEN RIDER SPIRITS

Seguim amb Kamen Rider Spirits, el número 1. Es tracta d'un manga que segueix la història dels primers 10 Riders, arrencant des del final de Kamen Rider Super-1 (i lligant alguns "cabos sueltos" de les sèries de TV). Un producte interessant ja que permet desenvolupar la història i ajuntar un munt de Riders, tal com s'està fent ara amb els Heisei Riders a Kamen Rider Decade.

KAMEN RIDER SPIRITS FANBOOK

Aquest volum d'aquí, emmarcat dins de Kamen Rider Spirits, no és un manga, encara que contingui dibuixets. Pel que sembla, és un Fanbook plè d'informació sobre Kamen Rider, amb dibuixos, texts i algunes fotos en color de la sèrie de TV. Com podeu veure aquí...

I finalment quelcom que desconeixíem totalment...

KAMEN RIDER ?? 13 RIDERS THE COMIC

No sabíem de l'existència d'aquest còmic, però en veure a la prestatgeria aquesta portada brillant de Kamen Rider Ryuki no vam dubtar ni un instant de prosseguir amb el nostre saqueig. L'únic que podem dir-vos és que sembla ser una història autoconclusiva dins del món de Ryuki.

Continuarem informant de les nostres troballes i el botí aconseguit a Cipango.

Viatges: El Friki Tetris

2009-04-18T04:50:00.000-07:00

Salutacions cosmonautes,

Malgrat que a l'Arcàdia som gent de pau, la nostra bandera segueix sent la bandera pirata, i és per això que, si fem alguna expedició a algun lloc, tendim a emportar-nos un bon botí. Com no podia ser de cap altra forma, el Japó és un lloc ideal per saquejar, i Urías es va atipar d'omplir bosses i bosses de petites xuminades, a molt bon preu (gràcies a Ale!). Però el problema és que tenim les bodegues de l'Arcàdia plenes, i per tornar a casa, portar a sobre tot això era un suplici. Així que gràcies a l'ajuda d'un quasi-indígena de Fukuoka, vam aconseguir enviar un paquet amb el nostre botí. Però ordenar-ho tot no va ser tasca fàcil!

El nostre video i una foto han aparegut al blog de l'Ale/Pepino, www.pepinismo.net.

Curiositats: la Ultrasida, la sidra de l'Ultraman!

2009-04-17T04:07:00.000-07:00

Salutacions cosmonautes,

us mostrem avui un dels estranys productes que l'Urias ha trobat durant la seva expedició per terres nipones. Es tracta de la... Ultrasidra! Shaaa!!!

La veritat és que la definició de sidra dels japonesos ha de distar una mica de la sidra espanyola, perquè això més que sidra semblava un suc de poma amb gas, una mica soso, i amb cert toc medicamentós (quelcom habitual en moltes begudes nipones). El millor és que es poden trobar llaunes dels diferents Ultraman, i a més informació sobre els seus enemics darrere. Tota una frikada.

No us penseu que es pot trobar aquesta llauna a tot arreu, la vam trobar a la botiga oficial d'Ultraman al centre comercial Canal City de Fukuoka. Insistim, no és gaire bona, però té gràcia beure una cosa així, no?

Concurs de xiclets Fit's al Japó: ajudem a l'Ale i la Micaela a guanyar!

2009-04-16T04:28:00.000-07:00

Salutacions cosmonautes,

alguns ja sabreu que per a la nostra recent expedició al Japó hem comptat amb la col·laboració d'alguns de reputats bloggers residents a Cipango. Un d'ells ha estat Ale, més conegut pel seu blog Pepinismo o el seu grup Pepino (i també per escuchajaponés, ja us en vam parlar recentement). Ja que estem profundament agraïts per l'hospitalitat que ens va brindar a Fukuoka, arriba el moment de recolzar-lo nosaltres.

Tant l'Ale com la seva amiga Micaela s'han proposat participar en un concurs de la marca de xiclets Fit's, que requereix que els participants gravin un vídeo fent la coreografia de l'anunci de Fit's. El guanyador serà el que obtingui més visites a YouTube, i s'emportarà un munt de xiclets i diners. La cosa s'ha posat complicada per l'Ale i la Micaela, perquè hi ha vídeos que els porten molt avantatge, per això us demanem des de l'Arcàdia que mireu tantes vegades us sigui possible el vídeo, i que l'envieu als vostres familiars i amics perquè facin el mateix.

Aquí teniu els anuncis originals... Una cosa completament delirant. Què passa amb aquesta noia vestida de gos???

I aquí la versió de la Micaela i l'Ale. El video els ha sortit rodó, i us prometem que no el podreu veure només una vegada, encara que això pugui deixar certes seqüeles irreversibles... a l'Arcàdia no parem de cantar la cançó (malgrat no entendre un pijo la lletra).

I aquí i aquí teniu els posts de la web de Pepino, que parlen del vídeo.

Viatges: Shinsekai, el barri més perillós del Japó?

2009-04-15T06:02:00.000-07:00

Salutacions cosmonautes,

Iniciem ja el relat de la nostra fructífera expedició a Cipango (així van anomenar Japó en l'època de Marco Polo), per parlar-vos d'un dels barris favorits d'Urias a Osaka, i que va ser la seva primera parada en aquest viatge. Es tracta d'una petita zona que es troba al sud de Nipponbashi (o Den Den Town, encara que pocs "osakencs" coneixen aquest terme), i a l'oest de l'estació de Tennoji. Segons la Lonely Planet, la biblía de la majoria de viatgers del segle XXI, aquesta zona és plena de personatges sospitosos, i per tant, és una zona poc recomanable d'Osaka (de les més perilloses del Japó segons es diu). Encara que clar, a Japó, el perill que suposa passejar per allà, ha de ser l'equivalent a passejar-se per qualsevol zona pija de Barcelona.

Shinsekai vist des del parc de Tennoji, amb els residents habituals de la zona.

Aquesta zona va començar a desenvolupar-se a començaments del segle XX amb la intenció de crear una zona moderna i innovadora (ShinSekai significa "nou món"), i un dels seus atractius principals va ser la torre Tsuutenkaku, que el 1912 es va construir per primera vegada intentant imitar la Torre Eiffel, i va ser reconstruïda els anys 50. Ara alguns potser la coneixen per ser la torre d'Hitachi, i és tota una ostentació de "cutrerío", especialment per la seva iluminació nocturna. Però la zona també és popular pel seu parc d'atraccions Festival Gate (que mai no hem vist obert), que té una muntanya russa que passa a través dels edficis, i també per Spa World, que és un enorme spa, lògicament.

Com tot bon neó "decadent", falten lletres de Shinsekai per il·luminar.

Poc o res sembla haver-se fet per aquest barri en els últims 30 anys, i és per això que aquest "nou món", s'ha quedat estancat en la "novetat" de fa 40 anys, i respira decadència per tot arreu. Però la zona també té mala fama per haver estat refugi de criminals, rodamons, prostitutes, transvestits i altra gent de mala mena en les últimes dècades. I és per això que Urías encaixa perfectament en aquest context, i va ser allà on va voler passar les seves primeres nits a Osaka, en una habitació una mica tètrica de tres tatamis a l'Hotel Chuo, just al costat de la via del tren, una església catòlica sospitosa i tenebrosa al mateix temps, i una important comunitat de rodamons que pululen pels carrers. Però això sí... tot a molt bon preu!

Vistes de l'Hotel Chuo, les vies del tren i l'església tètrica.

Però el cert és que Shinsekai té altres qualitats. Una d'elles, la més famosa, és el kushikatsu, una broqueta típica d'Osaka, feta de porc arrebossat, que cal remullar en un pot de salsa que tot el món utilitza. Afortunadament existeix un regla, i és que només es pot remullar la broqueta una sola vegada, i ABANS DE POSAR-LO A LA BOCA. Els restaurants de Shinsekai porten un distintiu que els acredita com els experts en kushikatsu, i sens dubte és del millor que ofereixen, però hi ha moltes altres broquetes interessants, i també alguns populars restaurants que preparen el famós fugu, o peix globus (qui s'atreveix?).

Un local bastant cutre ple de iaios jugant, i alguns tipus estranys.

Per al viatger mig, Shinsekai serà possiblement un lloc a evitar, no només per aquest aura de perill que l'embolcalla, si no també perquè té poc o gens d'atractiu turístic en realitat, o perquè ja queda als límits de les zones afavorides d'Osaka, de fet, es diu que és de les més desfavorides. A part, és un lloc petit, que per a alguns pot ser que no justifiqui haver de desplaçar-se fins allà.
Però per Urias és un lloc especial, és un petit viatge en el temps que alhora mostra una cara del Japó que no és tan habitual de veure en documentals, llibres, guies, animes o pel·lícules diverses. És un Japó que no està a l'avantguarda de tot, però que tampoc no té aquest encant exòtic de l'antic Japó. És un projecte que es va quedar a mitges, i això, al país dels extrems, té el seu atractiu. Així que, aquells que ja heu vist el Japó de postal o de telenotícies, aquells que us interessi experimentar al Japó "una mica" de por al caminar pel carrer (més psicològic que una altra cosa), Shinsekai a Osaka pot ser un lloc interessant (però no me'l massifiquin si us plau!).

Més info sobre Shinsekai aquí.

Curiositats: botiga de ropa japonesa de qualitat

2009-04-14T04:59:00.000-07:00

Salutaciones cosmonautes

malgrat que el nostre no sigui un blog dedicat exclusivament al Japó, però sí exhaustivament, sempre ens havia fet il·lusió poder fer una d'aquelles entrades clàssiques dels blogs sobre el Japó, una sobre noms estranys o desafortunats; establiments como el cafè Moco, la parada de tren "mamada"... Doncs bé, finalment, gràcies a la nostra expedició, podrem aportar una nova joia al panteó dels grans noms. Aquí va...

Como veièu, es tracta d'una botiga de roba de segona mà i vintage "de disseny"... tot i que a un li queden dubtes sobre la qualitat de la seva roba.

Vist a la zona d'Amerika-mura d'Osaka, un lloc ple de botigues de ropa "inspirada en la moda americana", tot i que això és molt relatiu, i que també té molta roba de segona mà. Això sí, els preus, en general, no són molt atractius, sembla ser que el disseny americà és car, encara que la roba sigui una caca... de vaca.

Cipango: Missió finalitzada al Japó!

2009-04-12T04:03:00.000-07:00

Salutacions cosmonautes,

malgrat haver sofert un retard considerable per culpa d'una avaria a l'Arcàdia, que en alguns moments ens ha fet témer per la nostra integritat física, finalment hem pogut fer tornar a l'Urias de Cipango, o el Japó, com l'anomenen alguns.

Estem completament satisfets amb la tasca d'investigació que ha realitzat Urias durant aquests dies, i que a poc a poc esperem que comenci a donar els seus fruits, lògicament els nostres cosmonautes estimats seran els primers en saber-ne les bones noves. Aviat prepararem algun avenç en primícia sobre l'expedició d'Urias al Japó, i que us recordem tenia com a missió contestar una pregunta:

Per què a tants occidentals els fascina Japó?

Urías ha pogut complir algunes de les coses que se li van demanar a través dels comentaris dels cosmonautes, i malgrat que no ha pogut ser tot, us deixem aquí una prova de la realització d'una de les peticions, esmorzar un croissant i llegint La Vanguardia, a Japó:

Foto feta per Jordi de los Reyes

I de regal, un altre mix cultural fotogràfic:

Foto feta per Ale de www.pepinismo.net.

Tokusatsu: Kamen Rider + Gackt, l'Urias es desmaia...

2009-03-23T12:38:00.000-07:00

Salutacions cosmonautes,

Amb l'atrafegament que portem preparant aquests dies el viatge d'Urias a terres nipones, el cert és que no ens havíem adonat que el noi portava un parell de dies desaparegut. Finalment el vam trobar ahir a la nit en estat catatònic davant del YouTube, això és el que estava veient...

I és que unir un dels seus artistes preferits amb un dels seus personatges preferits ha estat massa per a ell. I es que finalmente ha aparegut el video clip amb el tema sencer que fa de opening de Kamen Rider Decade, amb el títol "Journey Through The Decade".

Per els que no tingueu ni idea de qui és en Gackt, comenceu per llegir el nostres especial sobre Visual Kei (ben aviat seguirem parlant de l'estil i de Gackt)m, i si no sabeu què és Kamen Rider o Kamen Rider Decade, cliqueu els noms per a més informació.

Curiositats: Així que vols aprendre japonès...

2009-03-16T12:39:00.000-07:00

Salutacions cosmonautas,

Haureu notat que fa diversos dies que a l'Arcadia de Urias les coses estan una mica parades, però la veritat és que entre bambalines ens estem movent molt per a preparar la nostra pròxima i gairebé imminent expedició a Japó. Ja hem contactat amb un munt de persones que ens ajudaran en la nostra comesa (i alguns d'ells són bloggers molt reputats!) i tenim pràcticament tot el viatge llest.

Però com tota expedició a un país llunyà, és important preparar-se mínimament per les trompades culturals, i una de les millors maneres de caure en gràcia als natius és parlant el mateix idioma que ells (o almenys fer-los veure que ho intentes). Per a això, hem posat a Urías a estudiar com un boig, i duu una setmana sense fer altra cosa que aprendre japonès. Li hem donat un parell de webs que sens dubte l'ajudaran a aprendre, almenys, algunes coses bàsiques per a sobreviure a Japó, i que aquí recomanem a tot cosmonauta que vulgui visitar terres nipones.

En primer lloc tenim Escucha Japonés, la web d'Ale i Ai, (els integrants de la Game Boy Rock Band Pepino) amb uns fantàstics i divertits vídeos amb frases útils:

En segon lloc tenim Japoneando, el projecte de David Esteban/Flapy, que també és una forma entretinguda d'aprendre moltes frases i paraules útils i imprescindibles.

Però no corrin tant amics, abans de començar a aprendre japonès, hi ha quatre coses que els nostres comsmonautas haurien de saber. Per a això, us reproduïm a cotninuación un text molt interessant que fa anys corria en anglès per Internet (http://www-unix.oit.umass.edu/~thoureau/japanese.html, tot i que ja no funciona), i que un servidor es va posar un dia a traduir a l'espanyol (i cap dir que per la xarxa trobaran aquesta traducció adaptada a altres parles hispanes, encara que sense donar cap crèdit ni a l'original ni a la traducció...).

No us perdeu el text, perquè realment val la pena llegir-lo, sapiguem o no japonès, vulguem o no aprendre'l. Però més que segur que molts s'ho pensaran dues vegades després de llegir-lo:

ASI QUE QUIERES APRENDER JAPONÉS...

Has comido en algunos restaurantes japoneses, visto algún anime, conocido alguien japonés, y tenido una novia japonesa. Y ahora, en una parte de tu pequeño cerebro, piensas que el japonés sería un buen idioma para aprender. ¡Podrías traducir videojuegos! ¡o manga! ¡o incluso anime! Conocer chicas japonesas, ¡impresionar a tus amigos! ¡Quizás vayas a Japón y te conviertas en un dibujante de anime! ¡Síi! ¡Suena como una gran idea!

Así que vas a la biblioteca, te llevas algunos libros con títulos como “Como aprender japonés estudiando cinco segundos al día mientras conduces tu coche de ida y vuelta a la oficina de correos” y “Japonés para completos, totales, y absolutos tontos que no deberían procrear”. Hey, ya aprendiste un par de palabras leyendo manga/viendo anime/en una página de Internet :)). Excitado e impresionado con tus nuevos conocimientos, empiezas a pensar: “Quizás, solo quizás, ¡podría hacer esto para vivir! ¡o buscar un título universitario en japonés! ¿Gran idea, no?

TE EQUIVOCAS.

No importa cuantos animes hayas visto, cuantas novias japonesas hayas tenido o libros hayas leído. No sabes japonés. No solo eso, obtener un título universitario en el idioma maligno no es DIVERTIDO o remotamente sensato. Prisioneros de guerra iraquíes son forzados a estudiar japonés. El término “holocausto” viene de las raíces latinas “holi” y “causm”, que significa “estudiar japonés. Se entiende la idea.

Así que, viendo tantos corderos yendo entusiasmados al matadero, creé esta Guía con CONSEJOS REALES para estudiar japonés. O, realmente, para NO estudiarlo.

Razón uno

Es muy difícil

Esto debería ser obvio.

A pesar de lo que te digan en libros, tutoriales en Internet o tus amigos, el japonés NO es simple, fácil o inclusive con sentido (el vocabulario japonés se determina tirando trozos de sushi a un tablero de dardos con las sílabas pegadas). Los japoneses esparcen este rumor para atraer a tontos Gaijin a sus garras.

No solo no es simple, probablemente sea uno de los idiomas más difíciles que se te puede ocurrir querer aprender. Con TRES escrituras totalmente diferentes (ninguna tiene sentido), multitud de inútiles y confusos niveles de cortesía, y una estructura gramatical completamente demente, el japonés ha destruido el alma de patéticos Gaijin desde su concepción. Veamos algunos de estos elementos mencionados antes así te haces una idea de a lo que me refiero.

El sistema de escritura japonés

El sistema de escritura está divido en tres partes diferentes y completamente dementes: hiragana (“las letras garabateadas”), katakana (“las letras cuadradas”), kanji (“cerca de cuatro millones de personificaciones de tus peores pesadillas”).

El hiragana se usa para escribir palabras japonesas usando sílabas. Está formado por muchos caracteres que son diferentes y que no se parecen entre si de ninguna manera. El hiragana se desarrolló juntando un grupo de japoneses ciegos, sordos y tontos para que dibujaran cosas en pedazos de papel sin tener idea de porque lo hacían. Los dibujos resultantes se llamaron “hiragana”. El príncipe que inventó estos caracteres, Yorimushi (hombre-arbusto-asno hediondo) fue inmediatamente asesinado a mazazos. Pero no te preocupes, porque no usarás hiragana casi nunca en la “vida real”.

El katakana es usado solo para escribir palabras extranjeras en un fuerte y mutilador acento japonés, así no tienes ni idea de lo que estás diciendo aunque esté en inglés (NdeT: y sepas inglés). Sin embargo, si recuerdas una regla simple para el katakana verás que puedes leer japonés muy fácilmente. Cuando encuentres algo escrito en katakana, ¡es una palabra en inglés! (nota: también se usa katakana para palabras extranjeras que no vengan del inglés. Y también sonidos, y palabras japonesas). Todos los caracteres katakana parecen iguales y es imposible, inclusive para los japoneses, notar la diferencia. No te preocupes, porque no usarás katakana casi nunca en la “vida real”.

Los kanji son letras que fueron robadas a los chinos. Cada vez que los japoneses invadían China (que era bastante a menudo) se llevaban algunas letras, así que ahora tienen como tropocientos millones. Cada kanji está compuesto por trazos que deben ser escritos en un orden específico, y tienen un significado específico, como “caballo” o “niña”. No solo eso, sino que se pueden combinar para formar nuevas palabras. Por ejemplo, si combinas los kanji para “pequeño” y “mujer” obtienes la palabra “carburador”. Los kanji también tienen diferente pronunciación dependiendo de la posición en la palabra, su antigüedad y que día sea. Cuando los colonizadores europeos llegaron a Japón por primera vez, los intelectuales japoneses sugirieron que Europa adoptase el japonés escrito como idioma “universal” entendido por todas las partes. Ésta fue la causa de la Segunda Guerra Mundial años más tarde. No te preocupes, porque no usarás kanji casi nunca en la “vida real”, ya que la mayoría de japoneses no leen desde hace mucho tiempo y en la actualidad pasan la mayoría del tiempo jugando a Pokemon.

Niveles de cortesía

Los niveles de cortesía tienen su origen en la antigua tradición japonesa de obediencia absoluta y conformidad, un sistema social de castas, y completo respeto por la autoridad jerárquica arbitraria, que muchas empresas estadounidenses creen que será muy beneficiosa cuando sea aplicada como técnica administrativa. Tienen razón, por supuesto, pero nadie es muy feliz por ello.

Depende de a quien le hables tu nivel de cortesía será muy diferente. La cortesía depende de muchas cosas, como la edad del interlocutor, edad de la persona a la que se habla, hora del día, signo del zodíaco, grupo sanguíneo, sexo, si son Pokemon de agua o de piedra, color de los pantalones, etc. Para un ejemplo de los niveles de cortesía en acción, fíjate en el siguiente ejemplo:

Profesor de japonés: Buenos días, Juan.

Juan: Buenos días.

Compañeros de clase de japonés: (gritos de horror y shock)

A fin de cuentas, comprender los niveles de cortesía está fuera de tu alcance, así que ni lo intentes. Simplemente resígnate a hablar como una niña por el resto de tu vida y reza a Dios para que nadie te pegue una paliza.

Estructura gramatical

El japonés tiene lo que se puede llamar una estructura gramatical “interesante”, pero también se podría llamar “confusa”, “aleatoria”, “falsa” o “maligna”. Para poder comprender esto bien examinemos las diferencias entre la gramática española y la japonesa:

Oración en español:

Juana fue a la escuela

Oración en japonés:

Escuela la Juana a fue Mono Manzana Carburador.

La gramática japonesa no es para gente de corazón débil o de mente lenta. Es más, los japoneses no tienen palabras para “mí”, “ellos”, “él”, “ella”, que cualquiera pueda usar sin ser terriblemente insultante (por ejemplo, la palabra japonesa para “tú”, escrita en kanji, se puede traducir como “espero que un mono te arranque la cara”. Es por eso que la oración “¡Él acaba de matarla!” y “¡Yo acabo de matarla!” suenan exactamente igual. Se supone que debes deducir esto del “contexto”, que es una palabra alemana que significa “estás jodido”.

Razón dos

Los japoneses

Cuando la mayoría de extranjeros piensan en los japoneses, piensan en una persona: educada, respetuosa, complaciente (seguramente también piense: chino). De todos modos es importante aprender donde empieza la verdad y donde terminan nuestros estereotipos occidentales.

Sería irresponsable de mi parte hacer generalizaciones de un grupo tan grande de personas, pero TODOS los japoneses tienen tres características: “hablan” inglés, se visten muy bonito y son bajitos.

El sistema escolar japonés está controlado por el gobierno japonés que, por supuesto, es imparcial (título de un reciente libro de historia japonés: Demonios blancos intentan arrebatarnos nuestra tierra sagrada, pero el poderoso padre-emperador los rechaza con vientos de Dios: La historia de la Segunda Guerra Mundial). Por eso todos los japoneses han tenido el mismo curso de inglés, que consiste en leer “Los cuentos de Canterbury”, mirar algunos episodios de M*A*S*H, y leer el diccionario de inglés de principio a fin. Armados de este extenso conocimiento del inglés, los niños japoneses emergen de la escuela preparados para participar en negocios y asuntos internacionales, exclamando oraciones notables y memorables como “You have no chance to survive make your time” (no tienes oportunidad de sobrevivir gana tu tiempo), y agregando a sus propios productos eslogans en inglés como “Just give this a Paul. It may be the Paul of your life” (Solo dale a esto un Pablo, puede ser el Pablo de tu vida), al lado de una máquina tragaperras.

En segundo lugar, todos los japoneses visten extremadamente bien. Esto coincide con la idea general del orden y aseo japonés. Todo tiene que estar en el lugar correcto para los japoneses o una pequeña sección del lóbulo derecho de su cerebro empieza a tener ataques y empiezan a exhibir comportamiento violento y errático hasta que el desorden es erradicado. Inclusive DOBLAN SU ROPA SUCIA. Estar desaliñado no es tolerado en la sociedad japonesa, y alguien con una pequeña arruga en su camisa, que pensó podía esconder usando un buzo con capucha encima (que posiblemente tiene escrita alguna frase pegadiza en inglés como “Spread Beaver, Violence Jack-Off” (“concha abierta, paja violenta”)), serán golpeados hasta morir con teléfonos móviles.

Por último, los japoneses son todos bajitos. Realmente bajitos. Es como gracioso. Como no quieren dejar que sean altos a los europeos y a los africanos, los japoneses sin ayuda de nadie han puesto de moda zapatos con suelas gigantes, así pueden parecer de altura humana real, cuando en realidad su altura sugiere que están relacionados con los enanos o los hobbits.

La cultura japonesa también es muy “interesante”, lo cual significa “confusa” y en muchos casos “peligrosa”. Su cultura esta basada en el concepto “dentro del grupo/fuera del grupo”, en el que todos los japoneses están “dentro” de un gran grupo, y TU estás “fuera” de ese grupo. Además de este sentido de alienación, Japón produce dibujos, y una amplia variedad de productos consumibles con los cuales te saturan 24 horas al día, siete días a la semana. A los japoneses también les gustan monstruos luchadores que viven en tus pantalones, bañarse con ancianos y suicidarse.

La comida japonesa es lo que alguna gente llama “exótica”, pero la mayoría de la gente la llama “repugnante”, o quizás, en algunas áreas, “basura”. La comida evolucionó en la antigüedad cuando el único ingrediente era el arroz. La gente se harto tanto del arroz, que empezaron a comer cualquier cosa que encontraban desde algas marinas hasta a otra gente. Esto derivó en la creación de maravillosas comidas como el “natto”, que es una especie de judía pero que sabe a ácido de batería, y el “Pocky”, que es un palito con diferentes tipos de cobertura, entre sus sabores están aserrín y fresa.

A pesar de la variedad de comidas, los japoneses han tenido éxito en hacer que cada cosa que coman, hasta las ciruelas, tenga gusto de carne ahumada.

Razón tres

Tus compañeros de clase

Como si aprender japonés no fuera poco, las clases de japonés tienden a atraer la clase de alumno que te hace desear que un enorme cometa choque contra la tierra. Hay algunos tipos básicos de alumnos que siempre te cruzarás en las clases. Entre estos están el Freak Del Anime, el Sabelotodo y el Ciervo Sorprendido En La Carretera.

El Freak Del Anime es el más común, y uno de los más molestos. Generalmente puedes notar un par de señales de alerta que te dejan identificarlo antes de que sea tarde: se pone la misma camiseta de Evangelion todos los días, tiene más de un llavero con motivos de anime, usa gafas, dice frases en japonés que obviamente no entiende (como “¡Sí!¡Nunca te perdonaré!”), se refiere a ti como “-chan”, hace referencias a puntos oscuros de cultura japonesa en clase, y generalmente no aprueba. Debes ser extremadamente cuidadoso para no dejarle oler tu miedo o lástima, porque si lo hace se te pegará y consumirá tu tiempo y paciencia, dejando una cáscara sin vida. Desesperado por compañía humana, te invitará a reuniones, exposiciones de anime, convenciones, y un montón de otras cosas que no te interesan.

El Sabelotodo generalmente tiene una novia o un novio japonés, y debido a esta “fuente interna” en la cultura japonesa, se ha convertido en un experto académico en todo lo que sea japonés, sin siquiera haber leído un libro en toda su vida. Usualmente lo puedes detectar buscando estas señales: tener una sonrisa arrogante, contestar más de su cuota de preguntas, la mayoría de ellas mal, hacen preguntas al profesor sobre varios temas y luego discuten las respuestas (un intercambio típico: alumno: ¿qué quiere decir “ohayô”?, profesor: quiere decir “buenos días”, alumno: mi novia dice que...), estar equivocado, hablar mucho de comida japonesa y estar equivocado, dar respuestas largas e innecesariamente detalladas que están mal y no aprobar.

El Ciervo Sorprendido En La Carretera es un alumno que tomó la clase porque: a) pensó que sería divertido, b)pensó que sería fácil, c) necesitaba un par de créditos para graduarse. Estos últimos tienen una máscara de terror y pánico desde el momento que entran en clase hasta que se van, porque todo lo que pueden oír en su cabeza es el agudo grito que hace su futuro mientras se va por el retrete. Generalmente no aprueban.

Aunque la mayoría de estudiantes de japonés son inteligentes, divertidos y trabajadores, ninguno estará en tu clase.

Conclusión

Si puedes superar la dificultad, sociedad y tus compañeros, encontrarás que el japonés es divertido y gratificante. Nosotros nunca lo sabremos, ya que no hemos llegado tan lejos. Pero estoy seguro de que TU eres diferente.

Nota del autor: Este artículo, aunque tiene algunos datos verdaderos, es una broma y debería ser tomada como tal. En realidad soy licenciado en japonés, aunque lo encontré difícil, amo el japonés y pienso que todos los que quieran aprender deberían probarlo.

Solo tendrías que estar preparado para sufrir mucho dolor.

¡FELIZ APRENDIZAJE!

Versión original del texto en inglés:

http://www-unix.oit.umass.edu/~thoureau/japanese.html

Viatges: Expedició a Japó, què faríes tú al Japó?

2009-03-04T04:23:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

emetem aquest comunicat per informar-vos que els alts comandaments de l'Arcàdia han decidit realitzar en breu una expedició de caràcter antropològic. Com saben tots els cosmonautes que segueixen les nostres peripècies, el Japó ha estat, és i serà, un dels nostres focus d'atenció principals, i és per això que ens hem decantat pel país del sol naixent per a la nostra primera expedició amb caràcter blogger. Havíem de decidir-nos també per un explorador, la decisió era difícil ja que tenim gent molt capacitada a l'Arcàdia, però al final hem cedit al xantatge d'Urias (que ens ha promès portar-nos moltes figuretes de Kamen Rider a la seva tornada), i per tant ell serà l'encarregat d'aquesta importantíssima missió.

Però no l'enviarem allà perquè es passi el dia a Kabuki-cho (el "barri vermell" de Tokyo), comprant a Den Den Town a Osaka, o als Maid Café de Akihabara... la nostra intenció és que treballi una mica, i allà, benvolguts cosmonautes, entreu vosaltres. Volem fer una crida a tots els nostres lectors per a que ens facin propostes, perquè ens diguin quines coses hauria de fer Urias durant el seu viatge, quines coses serien interessants d'experimentar, de menjar, de visitar... perquè després ens expliqui com ha estat l'experiència. Com és obvi no podem prometre que es facin totes les coses que es proposin, però intentarem complir tot el que estigui al nostre abast (visitar un Maid Café? s'intentarà, comprar bragues usades? no és que no ho hàgim intentat ja, però insistirem..., banyar-nos en pilotes al costat del Palau Imperial?, això ja s'ha fet.).
En tot cas, teniu en compte que l'itinerari, d'uns 10 dies, passarà per Tokyo, Osaka, Fukuoka i probablement Nagasaki (amb possibilitat de passar, si el temps ho permet, per Kyoto, Nara, Kobe, Himeji).
Apart d'això, ja hem comentat que aquesta expedició és de caràcter antropològic, i tant és així que la nostra investigació parteix d'una premissa concreta, una pregunta que volem contestar i que els que us animeu a proposar coses hauríeu de tenir en ment:

Per què tants occidentals senten fascinació pel Japó?

Encara que d'entrada pot semblar una pregunta senzilla, ja que molts parlaran del manga, l'anime i altres productes culturals nipons com a ganxo principal... la pregunta continua a l'aire, per què arriben a calar tant a occident productes tan orientals? Tant que fins i tot alguns intenten adoptar certs estils de vida, costums, formes de parlar...

Amb els resultats de la nostra expedició tenim la intenció de crear un senzill documental (totalment amateur) que intenti respondre a aquestes qüestions. A part de la vostra col·laboració, també procurarem realitzar in situ algunes entrevistes amb persones que poden ajudar-nos a través de les seves vivències i opinions. I encara que és aviat per dir com us presentarem aquest "documental", en poc temps obrirem un canal a YouTube per anar penjant les vivències de l'expedició de l'Arcàdia al Japó.

Insistim, ens fa falta la vostra col·laboració per donar resposta a aquesta pregunta sense resposta que no ens deixa dormir per les nits. Us animem a fer les vostres propostes o aportacions de qualsevol tipus. També us demanarem a tots aquells bloggers que difongueu en la mesura que pugueu i volgue aquesta iniciativa, us estarem eternament agraïts :)

Continuarem informant!

Sala de projeccions: un final alternatiu per Regreso al Futuro?

2009-03-01T11:10:00.000-08:00

Evidentment no es real, pero ens ha fet riure a l'Arcadia, y que serveixi el video per deixar ben clar als nostres cosmonautes la nostra postura respecte l'eterna batalla Star Wars vs. Star Trek ;-)

Via: Geeks Are Sexy

Tokusatsu: el paradís de Tokusatsu

2009-02-27T02:55:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

qualsevol fan de tokusatsu que tingui l'oportunitat de visitar Japó, ha de fer tot el possible per visitar Den Den Town a Osaka. Encara que Akihabara és per a molts la meca del friki al món, el cert és que la quantitat de material de tokusatsu sovint deixa molt que desitjar, especialment si ho comparem amb el que es pot trobar a Den Den Town. En el nostre últim aterratge per la gran ciutat de Kansai, vam tenir l'oportunitat de descobrir aquesta zona de Nipponbashi i meravellar-nos amb botigues dedicades exclusivament a Ultraman, Gundam o al món del tokusatsu en general. Però el que va fer que caiguéssim de cul a terra, rebolcant-nos de plaer, va ser la botiga Hero Gangu (www.herogangu.com), dos o tres plantes a vessar de ninots de totes les èpoques que poden arribar a produir el deliri en aquells que no estem acostumats a veure tant toku-material junt.

Si aneu per allà, ja sabeu, és de visita obligada, i per identificar-la només he de buscar una estàtua del Kamen Rider original, o fixar-vos en aquests divertits anuncis, amb estrella convidada inclosa:

Ja que no tots podem fer-nos un viatge al Japó quan ens doni la gana (el combustible per a l'Arcàdia té els preus pels núvols), pròximament dedicarem un post a parlar d'algunes de les botigues online de tokusatsu més interessants.

Un reconeixement

2009-02-25T10:47:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

ens fa molta il·lusió anunciar-vos que una de les nostres més fidels seguidores i companya blogger ha decidit atorgar-nos un fabulós premi (si el mereixem o no, ja és un altre tema), ha vingut de mans deHell, una bona noia del blog La Soledad de Peter, que aquells que ens hagin seguit sabran que és dels pocs cosmonautes que de moment ens han deixat els seus comentaris (i estem enormement agraïts per això).

El cas és que el premi té unes senzilles 4 normes a seguir si has estat guardonat, que aquí us enumerem:

1. Escollir set candidats que per les seves qualitats creguis que mereixen el premi.
2. Editar una entrada mostrant el premi i fer referència a qui te'l va lliurar.
3. Notificar els teus candidats.
4. Si ho desitges exhibir el premi al teu blog.

Aquí van els meus 7 premiats:

1.- La Soledad de Peter, òbviament Hell ja el té, però segur que a cap actor no l'amargaria tenir dos Óscar, i a més no el donem perquè ens l'hagi donat primer ella a nosaltres, si no per fer-nos sentir com ens fa sentir, escoltats.
2.- RETRO FRIKI, és un d'aquests blogs que realment em té pendent de cada nova entrada, i és que la clava amb els seus retros continguts i frikis (lògic, no?). Des d'Ultraman a Dexter, passant pels Bobobobs o Dragon Fall, és un blog que farà saltar la llagrimeta a qualsevol friki de més de 20 i pico anys, i que serà d'interès per a aquell que sàpiga degustar tot el que ja ha "passat el seu moment". A més, Daicon-X, un altre capità de navili, ho explica tot amb estil i claredat.
3.- La Torre del Reloj, em va enganxar sobretot per uns magnífics posts sobre Tokusatsu, i especialment per dedicar-ne un al nostre gran favorit, Kamen Rider. A partir d'allà descobrim Jessica Jones, una blogger que parla de tot el que li agrada i es fa escoltar, els seus repassos i llistes de coses que cal veure són, sense cap dubte, quelcom a tenir en compte si vols a estar al dia (i per cert, benvinguda a Barcelona Jessica) .
4.- Kirai, qui no coneix el blog d'aquest geek al Japó? Doncs si no el coneixes, hauries. El blog número 1 sobre la vida, els costums i curiositats en el dia a dia del Japó. I a més, és un dels blogs en espanyol més llegits al món, a part d'haver rebut tants premis que el meu queda en poca cosa, no pel premi en si, si no per qui l'atorga. Segurament ha inspirat a molts a iniciar el seu blog... encara que, això és bo o dolent? ;-)
5.- Dimsum Cinema, perquè per a qualsevol fan del cinema asiàtic no seguir Dimsum Cinema és un gran error, del millor que hi ha per estar al dia.
6.- Pepinismo, un altre dels "gurus", per dir-ho d'alguna forma, dels blogs personals en espanyol que parlen sobre el Japó. Encara que amb la perspectiva molt personal d'Ale, i amb una visió allunyada del "japocentrisme" de Tokyo, el Japó s'ha de veure d'una altra forma des de Fukuoka. Encomiable la seva tasca de postejar en espanyol, anglès i japonès alhora. Així com les seves iniciatives musicals i didàctiques sobre l'idioma del sol naixent.
7.- Cosmogono's Weblog, poca gent tan especial he conegut en la meva vida com Renard, i pocs han aconseguit treure de mi mateix tant com ell. El seu, un blog sorprenent i escrit amb una classe i una erudició que alguns envegem.

Aquí hi ha els set (i m'hauria agradat posar-ne alguns més), a algun el conec personalment, amb alguns d'altres he pogut intercanviar impressions, i després n'hi ha alguns que no em coneixen absolutament de res, però a tots ells els segueixo cada dia i animen el de vegades monòton i aclaparador llarg trajecte per l'espai de l'Arcàdia.

Fil Musical: Visual Kei, manual d'abordatge

2009-02-25T04:51:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

no podem amagar que ens fa "certa" il·lusió abordar finalment un dels gèneres musicals que més ens ha divertit a l'Arcàdia en els últims anys. I a més, l'Urias porta donant-li molt temps la llauna a aquest humil capità perquè ens llancéssim a parlar d'aquest gènere genuïnament japonès. I és que, malgrat que avui en dia és un gènere que de forma tímida s'està introduint a gairebé tots els racons del globus, continua essent un producte que destil·la "japonisme" per tots costats.

Començar dient que és un gènere musical pot comportar certs inconvenients, ja que fins al moment s'han englobat dins d'aquesta categoria del "visual kei" una série de bandes i artistes que moltes vegades tenen poc o res que veure en la qüestió musical. Com bé indica el seu nom, som davant d'un estil en el qual preval lo visual, sovint per sobre de qualsevol altre element, es caracteritzen per una estètica cuidada fins al més mínim detall, des del vestuari dels concerts, fins al dels video clips, fotos promocionals o els PV ("vídeos promocionals", per a neòfits). Aleshores, es tendeix a posar al mateix sac bandes de Metal Industrial i altres d'un Pop-Rock dolç, pel simple fet de vestir de forma vistosa.

Encara així, i malgrat contradir-nos amb el que acabem de dir (recordeu que als japonesos els encanta la contradicció), sí podríem parlar d'un estil musical concret, encara que actualment per la seva major popularitat o per interès comercial d'algun tipus la categoria "visual kei" ha expandit la seva àrea d'influència, albergant a tot aquell que ha complert uns ínfims requisits, sembla que això no era així en els seus orígens, on trobem una major homogeneïtzació en el seu so, encara que sempre respectant el gust japonès per la varietat.
Així doncs, en els seus primers anys, el que alguns coneixeran com el "Visual de la vella escola" oferia una bona barreja de Metal, Rock, Punk i sonoritats gòtiques, una cosa que es traduïa sovint en molt acord menor i canvis de tempo constants, el resultat del qual era una música més aviat fosca, però com no podia ser de cap altra manera, amb un aire clarament japonès. Els japonesos ho havien tornat fer, recollint influències de la música i l'estètica americanes i europees, havien reformulat tota aquesta informació per convertir-la en una cosa nova, original i pròpia.

Com ja hem dit, a poc a poc el Visual Kei es va fent un forat (de moment molt petit) sobretot entre adolescents europeus i després americans, però existeix també una vella guàrdia (o no tan vella) que ja feia temps que esperava que la música japonesa pogués, per fi, traspassar fronteres. Fa poc més de 3 anys era pràcticament impensable que una banda de Rock Japonès (que no una banda japonesa "occidentalitzada") i molt menys una de Visual Kei poguessin venir de gira a Europa o tocar als Estats Units. Però actualment ja tenim a uns Dir En Grey fent-se un nom en l'escena Metal nord-americana, i tants altres grups que han realitzat gires considerables a Europa, des de Moi Dix Mois a Blood, passant per Ayabie, An Cafe, Kagerou i alguns més... podem dir que el Visual Kei ja és una realitat fora del Japó (sobretot quan apareix en revistes com Loka, per molt "bizarro" que soni això), però si ha vingut per quedar-se o no, això és una cosa que encara no ha quedat del tot clara. I es que aquest estil té algunes barreres importants per superar, principalment aquestes clàssics esculls que sovint entorpeixen l'intercanvi cultural, els prejudicis.

Per començar, tenim la qüestió de l'idioma. Quantes vegades ha hagut de sentir qualsevol fan de la música japonesa que el que està escoltant sona a música de videojoc o d'anime? (Encara que en algunes ocasions sigui veritat, sobretot això últim.) Cert és que la forma de cantar i alguns timbres de veu ens poden a portar a això, però el mateix passa amb algú que sols coneix a Metallica i pensa que totes les bandes de Metal sonen igual. De vegades cal educar una mica a l'oient i la seva oïda per poder distingir certes coses, o potser tothom pot distingir una peça barroca d'una romàntica?
L'idioma, a més, també suscita el clàssic argument respecte a la qüestió de les lletres, i la impossibilitat d'entendre-les... argument poc sòlid pensant que la gent porta anys escoltant i intentant cantar cançons en anglès sense tenir ni les més mínimes nocions de l'idioma.
En qualsevol cas, el japonès té una sonoritat especial, i mentre que per a alguns això li afegeix un plus al que està escoltant, d'altres seran incapaços de prendre's-ho seriosament (encara que això de vegades també pot jugar al seu favor).

En segon lloc, tenim la pròpia qüestió de l'estètica. Sí, la mateixa naturalesa del Visual Kei suposa ja un problema per a tots aquells que pensen que la música és només música, i que per tant l'embolcall no té importància (Kiss porten anys rient-se dels que els van dir això ja fa molts anys). Mentre que a l'Arcàdia estem d'acord que no fa falta una estètica cuidada per fer una bona cançó, també estem d'acord que adornar-la pot suposar un plus, sempre que no es faci en detriment de la qüestió musical. I us podem assegurar que en la majoria de casos, la qualitat del músic està molt per sobre de la seva vestimenta (a un li pot agradar o no com sona el Visual Kei, però és innegable la qualitat dels músics japonesos en pràcticament tots els camps). Tornant al món del Metal, una vegada més, han estat molts els que ni tan sols no li han donat una oportunitat a una banda com Slipknot pel simple fet d'anar amb màscares. Però ells han demostrat amb escreix la seva qualitat a l'hora de compondre i també a l'hora de fer concerts memorables.

Seguint amb la qüestió estètica, potser a alguns els haurà xocat, veient les imatges d'aquest post, que molts d'aquests músics siguin noies... si això és el que ha pensat el lector, aplaudirem aquests artistes per haver pogut enganyar-los. I és que pràcticament tots els músics del Visual Kei són homes. Però aquesta herència del Glam Metal, així com algunes arrels culturals japoneses com pot ser el teatre kabuki, han portat que un dels clàssics en l'estètica Visual Kei sigui la de l'androgínia o fins i tot el transvestisme. Però una vegada més tornem al tema dels prejudicis, i allà entraríem en un debat que té molt d'homofobia de vegades (encara que no procedeixi), i en altres de pura pose masculiníssima, però sobretot es tracta d'una qüestió d'estretor de mires. Al Japó, que un home es vesteixi de dona està molt més acceptat que en occident, ja sigui per falta de complexos o perquè es tracta també d'una tradició que ve de segles passats en els quals la dona tenia prohibit participar en obres teatrals, i per tant els papers femenins eren interpretats per barons. En qualsevol cas, és una pràctica les connotacions de la qual difereixen de les que sol tenir aquí un home vestit de dona (encara que aquí continua sent la disfressa estrella als carnavals...), al Visual Kei res té a veure amb la seva condició sexual que els músics intentin semblar dones (de fet lliguen, i molt, amb noies).

Aquell que tingui certa curiositat per començar a escoltar aquestes bandes, farà bé en tenir en ment en aquestes diferències culturals, no només perquè formen part de l'essència d'aquestes bandes i per tant és interessant comprendre-les, si no perquè cal tenir-les en compte a l'hora d'establir (odioses) comparacions. Estem jugant amb regles de joc diferents.

Per començar a degustar el Visual Kei, us mostrem uns quants vídeos d'algunes hits vàlides d'ahir i d'avui del gènere :

Malice Mizer "Bel Air"

The Gazette "Filth in the beauty"

Kagrra "Irodori no sanka"

Déspairs Ray "Born"

Si us ha interessat el post, us anunciem que a partir d'ara començarem una sèrie d'articles dedicats a fer un breu repàs a les diferents èpoques i bandes que ha donat el Visual Kei. Així que ja sabeu, incloeu-nos en els vostres "bookmarks" o "favorits", i us animem a que deixeu els vostres comentaris, preguntes o propostes de cara a pròximes entrades, us ho agrairem.

Curiositats: Balls of Steel

2009-02-23T07:59:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

durant les nostres llargues nits de vigilància al comandament de l'Arcàdia (encara que és un dir, perquè a l'espai no hi ha nit ni dia), hem passat moltes hores davant de YouTube, intentant trobar coses que fessin més suportable l'espera. Un dia d'aquests, per pura casualitat, que és com normalment es troben les millors coses, ens trobem un programa d'un canal de TV britànic que es deia"Balls of Steel" (és a dir, "pilotes d'acer"), un programa amb un personal que realment podia presumir de tenir un bon parell d'ídem. En certa manera, era un d'aquests típics programes de càmera oculta, que es dedica a fer bromes al personal, però en aquest cas, bromes de molt mal gust, d'aquestes amb les quals un es pot guanyar una bona pallissa (estem gairebé segurs que alguns d'ells s'entrenen a fons per als 100 m llisos).

Entre ells, destaquem l'Annoying Devil (el "diable emprenyador") o Neg, especialista en esports urbans. El primer és capaç d'utilitzar caca de gos per a les seves malifetes, també de provocar una cua interminable en una carretera i fer servir un megàfon per riure's dels que van darrere, i l'altre ha inventat una sèrie d'esports urbans que sense cap dubte tenen molt d'esport de risc (risc que et trenquin la cara o et tanquin a la presó en alguns casos), esports com saltar a sobre de paios enormes a l'estil rodeo o fingir un robatori en un centre comercial i sortir corrent perquè no t'atrapi el de seguretat...

El seu "bon gust" és qüestionable, però quants sereu capaços de no riure amb les seves idees esbojarrades?
Per comprovar-ho us adjuntem un link per poder veure alguns d'aquests vídeos, però al YouTube en trobareu molts més: http://www.youtube.com/watch?v=ENlJB9gDs4g

Comicoteca: 20th Century Boys

2009-02-23T07:51:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

fa dies que estàvem intrigats, no hi havia manera de trobar l'Urias per cap racó de l'Arcàdia, i per tant, ens havíem quedat sense massa coses a dir-vos. Però resulta que ahir, ens el vam trobar amagat a la bodega, amagat rera una muntanya de llaunes de Pringles buides. Descobrim llavors que s'havia passat tota la setmana llegint un còmic que l'ha captivat. Com no podia ser de cap altra manera, es tracta d'un còmic japonès, concretament un que gràcies a les seves dues pel·lícules, la segona d'elles actualment arrasant a la cartellera japonesa, es troba en un dolç moment de popularitat. Estem parlant ni més ni menys de "20 th Century Boys", obra d'Urasawa Naoki (conegut també per ser l'autor de "Monster" i "Yawara! ", o com la coneixen a Catalunya, Ginger "cinturó negre"), que es va publicar a partir de 1999 i va deixar un total de 22 volums recopilatoris que a Espanya ja han estat publicats en la seva integritat.

El cert és que no us revelarem pràcticament res de l'argument, perquè aquesta és una d'aquestes obres amb moltes intrigues i misteris que es van resolent a poc a poc, i amb uns quants detalls es pot aixafar aquesta excitació que aconsegueix provocar aquest manga en no saber el què passarà després. Sols direm que hi ha diferents arcs argumentals connectats entre ells, que inclouen des de finals dels 60 fins al 2015, amb un grup d'amics de la infantesa com a protagonistes, que tenen molt que veure (i aquí no direm gens més) amb una gran amenaça que cau sobre la humanitat a finals del segle XX.

Una bona selecció de personatges, els continuats flashbacks per explicar el perquè del desenvolupament de la trama principal, així com una gran habilitat de l'autor per crear intriga i sorprenents girs de la trama, són les grans bases de "20 th Century Boys", un manga que estem segurs que enganxarà a aquells que li vulguin donar una oportunitat. I tots aquells que sàpiguen una mica de la història del manga, segur que trobaran genial el gran homenatge que dedica Urasawa als seus grans creadors.

Mentre ens llegim alguns volums, us deixem amb el tràiler de la primera pel·lícula, que ha rebut crítiques molt positives. Encara que us advertim que el tràiler és certament poc generós respecte l'argument, i no sembla ser molt atractiu, però apostem que això es deu a no voler rebentar-li a ningú l'argument:

Tokusatsu: Després de Decade... Den-O!

2009-02-18T11:09:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Les noticies han corregut com la pólvora... no solament tindrem al maig una nova pel·lícula de Den-O al costat de Kamen Rider Decade titulada Super Kamen Rider Den-O & Decade (超・仮面ライダー電王＆ディケイド, Chō-Kamen Raidā Den'ō camino Dikeido), i això tenint en compte que la tercera se suposava que era el comiat . Si no que a més s'ha desvetllat el misteri sobre què seguirà als escassos 30 episodis de Kamen Rider Decade... doncs si, exactament, una nova sèrie de Kamen Rider Den-O, cosa sense precedents en l'era Heisei dels Riders... i una bona prova de l'èxit que va tenir Den-O, malgrat que per a molts és dels pitjors Kamen Rider de la història.

Així doncs, tenim Den-O per estona... i la pregunta és... es tracta solament d'explotar-ho una mica fins que deixi de ser explotable? s'han quedat sense idees? o les dues coses? El temps ho dirà... En tot cas tenim curiositat per saber quina una es treuen de la màniga amb la pel·lícula i la consegüent série. Us deixem amb unes imatges promocionals de la pel·lícula (encara que no donen per a molt) :

Feliç Divendres 13

2009-02-13T13:13:00.000-08:00

Tokusatsu: Parodia de Super Sentai i Kamen Rider G

2009-02-06T07:00:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

encara que a l'Arcàdia ens prenem molt seriosament les nostres aficions ("el tokusatsu és la llum, lloem Ishinomori Shotaro, santificat sigui Tsuburaya Eiji... " això cal recitar-ho cada nit abans que els tripulants es posin a dormir), el cert és que tenim un pèl de sentit de l'humor. Resulta que per celebrar el 50 aniversari de Asahi TV (els que emeten sèries com Kamen Rider, Super Sentai, i també Doraemon i Shin-chan), s'han tret de la màniga Kamen Rider G, una paròdia del nostre heroi favorit del Tokusatsu, protagonitzada per membres de SMAP (una boy-band famosíssima i televisiva). A continuació us deixem un vídeo amb part del metratge de l'episodi (la transformació amb una ampolla de vi és impagable, encara que no tenim subtítols de moment):

Això ens ha servit d'excusa per recuperar i poder compartir amb els nostres estimats cosmonautes, algunes paròdies de Super Sentai que es troben en la constel·lació web de YouTube, una d'elles en forma de curtmetratge d'un prestigiós director, i l'altra com un sketch d'un programa d'humor japonès també prestigiós.

En primer lloc, tenim el "Rolling Bomber Special" de Nakashima Tetsuya, també conegut per aquesta pel·lícula tan Pop, sobre una motera i una gothic lolita, anomenada "Shimotsuma Monogatari" (o "Kamikaze Girls"). El cert és que no és la típica paròdia a la que estaríem acostumats, ja que fins i tot té alguns tocs de drama urbà habituals en la cinematografia japonesa recent. Encara així, si coneixeu els tòpics de les séries Sentai (ja sigui pels Power Rangers o les originals japoneses) segur que el disfrutareu, i si no, segur que també :

Finalment, us deixem aquí el primer de diversos sketchs que un popular programa humorístic japonès va fer d'Himitsu Sentai Goranger, la que va ser la primera série de Super Sentai pels volts dels anys setanta. Al YouTube podreu trobar els episodis que segueixen, i encara que en la nostra opinió els subtítols en anglès són millors, aquests vídeos han començat a desaparèixer de la web, així que us deixem amb la versió en espanyol (que tampoc està malament) :

I de propina, un parell d'anuncis realitzats pel propi director del Rolling Bomber Special, fent servir també als SMAP (ens ho hem currat aquí fusionant el que hem fet en aquest post, eh?), per a un anunci basat en Gatchaman (Comando G), que molts ja voldrien veure-ho com a futura pel·lícula de la mítica série de dibuixos animats (i que serveixi també com a petit homenatge a Hisayuki Toriumi, director de Gatchaman, mort el 23 de Gener als 67 anys) :

Fil Musical: Jero ジェロ, l'afroamericà que fa plorar a les japoneses

2009-02-06T02:03:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

tornem una vegada més amb el fil musical d'Urias, per parlar-vos d'una d'aquestes excentricitats musicals que caracteritzen aquest il·lustre passatger de l'Arcàdia. Si bé fins ara ens parlava de grups de Metal o Rock, en aquesta ocasió ens endinsem en el força desconegut món de l'enka. L'enka és un gènere musical japonès que barreja sons tradicionals amb música més moderna (llegeixi's música occidental), mentre que en els seus inicis es va utilitzar com arma de protesta política durant l'era Meiji, actualment s'ha convertit en la música popular "de tota la vida", és a dir, la dels "cincuentones" i cap amunt.

Però no estem aquí per fer-vos un repàs de la història de l'enka ni similar (no ens considerem prou preparats, però hi estem treballant), el que ens ocupa aquí és parlar-vos del que deu haver estat el cantant d'enka més sorprenent de tots els temps: JERO (ジェロ), un afroamericà de Pittsburgh nascut el 1981 i que de moment és l'únic cantant negre del gènere (encara que ens sorprendria de la mateixa forma que fos blanca o pell-roja), i que nosaltres sapiguem, també l'únic cantant d'enka no japonès.
El cert és que hi ha algunes raons darrere de tot això, i és que l'àvia de l'artista era japonesa, i ja de molt petit li ensenyava cançons, cosa que el va portar a aprendre's un considerable repertori de clàssics de l'enka, i una vegada va aterrar al Japó, va participar en un concurs de televisió de la NHK (un cantant negre amb pinta Hip Hop que canta enka!?). Òbviament, la raresa va cridar l'atenció d'una discogràfica, i al temps apareixia el seu primer Single, "Umiyuki" ("海雪"), i revolucionava les llistes d'èxits japoneses (així com tots els blogs que tracten qüestions relacionades amb Japó).

Urias va ser un dels que van quedar al·lucinats amb la proposta, no sols oferia una imatge "trencadora" (a quants cantants d'enka s'han vist amb gorra i roba ampla a l'estil Hip Hop?), si no que a més també afegia cert toc modern al seu so, i no semblava fer-ho gens malament (encara que el criteri d'Urias i el nostre tampoc no sigui el més cultivat, com ja hem dit). Per acabar d'arrodonir-ho, poc després Jero llançaria el mini EP "Covers", precisament amb versions d'alguns clàssics de l'enka, i a sobre es feia acompanyar de Marty Friedman en un dels temes (exguitarrista de Megadeth, que ara està vivint el somni japonès amb un programa propi en un canal de televisió nipona, i col·laborant amb la diva del rock Nanase Aikawa).

Encara que un podria pensar que el "hype" de Jero s'acabarà aviat (ell mateix ha confessat que tem que això succeeixi aviat), gairebé un any després del seu primer llançament continua amb força, i en una de les seves últimes aparicions televisives, mentre s'emocionava ell mateix cantant un tema dedicat a la seva mare, va fer plorar a algunes de les dones "cinecuentonas" de l'audiència (alguna cosa de molt mèrit en un país on mostrar emocions en públic no és molt habitual). En definitiva, amb un públic com aquest a la butxaca, pot ser que Jero pugui convertir-se en alguna cosa més que l'anècdota curiosa de torn.

Amb tot això, cal reconèixer que Urias ha sofert molt les crítiques d'altres passatgers de l'Arcàdia que li deixen anar que això de l'enka "és com les cançons de Rocío Jurado o Isabel Pantoja"... Bé, encara que és cert que comparteixen fins a cert punt el toc melodramàtic... la contenció, la subtilesa i altres qüestions més musicals com el toc japonès o l'estil vocal, aporten diferències considerables. I a tot això... no deixa de sorprendre'ns que unes cançons que sovint serien considerades com a alguna cosa hortera i caduca per molts, poden arribar a ser adorades per aquestes mateixes persones després que hagin aparegut en bandes sonores de directors com Quentin Tarantino. Així doncs, que es deixin de prejudicis i li donin una oportunitat a Jero, i veuran com després, es miraran amb altres ulls (o sentiran amb altres orelles) l'enka, una cosa que si s'aconsegueix, faria molt feliç al protagonista d'aquest post.

Us deixem amb alguns dels seus vídeos :

ジェロ "Umiyuki" 海雪

ジェロ／えいさ

I aquí un link a un reportatge de la CNN dedicat al personatge (amb imtges impagables de la seva infantesa, apuntant maneres).

Curiositats: Aprofitament de l'espai

2009-02-03T06:29:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

els humans tenen, sense cap dubte, molts defectes. Però cal reconèixer que s'esforcen a demostrar el contrari, i de tant en tant ens meravellen aconseguint crear coses genials i sorprenents, o almenys, com seria el cas que tractarem ara, una d'aquestes coses que quan les veus no pots deixar de dir: " per què no ho hauran inventat abans? "

Els invents poden néixer de dues formes, per donar resposta a una necessitat existent (i que de vegades té una solució fàcil, però lo seu és arribar a trobar-la), i una altra forma és la de crear coses noves que crearan noves necessitats (com ho va ser el Walkman en el seu moment - era realment necessari? No. Un bon invent, sens dubte). Pensant en la primera forma, ens trobem que en els països asiàtics fa molt temps que es van posar a treballar en la qüestió de l'espai, cosa que escasseja a causa de la proliferació de grans nuclis urbans, les densitats de població al Japó o la Xina poden arribar a ser aclaparadores (a Hong Kong viuen ja més de 7 milions d'habitants en un espai que seria sols el doble del d'Andorra). Per tot això, no ens estranya que sigui allà on més s'han desenvolupat tots aquells invents que busquen l'aprofitament màxim de l'espai. Al Japó, un dels més famosos invents en aquesta línia és el dels hotels càpsula, que alguns els veuen com una espècie de nínxols claustrofòbics en els quals mai de la vida pensarien dormir. Sens dubte, la imatge d'unes petites cabines de dos metres de llarg per un d'alt i un d'ample, apilades les unes sobre les altres, recorden més a un cementiri o a un rusc que un hotel, però feu un cop d'ull al següent vídeo que hem trobat al YouTube, en el que un jove català ens relata l'experiència:

És possible que els hotels càpsula no funcionin a Barcelona o Madrid, però hi ha una altra fabulosa idea respecte a l'aprofitament de l'espai que creièm seria alguna cosa a implementar ja als nostres carrers, que no és cap altra cosa que els aparcaments intel·ligents, invents molt estesos al Japó que no sols serveixen per esprémer al màxim el terreny disponible (podent dedicar-lo a altres coses més maques que un pàrquing), si no que a més estalvien al conductor tot el problema de circular per aquests estrets espais, pujant i baixant pisos a la recerca d'un lloc per aparcar. Ens consta que alguns d'aquests aparcaments (o semblants) ja s'estan instal·lant a les nostres ciutats, la pregunta és, quan en tindrem a tot arreu? Si és que al Japó fins i tot els tenen ja per a bicicletes, com vam veure a través del blog de Kirai:

Tokusatsu: Kamen Rider Decade Episodi 1

2009-02-02T07:05:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

com ja hem anat anunciant a bombo i platet durant el mes de gener, finalment ha arribat el nou Kamen Rider, el que fa 10 en l'època moderna dels Riders, i el que commemorarà aquesta efemèride amb un desplegament de Kamen Riders que és com un somni per a tot fanàtic de la série. I gràcies als sempre excel·lents i ràpids fansubs de TV Nihon, podem parlar-vos ja del primer episodi de Kamen Rider Decade.

El cert és que, com ja és habitual, la nova vestimenta del Kamen Rider comporta certa polèmica, però es pot dir que en aquesta ocasió el rebuig ha estat bastant unànime, i a l'Arcàdia, després de debatre-ho intensament, hem conclòs que per celebrar aquest desè aniversari han escollit el pitjor disseny possible... un no acaba d'entendre com, després de vestits sofisticats i elegantíssims com el de Kamen Rider Kabuto o agosarats com els d'Hibiki i de Kiva, han arribat a una cosa que sembla més un disseny inacabat, una espècie de prototip de robot, que un vestit de Kamen Rider... En tot cas, com els va passar a molts amb Den-O, un acaba acostumant-se, i després de veure'l ja en acció la cosa millora una mica respecte a aquells primers scans de revistes.

Malgrat tot, el fet que la série prometés recuperar als 10 Riders de l'era Heisei, era sens dubte un gran al·licient que feia oblidar el tema de l'armadura. I el primer episodi compleix amb les expectatives. Començant com una orgia visual en la qual apareixen tots els Riders enmig d'una batalla, no feia falta més per a encadilar a qualsevol fan, i amb aquells pocs minuts un ja es donava per satisfet amb l'episodi. Memorables són les escenes en que els sempre innocents i indefensos peatons van corrent pel carrer mentre el món va canviant i van apareixent les diferents bestioles dolentes de les diferents séries. Així com també el moment en què Otoya Wataru (Kiva) li explica que hi ha 10 mons diferents, cada un amb el seu Rider respectiu, i que aquests mons es troben ara en col·lisió, és dir, el típic argument dels crossover de còmics americans que dóna tantes alegries al fandom, que promet combats memorables i imatges per a la posteritat.

Lògicament és molt aviat encara per fer un judici relativament sòlid, però sense cap dubte s'ha començat amb bon peu, i això ja és molt. D'altra banda, la notícia de què la série tan sols tindrà 30 episodis, ha deixat tot el món amb el dubte de què es programarà en el seu lloc, però lo positiu és que menys capítols impliquen (o haurien d'implicar) un treball de més qualitat en cada un d'ells (i sembla ser que aquesta és la idea que han expressat els seus creadors).

Estem impacients per veure el pròxim!

HENSHIN!!!

Tokusatsu: Crítica de Kamen Rider Kiva

2009-02-02T04:52:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Amb l'estrena el passat cap de setmana del nou Kamen Rider, ha arribat el moment d'enterrar al que ens ha acompanyat durant aquest 2008 i part del 2009, el Kamen Rider més gòtic fins a ara, Kamen Rider Kiva (per a més dades i argument cliqueu aquí). És moment doncs de fer un balanç de com ha funcionat, al nostre parer, el novè lliurament de la saga de l'era Heisei.

La primera impressió que vam tenir de Kiva no va ser ni del tot bona ni del tot dolenta. La seva armadura, realment atrevida considerant els seus antecessors, ens va agradar per intentar quelcom una mica diferent, tenia un look certament agressiu, gòtic, molt del segle XXI, deixant una mica de banda les clàssiques armadures robòtiques, per fer una cosa més orgànica, més a l'estil Hibiki. Però d'altra banda, el seu atac final no va acabar de convèncer-nos, aquest peu alat tenia un aire massa ortopèdic, aquesta pujada als cels del revés, era com... com del revés. Lògicament ens hem acostumat a això, però no deixa de ser un dels "hisatsu attacks" més fluixos.

Respecte els enemics, els "fangire" (amb un joc de paraules una mica ximple potser? però a un servidor el fa somriure). un diria que eren dels més aconseguits si els comparem amb els recents Kabuto i Den-O, i aquesta idea d'usar les vidrieres d'església com a característica dels fangire creiem que va ser certament original. Però una vegada quelcom ens fallava una mica, i en aquest cas era aquest atac seu amb ullals voladors, que encara que aconseguien generar aquesta por a la mossegada vampiresca, no acabaven d'ésser del tot contundents.

Altra qüestió important a Kiva, era el fet que l'acció transcorria en dues trames diferents temporalment, una en l'actualitat amb Kiva i companyia, i l'altra el 1986, amb els progenitors dels primers. Això donava un joc interessant a la sèrie, perquè a part de lo interessant que era la recreació dels anys 80 (encara que estava més treballat en els primers episodis), li afegia emoció a la trama al veure com els fets en l'una i l'altra línia temporal anaven encaixant a poc a poc.

En un altre ordre de les coses, ens vam trobar que Bandai va tenir segurament molt a veure en molts dels artilugis i altres coses vàries que van aparèixer a la série (encara que això està a l'ordre del dia, és clar, es tracta de vendre quants més ninotets millor). I entre el castell volador, l'espasa de Kiva i tantes altres bajanades... es lluïa a la sèrie un catàleg de joguines que realment li donaven un toc fins i tot més infantil que el que tenia Den-O (que ja és a dir).

Amb totes les cartes sobre la taula, és moment d'entrar a valorar el desenvolupament de la série, al llarg d'aquests 48 episodis. I de la mateixa forma que el peu amb ales de Kiva no va acabar d'entrar-nos, diríem també que els seus primers passos tampoc van entrar amb molt bon peu. Encara que és cert que, amb cada nou Rider, un acostuma a tenir la sensació que la cosa no és tan bona com l'anterior (i amb el pas del temps sempre va a millor). Però amb l'excepció de la trama de 1986, Wataru no semblava donar la talla per a ser un Kamen Rider i potser el seu aspecte de nen maco amb cara de no haver trencat mai un plat no ajudava (encara que pel que sembla, sí ajuda que les mares dels nens que veuen la série s'enganxin a ella - d'aquí perquè els Riders semblen trets sempre d'alguna revista de moda o algun anunci per a nenes de quinze anys). A més, l'elenc de Kiva no va acabar d'oferir personatges tan carismàtics com els que ens han donat lliuraments anteriors.

Afortunadament, a l'avançar la série, es complia la màxima que abans esmentàvem, la trama es tornava cada vegada més interessant, i els personatges es trobaven més al seu lloc. A mesura que anàvem intuint l'orígen de Kiva, gràcies a la trama de 1986, i com tot l'ocorregut aleshores començava a tenir la seva repercussió en Wataru i els seus amics i romanços (especialment amb l'aparició del Rei dels Fangire), la série es posava cada vegada més interessant, un ja acabava cada episodi amb ganes de saber què passaria en el següent.

Però... Hi ha un "PERÒ".

Quan molts dels secrets van ser desvetllats, i alguns girs de la trama ens deixaven bocabadats (i això no és necesáriamente bo), tot el clímax que s'havia creat es va desinflar com un globus, i a partir d'aquest moment la série semblava avançar a trompades, procurant estirar la trama de forma forçada. I quan s'esperava que alguns episodis més acabessin arrodonint la série, un final sec, gairebé precipitat, despatxava la série amb un parell d'episodis, i adéu molt bones, ens veiem a Kamen Rider Decade.

Així que, en definitiva, Kamen Rider Kiva no serà segurament una de les séries favorites dels fans de la saga, i aquests inicis que trontollaven, així com el seu final descafeïnat, poden fer que molts es tirin enrere. Però malgrat tot, volem insistir que, encara així, se li pot donar una oportunitat a la série, ja que tota la part del mig sí que val la pena. A més, la banda sonora està plagada de cançons que estan molt per sobre de la mitjana habitual a Kamen Rider (i pràcticament totes cantades pels protagonistes, que encara que no siguin uns prodigis de la veu, té el seu mèrit). I per a aquells que trobareu a faltar a Kiva, al nou Kamen Rider Decade tindreu alguna sorpresa...

Curiositats: El Fonamentalisme Islàmic de Nintendo

2009-01-31T10:52:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

després d'anys i anys de jugar als seus exitosos jocs, de provar diverses de les seves plataformes, i fins i tot de veure una pel·lícula infumable com la de Super Mario Bros., quan pensàvem que ja ho sabíem tot de Nintendo i la seva filosofia de continguts sans a la Disney, ens cau una bomba: existeix un joc per a la NintendoDS que està fomentant l'islamisme entre els indefensos nens americans. Pel que sembla, una dona d'Indiana ha trobat al joc "Baby Pals", que una de les frases que deixa anar el bebé del joc és "Islam is the light", o el que és el mateix, "L'Islam és la llum". Però la cosa no acaba aquí, i és que aquesta mateixa dona no fa molt també va ser protagonista als telediaris americans al destapar que una de les joguines de Fisher Price deixava anar les mateixes proclames islamistes (en realitat, era el mateix clip de so) i a més afegia un bonic "Satan is king" (satán és el rei). Aquí teniu el vídeo en el qual apareix la dona en qüestió, i aquestes dues joguines del diable:

Podeu passar-vos també per YouTube per a veure les desenes de vídeos que pares escandalitzats han penjat denunciant a la nina per islamista i satanista (encara que ambdues coses siguin una mica contradictòries...).

Serveixi això d'exemple del fenomen de la percepció, i la implicació que té tot el nostre aprenentatge previ a l'hora d'interpretar els estímuls que arriben al nostre cervell, o en altres paraules: serveixi això d'exemple de fins a quin punt el fonamentalisme religiós d'Estats Units aconsegueix rentar el cervell dels seus fidels perquè acabin tenint paranoies religioses com la que hem il·lustrat (i amb les quals ens vam divertir tant, per això, gràcies). I si seguiu pensant que cap la possibilitat que aquests missatges siguin reals i intencionats, aquí un vídeo que mostra els missatges ocults en espanyol que hi ha en algunes cançons (mai més tornareu a escoltar "Hotel California" sense pensar en un "chinito pecando", i segur que, com un servidor, reclamareu ja un muñequito del "pingüino rodríguez") :

Quan un pensava que lo dels missatges ocults i satànics dels discos de Heavy Metal ja havia passat a la història... però la veritat és que Estats Units són unes màquines a l'hora de trobar-los (més aviat, inventar-los), i en l'enllaç de about.com trobareu altres exemples, com les denúncies cap a Tinky Winky per amenaçar amb fotre un tret a un nen (i a sobre gay!), les denúncies a una nina per dir-li "putón" a una nena, o les denúncies a Elmo per amenaçar a un nen de matar-lo. Segur que el problema són les joguines? O pares paranoics que paranoien als seus fills? En tot cas, perles com aquestes segueixen arribant des de fa dècades des del nou món...

Via: Akihabara Blues & About.com

Fil musical:LM.C en concert a Barcelona! (30 de Gener)

2009-01-26T05:00:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Aprofitem la proximitat del concert de la banda nipona LM.C. que tindrà lloc el dia 30 de Gener a la Sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat (per gentilesa de Naizo), per a introduir-vos ja en el món de la música Rock japonesa.

LM.C. és una banda de díficil descripció, degut principalment a la varietat d'estils que s'entremesclen en el seu repertori. Si bé podríem identificar-los com una banda de Pop-Rock amb tocs de Visual Kei o fins i tot d'Oshare Kei (especialment per la seva cura en el look, tant per vesturari com pels seus videoclips), en les seves cançons també entra el Rap, tocs Metal, i tocs de Pop molt suau, o fins i tot Pop Electrònic. Malgrat tot, cadascuna de les cançons, sigui de l'estil que sigui, porta un segell de personalitat ben marcat, una espècie de "essència de LM.C." que fa que malgrat no ser uns profunds innovadors, els seus treballs tinguin sempre alguna cosa especial, alguna cosa que crida l'atenció. Si bé és cert també, que de vegades això significa que alguns dels seus temes són massa semblants

La banda la va fundar Maya (un dels guitarristes de les gires de miyavi) l'any 2003, encara que no va ser fins l'arribada d'Aiji el 2006 (flamant guitarrista dels veterans i ja dissolts Pierrot) que la banda va despegar de debò amb "Trailers [Gold]" i "Trailers [Silver]" i després el 2007 amb el ja mític Single "OH MY JULIET". Des d'aleshores la sortida de Singles, PVs (és a dir, videoclips) ha estat constant, i la seva presència s'ha fet notar molt.

Video publicat per Naizo, amb LM.C saludant als fans espanyols, i presentant la seva gira europea.

Per a aquells aficionats a la música japonesa (ja sigui Visual Kei, Metal, Rock o Pop), la seva actuació a Barcelona és gairebé d'assistència obligatoria. Per aquells que no hagin tret mai el cap pel fascinant món musical nipó representa una oportunitat especial de poder veure com les gasten els músics japonesos, amb propostes que sempre oferixen quelcom diferent al que estem acostumats a occident.

Us deixem amb alguns dels seus PV (mostra de la seva varietat d'estils), i esperem veure-us al concert de la Salamandra (aparcarem l'Arcadia molt prop), i recordeu que després de l'actuació Maya i Aiji dedicaran una bona estona a saludar als fans:

LM.C. "OH MY JULIET"

LM.C. "Bell the Cat"

LM.C. "88"

Tokusatsu: Opening de Kamen Rider Decade de Gackt

2009-01-26T01:48:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

el goig, l'eufòria i el frikisme més absolut s'han desfermat pels passadissos de la Arcadia, els nostres tripulants estan de celebració, ja que aquest passat cap de setmana finalment s'ha estrenat Kamen Rider Decade a Japó. Per tant, ja us podem oferir el vídeo de l'Opening amb l'esperadíssima participació de Gackt, que ha fet una cançó que ens ha transportat una mica enrere en el temps, ja que el seu so ens ha recordat als seus primers treballs més que als últims, cosa que ens ha complagut. Respecte les imatges, una orgia de Riders per a tots els fans de l'era Heisei de la sèrie, ja que van apareixent tots, prometent grans moments de frikisme absolut, amb multitudinàries lluites tant entre ells com conjuntament.

Comicoteca: Keroro Gunsou

2009-01-23T08:35:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Com haureu vist, a poc a poc us hem anat presentant alguns dels personatges que habiten la nostra benvolguda Arcadia, des de l'inquiet Urias fins als flamants Kamen Rider. I avui ha arribat el moment de presentar-vos a un personatge que ha passat llargues temporades a bord del nostre navili interestel·lar, però que actualment es troba destinat en un planeta al que ell crida Pokopén, tractant d'envair-lo... encara que pel que sembla, la cosa no avança.

Parlem, és clar, del nostre Sergent més benvolgut, el Sargent Keroro, una granoteta keronense amb debilitat per les maquetes Gundam que és abandonat en la Terra (Pokopén) després d'una invasió fallida. A poc a poc va trobant-se amb la resta de la seva tropa, que també han quedat ressagats, i és llavors quan reben la missió d'envair la terra, objectiu que es prenen amb molta calma, i amb uns plans d'invasió dignes dels invents del TBO (si els invents del TBO haguessin abordat alguna vegada formes d'envair un planeta). A tot això cal sumar-li la convivència amb la família pokopense dels Hinata, que sofreixen en les seves carns els plans dels bitxarracos, però també s'aprofiten de les pobres granotetes perquè els facin les feines de casa (per cert, antològic el moment que descobrixen a Keroro, no es podia fer de forma menys espectacular i més graciosa).

Com tot friki amb ganes de fer-se notar, Urias em recorda i es vanagloria d'haver conegut a Keroro bastant abans de la seva arribada "oficial" a través del manga publicat per Norma Editorial a Espanya, i per l'anime que avui dia s'emet a televisió. La seva primera trobada amb el personatge va ser a través d'una sèrie japonesa anomenada Densha Otoko i el protagonista del qual, la perfecta definició de l'otaku solitari, solia passejar-se amb samarretes, ninotets i altre merchandising de la granota keronense.

Fijaos en la rana de encima de la cama (Urías tiene la misma en su camarote).

Fixeu-vos en la granota de damunt del llit (Urías té la mateixa a la seva cabina). Per l'Urias això va ser un amor a primera vista, i va estar un bon temps intentant trobar qualsevol cosa relacionada amb Keroro, fins que diversos intents fallits després, Norma Editorial el sorprenia editant el manga i posteriorment apareixia la sèrie a la TV.

Sens dubte, Yoshizaki Mini ha aconseguit crear un dels personatges/mascotes més adorables dels últims temps, i per això no ens estranya que a Urías li hagi donat semblant obsessió amb la seva merchandising (ja se sap que el "kawaii" ven). Amb tot això, no és gens fortuït que l'otaku de Densha Otoko fos un fan de la sèrie, ja que el manga de Keroro destaca per uns alts nivells de frikisme i continus homenatges, picades d'ullet, paròdies a altres magues, animes, etc. De fet, n'hi ha tants, i alguns tan subtils, que cal estar molt atent i tenir molt coneixement per a detectar-los (de fet, a les pàgines finals del manga s'adjunta una explicació de cada "homenatge"). Tant trobarem granotetes superguerreres de l'espai, com llibretetes sospitoses amb un poder sobrenatural. Però fins i tot els propis personatges són homenatges amb potes, com el propi Dororo (nom d'un personatge de Tezuka Osamu), o la mateixa afició de Keroro a muntar maquetes de Gundam (que a un servidor li recorda a cert tripulant de l'altra Arcadia, la del Caitán Harlock).

Aquí tenim a Yattaran del Capità Harlock amb una de les seves maquetes,
i en Keroro amb una de les seves.

Una gran sèrie que ha captivat els cors de molts afeccionats al manga i l'anime amb aquesta fórmula que sempre és tan efectiva amb el fandom, omplir-ho tot de referències al gènere, perquè un pugui revolcarse amb alegria dintre de la cosmogonía del seu microunivers personal.

Aquí l'opening de la sèrie:

Sala de projeccions: Yatterman de Miike Takashi

2009-01-22T04:53:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Com gairebé tot fan del cinema japonès (i japofílic de pro), un ha d'haver vist almenys dues pel·lícules de Miike Takashi (una sola no serveix, per la varietat de registres del director). A la sala de projeccions de la Arcadia no hem vist ni dues, ni tres, si no que tenim, com no podia ser d'altra manera, una cicle bastant regular dedicat a un dels directors japonesos més de moda entre variopintos públics.

Com bons fans que som del Tokusatsu, ens ha cridat l'atenció un dels pròxims projectes de Miike que veuran la llum el 2009 (per als iniciats, sapigueu que el director acostuma a tenir més d'una i de dues pel·lícules sota el braç cada any). Es tracta, en aquesta ocasió, d'una adaptació cinematogràfica d'un anime de finals dels 70 anomenat Yatterman, l'argument del qual sembla una barreja de Dragon Ball i La Búsqueda de Nicolas Cage, amb robot caní gegant inclòs. Sembla ser que el 2008 ja es va fer un remake de la sèrie en format d'anime televisiu, i aquest any toca el live-action en pantalla gran.

Venint de qui ve, i amb l'aspecte del tráiler, la cosa promet una bona dosi de retro-tokusatsu:

I aquí teniu l'Opening de l'original:

Tokusatsu: segon tràiler de Kamen Rider Decade

2009-01-20T07:13:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

l'Urias està cada vegada més nerviós, i és que ja falta molt poc per al 25 de Gener, data d'estrena de Kamen Rider Decade. Això significa que Kamen Rider Kiva ja ha acabat (espereu una valoració per part del vostre capità per a la pròxima setmana), i precisament és Kiva una de les novetats del segon tráiler que us presentem ara, en el qual veiem a Wataru parlant amb el nou Kamen Rider:

HENSHIN!!!

Comicoteca: GAMMA El Hombre de Hierro

2009-01-20T00:17:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

una vegada més, obrim la comicoteca perquè Urias ens presenti una de les seves obsessions en matéria d'entreteniment comiquero. Però abans, una petita introducció sobre això...

Urias es va iniciar amb els còmics de tota la vida, és a dir, Zipi y Zape i Mortadelo y Filemón (encara que més els primers que els segons), també van ser importants Astérix i Tintín, i tampoc no es pot oblidar la contribució a la seva cosmogonia comiquera de mans de Cavall Fort i Tretzevents (revistes infantils catalanes, la primera encara amb vida), però al final van ser les superheroïnes americanes les que van acabar dominant en la seva adolescència. Però allà darrere, i en alguns moments prenent el control absolut, hi havia el manga. En aquella època es van publicar coses com Video Girl Ai, Ranma 1/2, Alita, Kimagure Orange Road, Bastard!!!, El Puño de la Estrella del Norte... i el cert és que, tenint en compte la poca quantitat de publicacions, la varietat d'estils era considerable, podies trobar una selecció que anava des dels clàssics manga romàntics d'embolics fins a la ciència-ficció, passant per l'espasa i bruixeria, i entre tot això... GAMMA El Hombre de Hierro.

Aquest va ser un dels còmics japonesos que més van sorprendre el nostre estimat Urias, i ho va fer perquè estava oferint quelcom inaudit, una història en la qual no hi havia heroïnes amb minifaldilla per cap costat, en el qual no hi havia mascotes rares pul·lulant, ni intricades trames amb esperits i poders estranys pel mig... es tractava de la història de Gamma Teruo, un tipus de cara peculiar (és a dir, lleig), tímid i dubitatiu, amb una dona i un fill adorables, que vivia una vida aparentment senzilla com a treballador en un supermercat. Però a través dels ulls de Gamma, no era tot tan senzill, i pel seu caràcter es veia embolicat una i altra vegada en còmiques situacions, que al final el portaven a reflexionar sobre temes com el sexe, l'escatologia, o fins i tot el sentit de la vida. Però Gamma era un tipus especial, i quan no podia aguantar més, tenia el costum de treure's la roba salvatgement, i començar a passejar el seu cos escultural, mentre els altres es desorinaven de l'ensurt, superant tots aquests complexos que tant el turmenten.

Deixant a part el detall dels seus arravataments de fúria salvatge i nudista, Gamma es podia identificar com el típic treballador japonès, amb una típica vida japonesa, encara que tot això embolicat en un embolcall no tan típic. Era en definitiva una de les obres, de les que es publicaven en aquell temps, que més s'apropava a retratar els costums i les realitats del país nipó, un d'aquests còmics que un podria veure a les mans d'un salaryman qualsevol al metro de Tokyo. Per primera vegada, es deixaven de costat els típics i tòpics temes fantàstics, cyberpunk o postapocalíptics habituals. I potser va ser això el que precisament va acabar amb ell, almenys aEspanya. Ja que al cap de tan sols 11 números (i estem parlant d'unes quantes pàgines per número, no els volums que es publiquen ara), Gamma va haver d'acomiadar-se. Pel que sembla van ser pocs, entre ells Urias, els que realment es van interessar per la turmentada però divertida vida de Gamma Teruo, i Norma Editorial va decidir suspendre la publicació, amb una més que visible decepció. Si un recupera ara el primer número de la sèrie i es llegeix el pròleg, veurà la il·lusió amb què l'editorial va prendre l'edició d'aquest manga. I trist és llavors llegir-se l'últim número amb les cartes de comiat d'alguns dels responsables de la publicació (entre ells el mític Óscar Valiente), que lamentaven no poder seguir endavant amb el seu dependent de supermercat favorit. Encara que no ho deien del tot clar, darrere les seves paraules es deixava entreveure la decepció amb el públic espanyol, per no haver donat l'oportunitat, o no haver sabut apreciar una obra que sí que va enlluernar la crítica del moment.

Amb el pas del temps un arribar a pensar que, simplement, no era el moment. Sense cap dubte el públic manga d'aleshores era potser massa jove, i no sols en qüestió d'edat, si no també respecte el seu "recorregut vital" amb el còmic japonès. I encara que ara l'obsessió de molts pel Japó els porta a devorar qualsevol cosa que els pugui ajudar a entendre més la realitat del pais asiàtic, crec sincerament que el públic d'abans encara no estava preparat per a GAMMA El Hombre de Hierro. A més, sense comptar amb el reclam d'un anime a la televisió, la cosa encara es posava més crua. Alguns potser recordin que el còmic de Shin-Chan es va publicar bastants anys abans d'aparèixer en TV, passant sense pena ni glòria amb sol 3 números publicats (i mireu ara!).

El cert és que avui en dia un es veu desbordat per la quantitat de volums que omplen les prestatgeries de les botigues de còmics, i encara que continua existint aquesta predilecció pels temes més fantàstics, hi ha una oferta prou gran com perquè tinguin cabuda altres gèneres més "arriscats" (Shin-Chan és un clar exemple, i algun editor s'hauria atrevit a publicar títols com a ¡Yotsuba!, Azumanga Daioh o el peculiar Vidas Etílicasfa 10 ays?). El mercat ha crescut tant que un ja pot ser lector de manga sense haver de recórrer als sobats temes de sempre. En definitiva, el públic s'ha diversificat i també ha madurat.

I on volem anar a parar aleshores?

Doncs en part a reivindicar GAMMA El Hombre de Hierro, com un dels millors manga que s'han publicat a la península, animar a Norma Editorial a reeditar les aventures d'aquest simpàtic personatge, de manera que alguns puguin recuperar-la en millors condicions (les edicions d'abans no estaven fetes per durar molt), i també per a que el públic pugui descobrir o redescobrir Gamma Teruo, i potser, ara sí, poder publicar moltes més històries de l'Home de Ferro.

Què penseu? Està ara el públic espanyol preparat per a una obra com la de GAMMA El Hombre de Hierro?

Ramen per tots: la seva complexa preparació

2009-01-19T05:36:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

alguns potser us haureu preguntat què és el que mengem durant els nostres llargs viatges interestelars a bord de l'Arcàdia (segur que no podeu dormir per les nits al no saber-ho). El cert és que tenim una bodega variadeta, però com és lògic, per la influència del nostre estimat Urias, la dieta asiàtica està a l'ordre del dia. I com a bon japonòfil/asianòfil que és aquest noi, hi ha una cosa que no podia faltar, un producte que omple les nostres bodegues de forma un xic preocupant... El Ramen Instantani.

Aquests clàssics fideus empaquetats de formes variades, amb un aspecte no del tot desitjable abans de ser cuinats, i sempre acompanyat d'uns sobres amb espècies i olis, i alguna cosa més que alguns mai no s'han atrevit a provar. N'hi ha de marisc, de vedella, de porc, amb curri, amb keronense fregit... En definitiva, la solució perfecta per a tot negat en la cuina, o simplement persones de costums mandrosos, i a més sol ser baratíssim (pots trobar alguns paquets per menys d'1 euro). Quants d'aquests Cup Noodles hauré degustat quan tota l'Arcàdia dormia, en la solitud del meu camarot...

Pot ser que això del ramen instantani sigui una mica nou per a alguns dels nostres lectors, però el cert és que els números ens estan dient que és un dels productes alimenticis de més èxit al món (almenys si parlem de precuinats), i és que es venen la barbaritat de 85 Bilions a l'any a tot el món (que serien 13 racions a l'any per cada persona al món). Com no podia ser de cap altra manera, els països asiàtics copen el 75% del consum de noodles instantanis (gairebé un 50% a la Xina).

Per a aquells que encara no han descobert el fabulós invent, o que tenen alguns prejudicis, la pàgina Instant Ramen ha elaborat un tutorial sobre el complicat procés de preparació del ramen instantani (en 3 complexes passos), aquí una foto del procés de Rychi!:

A partir d'ara, ja no hi ha excuses... ¡¡¡RAMENITZEU-VOS!!!

Tokusatsu: Guilala busca feina?

2009-01-15T06:38:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Sembla ser que el Kaiju (gènere del tokusatsu del que ja parlarem, però perquè ens entenguem ara, són les pelis de Godzilla, Gamera i companyia) segueix sent font d'inspiració per a molts creatius. Així doncs, navegant, navegant, Urias s'ha trobat amb un anunci d'una web de recerca de feina el protagonista de la qual no és altre que Guilala, el monstre de la mítica pel·lícula nipona dels 60 "The X From Outer Space" (editada a Espanya per DeAPlaneta). Coincideix precisament amb l'estrena de la pel·lícula que 40 anys després recupera el particular monstre espacial i que es va presentar en l'última edició de Sitges amb el prometedor títol "Monster X Strikes Back: Attack on the G-8 Summit" (El monstre X contraataca: atac a la cimera del G-8, ressenya de DimSum aquí), i que Urías espera veure com més aviat millor amb l'esperança de veure a George Bush sota els peus de Gilala (encara que no apostaríem molt que això pugui succeir).

Aquí teniu l'anunci en qüestió:

El tràiler de la nova pel·lícula:

I el tràiler de la original:

Via: JusticeACE

Sala de projeccions: Watchmen (tràiler)

2009-01-13T04:39:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

A la nostra sala de projeccions últimament estem posant molt un dels tràilers més esperats del fandom comiquero, i és que des que es va anticipar que una de les obres més importants d'Alan Moore, que també és un dels còmics més aclamats de la història, seria traspassada finalment al cel·luloide (encara que en realitat aquest material no s'utilitza per al cinema des de 1940), van ser molts els fans que van començar a tenir malsons, trastorns nerviosos, i a viure en una permanent estat d'ansietat... I és que tenint en conte lo desastroses que han estat algunes adaptacions cinematogràfiques (i les dels treballs d'Alan Moore no han estat del tot pròsperes), no els podem criticar per tornar-se una mica paranoides.

Per tot això, és normal que els tràilers que finalment han aparegut hagin despertat tant enrenou i interès, i lògicament algunes crítiques. El nostre estimat Urias és de l'opinió que començar a esbotzar pel·lícules veient només el tràiler és com criticar un plat sense haver-lo tastat abans, ja que apart de ser ser representacions una mica esbiaixades del que serà el film (tant en positiu com en negatiu), deixen potser massa la imaginació de l'espectador perquè el judici pugui ser mínimament objectiu.

Però és igual, al Búho Nocturno li falta la panxa, i això és imperdonable:

Redissenyant la senyal d'STOP

2009-01-12T04:51:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

no ve de nou que vivim en un món envoltat de publicitat, màrqueting, disseny, imatge, etc. (utilitzar aquesta frase tan gastada dóna fins i tot vergonya), i el cert és que darrere d'un munt de coses en les quals amb prou feines ens fixem (però tenen el seu efecte en nosaltres), s'amaga tota una legió de professionals. Des d'un dissenyador gràfic, fins un tècnic en investigació de mercats, passant per les ments brillants (llegeixi's de forma irònica en alguns casos) dels departaments de màrqueting, i les rebequeries d'un director general, una immensa infraestructura que gasta milions i milions d'euros, i es dedica en cos i ànima (encara que alguns han venut la seva) perquè et fixis en el seu missatge, producte, idea, o qualsevol dels seus timos de l'estampeta.

Qualsevol que hagi tingut un mínim contacte amb aquesta dimensió paral·lela anomenada màrqueting (i que hagi sobreviscut a l'impacte), sabrà lo tremendament absurdes que poden arribar a ser algunes de les formes de procedir en aquest camp. Les palles mentals estan a l'ordre del dia, així com les idees il·luminades del creatiu de torn, i això és el que sofreixen dissenyadors gràfics i d'altres víctima col·laterals a les seves carns.

Amb tot això, en algunes ocasions, en lloc d'alegrar-se'n per un nou encàrrec, el pobre treballador del màrqueting comença a suar només pensar en la visita d'un nou client. Una mica semblant al que li va passar a aquest individu, que va rebre l'encàrrec de dissenyar el senyal de STOP el segle XXI :

Via: ETC Territorio Creativo

Fil musical: Killswitch Engage

2009-01-12T02:47:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

posem de nou a cent els altaveus de l'Arcàdia, per gaudir d'un dels grups amb què ens tortura últimament, i de forma repetitiva, el nostre estimat Urias. Es tracta de la banda nord-americana, i més concretament, "massachusettiense", Killswitch Engage.

Urías encara recorda el dia en què va tenir una revelació. Quan el boom del Metalcore estava encara per explotar, quan era un estil que encara es movia per cercles més underground que una altra cosa, Urias, que aleshores dedicava molt temps al submarinisme musical buscant coses noves en les profunditats de la xarxa, es va topar amb aquesta banda, que en aquell moment era una més dins de la nova onada de bandes Metalcore que s'estava aproximant. Com dèiem, Urias va tenir una revelació, i va anar escoltant el primer disc de Killswitch Engage, "Alive or just breathing? ", i més concretament en el minut 2:15 (aproximadament), en el que s'introduïa una inesperada tornada amb veu neta que li va fer pensar a Urias que aquests nois serien grans, i que el Metalcore seria la pròxima revolució (o més aviat moda) del panorama metàl·lic.

Sis anys després, potser seria exagerat dir que el Metalcore o Killswitch Engage van ser una autèntica revolució. En el seu moment, el Metalcore estava per tots costats i tots els segells, inclusivament els europeus, van començar a editar sense parar discs de qualsevol banda amb tuf a Metalcore, per molt mediocre que fos (res nou dins del panorama discogràfic, esprement la taronja no deixant-ne ni la pell), però sembla que el Metalcore ja no viu el dolç moment de la primera meitat de la dècada. Però tampoc seria just negar-li al Metalcore, i de retruc a Killswitch Engage, el mèrit d'haver posat al mapa un estil o una etiqueta, que aleshores sol s'usava de forma marginal per definir un grapat de grups, que no sempre havia de veure molt els uns amb els altres. I a part d'això, bandes com Killswitch Engage van ser les que més visiblement van aconseguir que s'unissin llaços entre l'escena Metal nord-americana i l'europea, no només publicitant bandes com In Flames o Soilwork allà per on passaven, si no incloent el Death Melòdic suec dins del seu propi arsenal estilístic, d'una forma imaginativa i realment nova.

Després de la tempesta ve la calma, i han estat molts els grups de Metalcore que s'han quedat pel camí (afortunadament, en molts casos), però Killswitch Engage segueixen allà, demostrant que el seu no era quelcom passatger. Això no treu l'estirada d'orelles que Urias vol donar-los per repetir-se una mica massa en el seu últim treball, i esperem que en el pròxim s'atreveixin a fer una cosa tan original, com ho va ser "Alive or just breathing? ".

A continuació alguns dels seus vídeos, perquè els gaudiu els que ja els coneixeu, els recordeu els que feia temps que no els escoltàveu, i perquè els descobriu els que no teníeu ni idea de a què dimonis ens referim amb això de "Metalcore":

LIFE TO LIFELESS ("Alive or just breathing?" 2002)

WHEN DARKNESS FALLS ("The end of heartache" 2004)

MY CURSE ("As daylight dies" 2006)

2009-01-12T01:20:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

tenim a l'Uraas donant bots d'alegria per tota l'Arcadía, i això es deu a que finalment, després de mesos d'especulacions i debats basats en imatges de baixa qualitat, scans de revistes japoneses escrupolosament dosificades, finalment ha aparegut el tràiler del Kamen Rider de la temporada 2009, KAMEN RIDER DECADE.

Cert és que fins ara el nou Rider no ha gaudit de gaire bona reputació, bàsicament pel disseny d'un vestit que molts han descrit com una barreja entre Spiderman i una síndria. Però també és veritat que després de veure'l en moviment, la cosa millora, una miqueta almenys. Però no és cert que cada vegada que apareix una cosa nova, la típica reacció del fandom és deixar-ho pel terra? I no és cert també que en moltes ocasions tot això se'ls passa i comencen a al·lucinar? Doncs res, Urias creu que passarà el mateix amb Decade.
A més, tenint en compte que aquest Rider commemora el desè aniversari dels Riders de l'era Heisei, l'argument permetrà que es recuperin tots aquests Kamen Rider, i tinguin aparicions especials, per a delit i "babeig" de tots els fans.

Per cert, que el tema principal de la série l'interpretarà Gackt, un dels ídols d'Urias, del que parlarem pròximament.

En fi, ja n'hi ha prou d'esperar, aquí teniu el tràiler :

Comicoteca: Guy Delisle

2009-01-09T05:16:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

inaugurem altra nova secció de la nostra estimada Arcadia, secció que dedicarem a aquells còmics que per un motiu o altre han cridat la nostra atenció, o aquells amb els quals Urías no deixa d'importunar-nos perquè llegim, quan en realitat preferiríem seguir amb la nostra lectura de "Els Germans Karamazhov" de Dostoyevski...

Però per a inaugurar la secció començarem parlant d'un autor comiquero que conta amb el segell d'aprovació del Capità que els parla. Es tracta del dibuixant Guy Delisle, autor del Quebec, que ha sorprès i delectat a parts iguals amb les seves obres de viatges autobiogràfiques: "Pyongyang", "Shenzen" i "Crónicas Birmanas", totes elles publicades per Astiberri Edicions a Espanya.

Guy Delisle, a part d'autor de còmics, també s'ha dedicat a l'animació, i va ser precisament això el que el va portar en un primer lloc a treballar a Corea del Nord, supervisant el treball que es feia allà per a produccions (si no record malament) franceses. D'aquesta forma començava el descobriment d'un pais que segueix sent totalment desconegut per a molts, i amb una mirada crítica, emmascarada amb un gran sentit de l'humor, ens va relatant la seva experiència, les seves aventures i també ens dóna algunes pistes de com és la vida en una de les poques dictadures comunistes "autèntiques" que queden en el planeta. Així doncs, a "Pyongyang" vam descobrir el culte a la figura del Duche (actualment l'estrafalari Kim Jong-il), les mil i una normes existents per a tots aquells estrangers que vulguin visitar el pais (entre elles, que SEMPRE han d'anar acompanyats d'un guia - llegeixi's espia), o que es requisen els móbiles, càmeres de vídeo, etc., fins que un torni a sortir del pais), i que la població local té prohibit parlar amb els turistes.

Tant a "Shenzen", ciutat xinesa a la qual l'autor va anar de nou per a supervisar un estudi d'animació, com a "Cròniques Birmanes", basades en la seva estada a Birmània acompanyant a la seva esposa, metge de Metges Sense Fronteres, Guy Delisle ens descobreix aquests països amb el mateix estil iniciat a "Pyongyang", encara que potser cada vegada amb més cinisme i fins i tot diríem que amb cert etonocentrisme (especialment en alguns passatges de "Crónicas Birmanas"). Encara que un servidor és de l'opinió que "Pyongyang" és la millor de les tres, sense oblidar que la situació esperpèntica de Corea del Nord ajuda molt en això, les altres segueixen essent igual de recomanables i disfrutables.

Us animen doncs a fer-vos amb alguns d'aquests tres còmics, amb la certesa que acabareu comprant els altres dos, àvids de més aventures d'aquest dibuixant. I sabent que Guy Delisle es troba ara mateix residint a Jerusalem, un servidor queda a l'espera que això doni com resultat un nou treball, que podria ser realment interessant.

Més informació sobre l'autor de Guy Delisle al seu blog.

La Història dels Videojocs

2009-01-08T08:32:00.001-08:00

Un video interessant que Urias volia compartir amb els lectors del blog. La història dels videojocs explicada en menys temps del que es tarda en completar el tutorial del Pong:

A Short Visual History of Videogames from Kyle Downes on Vimeo.

Via: Retropía

Els somnis de Robot d'Asimov més a prop

2009-01-08T03:24:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

si fa poc proposàvem en un post sobre l'oci, l'ús dels robots per fer més fàcil la vida dels humans, l'Urias s'ha posat a indagar una mica més i ha trobat algunes notícies interessants.

En primer lloc, hem trobat dades sobre l'accelerat creixement de la població robot. Per exemple, el 2006 hi havia 4 milions i mig de robots, xifra que es calcula arribarà a gairebé els 8 i mig el 2010, un creixement gairebé del 100% en sols 4 anys! Encara que sembla que només a Europa ha crescut la venda de robots en els últims anys, mentre que ha baixat a Àsia i els Estats Units.

D'altra banda, en aquest gràfic veiem la densitat de la població robot actual, calculant cada robot industrial per 10.000 treballadors, amb una claríssima diferència del Japó i la resta de països, de fet, la meitat de la població mundial de robots es troba a l'Àsia:

S'han dit sempre moltes coses sobre el perquè de l'afició dels japonesos pels robots, podent resumir-les en un parell de teories al respecte. La raó més esmentada pels més frikis és el manga, que gràcies a Osamu Tezuka i el seu Astro Boy s'hauria inaugurat la tradició del tema robòtic, popularitzant-lo i fent-lo més amable a la població.

Hi ha una altra explicació procedent de la religió japonesa autòctona, el shinto (o shintoisme), el caràcter animista el qual dota fins i tot als objectes inerts d'esperit, i per tant de certa "humanitat". Aleshores, mentre que a Occident els robots sovint generen certa por (especialment si tenen aspecte humanoide i "suplanten" l'ésser humà en les seves tasques), al Japó es veuen més amistosos i com el que en realitat haurien de ser, una ajuda per a nosaltres.

Finalment, us deixo un vídeo de l'Actroid, un dels robots més realistes que es van poder veure a l'Akiba Robot Festival 2006. Què us sembla? Us desperta simpatia o por? Esperem els vostres comentaris, cosmonautes!

Via: ieee spectrum online, trobareu la informació més resumida i com sempre ben explicada al blog de Kirai.

Tokusatsu: ¡Kamen Rider a bord!

2009-01-07T09:06:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Amb aquest nou post iniciem la secció sobre Tokusatsu per a la qual tant ha insistit el jove Urías, ja que sembla que últimament li ha donat per l'esmentat gènere. Per a aquells que ara us estigueu preguntant " i què dimonis és el Tokusatsu? ", ràpidament us diré que aquest terme japonès seria l'equivalent a Ciència-Ficció, però com sempre passa amb els japonesos, ells ho entenen a la seva manera.
Com que hi ha infinitat de blogs que han fet bons posts sobre el Tokusatsu us remeto a alguns d'ells perquè indagueu una mica més, potser serveixi per fer caure alguns prejudicis que hi ha sobre les sèries japoneses (i és que els Power Rangers han fet molt mal):

Blogs & Webs sobre Tokusatsu:
La Torre del Reloj
1987bd
Quinta Dimensión
Henshin Hall Of Fame
Japan Hero

Inagurem ara aquests posts per parlar d'uns dels herois preferits del nostre estimat Urias, un dels responsables de les últimes bogeries del jove, que ha arribat a gastar un dineral comprant ninotets del susdit heroi. I no n'hi ha per a menys, i és que el personatge és un dels herois més longeus i populars del Tokusatsu, una creació del 1971 del mític Ishinomori Shotaro (del que segurament parlarem més endevant) , ni més ni menys que...

KAMEN RIDER

Una de les particularitats d'aquesta franquícia és que amb algunes excepcions dels primers anys, en cada nova temporada (que sol durar un any sencer) es presenta un nou heroi, és a dir, un nou Kamen Rider. Així doncs, cada nova sèrie té el seu propi argument, sense cap relació amb els anteriors, donant regna solta als seus creadors per reinventar cada any el personatge. Com és lògic hi ha algunes regles, i coses que pràcticament tots els Kamen Rider tenen en comú, però amb el pas del temps també s'ha vist com algunes d'elles han estat totalment obviades.

En resum, els passos a seguir solen ser els següents:

1. - El protagonista ha de ser un noi jove. I afegiríem que guapot també. A més, sembla que en els últims anys estan intentant atreure el públic femení, i més concretament, a les mares dels nens que segueixen la sèrie, utilitzant actors molt jovenets i de bon veure.
2. - D'alguna forma o altra, es "converteix" en un heroi amb armadura (utilitzant un cinturó i cridant la paraula "henshin", que significa "transformació" o "canvi"). Interessant la importància aquí de la tecnologia per dotar l'heroi de poders - sense transformar-se no té cap poder -, especialment si ho comparem amb els clàssics superherois americans que tenen els seus poders tot el temps (normalment d'origen alienígena o per alguna mutació estranya).
3. - La majoria de vestits estan inspirats en llagostes (una de les regles que més s'ha obviat en els últims anys).
4. - El Kamen Rider utilitza una motocicleta (encara que en alguns casos sol de forma anecdòtica).
5. - Pràcticament tots els Kamen Rider poden millorar les seves habilitats i transformar-se en una versió superior de si mateixos.
6. - Tots els Riders tenen un "cop definitiu", que per a gairebé tots sempre ha estat la famosa "Rider Kick" (una cosa que ja hem vist en altres sèries Tokusatsu, com Ultraman).
7. - L'heroi lluita contra una organització amb fosques intencions que normalment té a veure amb la seva transformació en Kamen Rider.

KAMEN RIDER KABUTO (2006)

Sense cap dubte, des del punt de vista d'aquest capità que els parla, aquestes franquicies no deixen de ser una mera excusa per a que any rere any es treguin nous productes de merchandising (com les figures de Bandai, un dels clàssics sponsors de Kamen Rider), ja que no valen les de l'any anterior. Però Urias, que és més positiu que jo i que també comença a convertir-se en un gran col·leccionista dels esmentats productes (una pobra víctima més), pensa que la franquicia aporta més coses positives al personatge que una simple remesa de ninotets cada any. La llibertat creativa que dóna que no hi hagi cap lligam argumental amb èpoques passades, ha fet que cada nova temporada es vegi com quelcom nou i excitant, i també ha donat camp perquè alguns dels guionistes i creadors de Kamen Rider s'hagin pogut lluir amb propostes originals i diferents. Seria el cas del famós director de Tokusatsu Amemiya Keita, que va enfosquir el personatge i el va dirigir a un públic més madur amb els seus Kamen Rider ZO, Kamen Rider J o Kamen Rider Shin (parlarem del director també en un altre moment).

KAMEN RIDER BLACK (1988)

Podem dir llavors que Kamen Rider és un heroi que ha sabut adaptar-se als temps com pocs han fet i sense que això suposi massa traumes per al seu públic fidel. A més, també ha deixat un llegat de gairebé 40 anys (amb algun parèntesi important), que fan que hi hagi Kamen Rider per a gairebé tots els gustos. Busca el teu, i a gaudir-ne, fins i tot escèptics com aquest capità que els parla n'han pogut trobar algun del seu grat.

KAMEN RIDER KIVA (2008)

I que ningú no li digui a Urías que Kamen Rider és hortera... o tindrem una llarga discussió sobre els prejudicis amb les sèries japoneses i la seva semblança amb altres occidentals a les quals no se'ls retreu que un xavalet es posi una armadura o unes malles i agi a salvar el món per aquests móns de déu (és a dir, Iron Man, Superman, o el mateix Robocop, plagi d'un personatge japonès).

Regals nadalencs per a cosmonautes

2009-01-07T04:14:00.001-08:00

Benvolguts cosmonautes,

Malgrat la distància que ens separa del nostre estimat planeta Terra, el cert és que aquí fem un esforç per mantenir certes tradicions. Així doncs, aquests dies a l'Arcàdia s'han escrit moltes cartes als Reis Mags, i s'han obert també molts regals.
A continuació us en presento alguns dels més sol·licitats per la tripulació de l'Arcàdia.

La veritat és que, a hores d'ara, que seguim usant el walkie-talkie per comunicar-nos ha quedat un xic retro (en el mal sentit), és per això que, després de veure com les van gastar els de la CNN durant la campanya electoral a la presidenciadel 2008, els de l'Arcàdia no podem quedar-nos enrere, i instal·larem el mateix al pont de comandament:

Tot i que l'Arcàdia és una nau de pau, en certes ocasions ens trobem amb alguns habitants de l'espai no tan amigables, i és per això que com a capità aquests fabulosos:

SABLES LÀSER DE GANXET

Els tripulants i passatgers de l'Arcàdia són gent de bona vida, i sempre trobem qualsevol excusa per organitzar festes al més pur estil Peter Sellers... és per això que el següent artefacte ens ha semblat apropiadíssim per a les nostres festes d'alt "copete":

FINGERFOOD

Malgrat les vetllades gastronòmiques esmentades i de la festa desenfrenada, els tripulants de l'Arcàdia són bastant primmirats amb el menjar, especialment el nostre estimat Urías, i és per això que sovint tenim baralles pels aliments que guardem a les neveres de la bodega. Així doncs he pensat que, per millorar l'harmonia de la nau, ens hem d'agenciar alguns d'aquests frigorífics:

FRIGORÍFIC MODULAR

I fins aquí la carta als Reis Mags de l'Arcàdia, m'acomiado desitjant que us hagin portat tot el demanat, o si no, almenys el que més desitjàveu.

Regals via: No Puedo Creer Que Lo Hayan Invent ado

Feliç Any 2009

2009-01-05T09:27:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Encara que amb cert retard, a causa de una breu però intensa expedició a un planeta inhòspit per a aprovisionar la Arcadia de torró i altres aliments apropiats per a l'època, com Capità d'aquesta gran nau, m'agradaria desitjar-vos a tots un feliç any nou. Fins a aquí ens arriben les noticies dels mals auguris que hi ha per a l'any 2009, però coses pitjors ens han caigut al damunt, i muntanyes més altes s'han pujat. Així que us desitgem des d'aquí un any 2009 ple d'oportunitats, de descobriments, aprenentatges, divertiments i xauxa en general. Si de debò ha de ser tan dolent l'any, prenguem-lo com una oportunitat de fer-nos més fortes i si és possible, de canviar algunes coses que, com ens deia ja Keanu Reeves, han de redreçar-se.

Alguns dels nostres tripulants han volgut manar-vos una foto per a desitjar-vos un feliç any, aquí els teniu:

Sala de projeccions: Ultimátum a la Tierra

2008-12-29T11:54:00.001-08:00

Salutacions cosmonautes,

Aquells que ja portin un temps explorant la Arcadia hauran descobert ja la nostra sala de projeccions. Un espai en el qual projectarem pel·lícules/sèries/videos i tantes altres coses en format audiovisual, i del que el nostre benvolgut Urias és un habitual.

Després de deixar la nostra estimada terra, hem vist molt apropiat estrenar l'espai amb una pel·lícula que encaixa en molts sentits amb algunes de les idees que corren per l'Arcadia, es tractad'un remake del clàssic de la ciència ficció americana"Ultimátum a la Tierra" (The Day The Earth Stood Still) de 1951, que ara protagonitza Keanu Reeves i la sex-symbol de molts jovenets i adolescents dels 80 i principis dels 90, Jennifer Connelly.

Urias ens ha advertit que en absolut estem davant d'una gran pel·lícula ni per casualitat, si no mes bé una simple actualització del clàssic, que canvia la preocupació per les armes nuclears de l'original, pel la de la preservació del planeta. És una pel·lícula entretinguda, no deixa moment per l'avorriment, però tampoc per a meravellar-se (a part de l'escena del gegantesc Gort) i sens dubte sobra el ja sobay tema de les families no convencionals i els seus problemes de conviviencia que han d'enfrontar-se a una amenaça més gran (vegi's l'altre remake d'un clàssic de la ciència ficció, "La Guerra de los Mundos" de Spielberg i el cienciòleg Cruise)... però a més, com en l'original, aquesta ve amb missatge.

La veritat és que un ja comença a fartar-se de tant film americà amb discurset ecologista, que a més s'intenta vendre de mil maneres i amb mil cabrioles perquè sembli la gran revelació (vegi's el fracàs de "El Incidente" del una vegada brillant Shyamalan), però Urías ens assegura que en aquest remake es va al gra, es dóna el missatge que cal donar sense intentar anar de transcendent, "i no li donin més voltes... o l'acabaran palmant" (Keanu Reeves dixit... més o menys).
Un altre dels detalls que li van agradar a Urias va ser precisament que la pel·lícula dóna un toc d'atenció al govern americà, que en lloc de convertir-se aquí en el salvador de l'univers, per la seva prepotència acaba precipitant els esdeveniments, caient de cul sobre el botó del compte enrere. Bonic detall, ja era hora.

Finalment, un servidor ha volgut destacar una de les idees principals del film, que no és altra que la necessitat de canvi, del canvi profund, i que en els humans és costum que arribi in extremis... encara que aquí potser és massa optimista la pel·lícula, i és que hem vist que en moltes ocasions quan s'arriba, ja és tard. Servirà d'alguna cosa la pel·lícula? No. Però s'agraeix l'intent.

Trailer 2008

Trailer 1951

Japó; l'apocalíptic futur?

2008-12-24T06:00:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Com ja vam anunciar, el nostre viatge no té un pla de ruta gaire establert, però sí algunes parades obligades. De fet, és per exprés desig d'Urias que amb certa assiduïtat farem parades a cert racó del globus terraqui. Les coordenades són les següents: 35° 41' N 139° 46' E. Exacte, es tracta del Japó.

Urías m'ha explicat en múltiples ocasions el perquè d'aquesta fixació respecte a aquest encara misteriós país. Però el cert és que ni tan sols després de diversos anys d'interès devot, de visites, d'estudis, i de blogs consumits, encara li costa donar una resposta senzilla.

La seva hipòtesi de treball|feina actual és que el Japó és per als occidentals el més semblant a un viatge al futur. I no ho diu sol per l'avenç tecnològic de sobres conegut, si no també per les seves pràctiques consumistes, els seus problemes socials i fins i tot el seu particular visió del futur (mentre nosaltres l'imaginem, ells intenten viure'l).
Però allà no acaba tot, per a Urías no es tracta sol del modern i avançat que poden ser els japonesos. Si alguna cosa hi ha que defineix precisament aquest país és una magnífica dualitat, en la qual el nou i l'antic es barregen per crear un paisatge curiós, sobretot per a aquells més acostumats a rebutjar tot el que es consideri ja vell. Com és possible arribar a aquest equilibri? Què ho fa possible? Intentarem esbrinar-ho durant la nostra travessia a bord de l'Arcàdia.

És per tot això que Urías, pensa que és molt interessant que fixem la nostra mirada al país nipó; no sol per aprendre de les seves virtuts (de les quals aviat parlarem), si no també per veure el que estan fent malament i puguem aprendre també dels seus errors (dels quals també farem esment).

Aquells que disposin d'uns minuts, i vulguin començar a descobrir Japó, el següent vídeo fet per recolzar la candidatura de Tokyo als Jocs Olímpics del 2016, dóna una bona mostra d'aquest equilibri entre lo nou i lo vell:

Future's Set To Tokyo

Fil musical de l'Arcadia: SILVERCHAIR

2008-12-23T09:57:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Com es poden adonar per nostre post d'enlairament, a l'Arcàdia donem molta importància al fil musical de la nostra nau, i això és una cosa en què Urías ha insistit molt, ja que ell és incapaç d'imaginar-se navegant (sigui per l'espai sideral o l'espai internauta) sense acompanyar el seu viatge d'alguns acords més o menys ben posats per aquí i per allà.

Urías és un noi capritxós, i encara que li tenim preses les mesures respecte el seu gust musical, sempre pot sorprendre'ns amb una magnífica afinació i alguna que altra sortida de to.

Ha volgut començar el seu viatge, el nostre viatge, amb una d'aquestes bandes que l'han acompanyat durant anys. Es tracte de Silverchair, una banda australiana que ja el 1994 va sorprendre a tot un país amb un Single, "Tomorrow", i que va convertir als seus joveníssims membres en les majors promeses del Rock australià.

Essent primer els nens prodigigis del Grunge de la època (influències de Nirvana, Pearl Jam, etc.), i fins a arribar a un Pop-Rock-de-vegades-suau-de-vegades-dur amb tints "beatlescos", la carrera de Silverchair ha estat la d'una evolució constant. No hi ha dos discs iguals, però tots tenen una cosa que els uneix. De fet, l'esmentada evolució sembla fins i tot que estigués planejada per endavant. Va ser a "Diorama", el seu quart àlbum, on Silverchair van arribar segurament a la cúspide d'aquesta evolució, on van desplegar tota una cosmogonia que s'havia anat forjant a través dels anys, i ho van fer amb un disc que, malgrat no tenir l'èxit esperat, sí que reflecteix tot el geni que hi ha dins d'aquest trio de músics australians.

Alguns pensaran que des de seu primer i Grunge-influït disc "Frogstomp", o fins i tot el seu salt a la fama amb "Freak Show", tot lo següent és ja la decadència típica i tòpica de les estrelles rockeres quan es van fent grandets i es venen a sons més amables... però sols recordeu que Daniel Johns, el carismàtic líder de la banda, ni tan sols no ha arribat a la trentena, i per molt precoços i avantatjats que siguin, no seria una mica aviat per parlar de decadència?

Per a Urías, Silverchair són un d'aquests grups als què cal posar atenció, ja que són prou valents com per no intimidar-se a l'hora de provar coses diferents o d'anar una mica més enllà, aconseguint així que cada disc tingui personalitat pròpia.

A continuació dos vídeos seleccionats de seu primer i últim disc respectivament, que mostren aquesta evolució gairebé increïble, si algú vol saber què ha passat entre un i altre vídeo, sols té que apuntar-se a YouTube i indagar una mica més:

Silverchair "Tomorrow" del Single "Tomorrow" (1994)

Silverchair "If you keep loosing sleep" de l'àlbum "Young Modern" (2007)

PASSATEMPS DE VIATGE

2008-12-23T01:39:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Espero que s'hagin instal·lat ja còmodament en els seus camarots i hagin començat a explorar els racons de l'Arcàdia. Lògicament encara no hauran pogut veure gaire, de fet, encara no han vist res però recordin que aquest és un viatge llarg, i ni tan sols tenim una durada estimada, així que tenen tot el temps del món per començar a descobrir la nostra nau.

El nostre estimat Urías, malgrat la seva joventut, és un passatger veterà de l'Arcàdia, però encara li queda molt per veure. Un dels seus descobriments a bord de la nau ha estat el temps lliure. I és que, malgrat l'existència d'algunes poques obligacions com a passatger de l'Arcàdia, un es troba que la major part del temps, mentre vaguem per l'espai, no hi ha res que fer.

Per a alguns, el temps lliure és com una maledicció, no saben què fer amb ell. El treball ha aconseguit eclipsar qualsevol altre aspecte de la seva vida diària. En realitat, des de fa ja diversos segles, l'anomenat "lleure" s'ha vist sotmès a una campanya de desprestigi per part de diversos personatges que li veien més gràcia al neg-oci(la negació de l'oci) que a la llibertat que dóna poder disposar del temps com a un li plagui. Així doncs, ja des de Maquiavel, Luter, fins als protestants americans com Benjamin Franklin, s'han anat encunyant frases com "l'ociositat, com la floridura, desgasta molt més ràpidament que el treball" o "el temps es or", i la terrorífica "el treball dignifica" que han entrat a formar part dels valors de la societat occidental deixant-la tocada quasi de mort (mort cerebral, s'entén).

Pensadors grecs com Aristòtil eren de l'opinió que el lleure era precisament el que conduïa a les persones al cultiu personal, i per tant a l'excel·lència. I que el treball no feia més que degradar la intel·ligència. És per això que aquí, a l'Arcàdia, ens prenem molt seriosament el tema del lleure. I és que creièm que, no sol és el lleure part del que som, si no que també és el camí que tenim per forjar-nos i descobrir-nos.
De fet, l'orígen de la paraula oci en grec va donar peu a la paraula llatina per a escola, i així és com ho veiem nosaltres.

Alguns diran que el pròpia capitalisme ha tornat al lleure la importància que havia perdut. Però la veritat és que tot això són bajanades, ja que darrere d'aquest nou culte al lleure s'amaguen les mateixes idees del neg-oci, i que ens han portat a la paradoxa d'haver de treballar cada vegada més per poder gaudir del lleure...

Des de l'Arcàdia reivindiquem tornar a les idees dels clàssics grecs sobre això. Sabem que ells el tenien més fàcil ja que disposaven d'esclaus (i en realitat la cosa no ha canviat tant), però des d'aquí proposem aplicar la imaginació dIsaac Asimov i la tècnica del poble nipó, perquè els humans puguem deixar en mans de robots les àrdues tasques, que no fan més que espongificar nostre cervell.

Així és com ho fem a l'Arcàdia, i per això trobareu a la nostra nau un munt d'oportunitats per educar les vostres ments (cadascú a la seva pròpia manera) i per descobrir noves formes de gaudir del vostre temps lliure.

Per a més informació respecte a l'evolució del lleure, heus aquí dos tractats interessants:

La sociedad capitalista como negación del ocio (Simón Royo Hernández)
Del ocio al neg-ocio... y otra vez al ocio (Gaspar Rul·lán Boades)

ENLAIRAMENT

2008-12-22T08:53:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes,

Els motors de la nau estan al 100%, preparats per iniciar el viatge?

Com podran comprovar al llarg de la nostra travessia, el nostre estimat Urías és un autèntic melòman, i encara que ell prefereix pensar sobre si mateix que és un simple aficionat a escoltar sons amb certa harmonía (i fins i tot en ocasions amb certa cacofonia), nosaltres estem ben satisfets amb el seu gust musical, i per això hem escollit una peça de què ell ha gaudit en múltiples ocasions, per iniciar el nostre enlairament:

La cançó és "Set your controls" de Star One, els crèdits del vídeo els hauran de preguntar al "postejador" del YouTube.

COMENÇA EL VIATGE

2008-12-22T07:52:00.000-08:00

Salutacions cosmonautes, els parla El Capità:

estem a punt d'iniciar un vol interestelar que ens portarà fins als confins de les galàxies conegudes, i amb sort, fins a aquelles, que encara estan per conèixer.
La nostra nau s'anomena Arcadia, és un vaixell preparat per al vol en l'espai, però també per solcar ignots mars plens d'ignorància, les prudents però agitades aigües de la sapiència, i també els pantanosos paratges de la ment humana.

Aquest nostre viatge no tindria sentit de no ser pel més il·lustre passatger de l'Arcàdia. Es tracta del jove Urías, un noi un xic tímid al que no li agrada aixecar la veu per sobre de la dels altres. Però ja que el nostre viatge és en realitat, el seu viatge, i molts no ens perdonarien que la seva glòria i misèria es perdessin al limbo, fent gala d'un atreviment gairebé impertinent ens prendrem la llibertat de narrar les peripècies d'Urías a bord de l'Arcàdia.

Malgrat el nostre pla de ruta, sabem que qualsevol viatge per l'infinit univers acaba sent imprevisible, i difícilment podem assegurar als nostres passatgers a on ens portarà la nostra Arcàdia estimada. Però no es preocupin, els podem garantir que totes les nostres parades, escales i demés, tenen el seu atractiu i també el seu propòsit, encara que això ja estigui a les mans de la deessa fortuna i no en les de l'humil capità que els parla.

Els convido doncs a que es posin còmodes a la nostra Arcàdia. No fan falta cinturons de seguretat (de fet, estan prohibits), i tampoc no necessitaran les seves pesades maletes, el millor és oblidar-se del que han fet i après fins ara, i deixar-se portar per l'esdevenir. Els prometo que serà interessant.

Però abans de llevar àncores, deixin que els citi un manifest que va deixar per a la posteritat un vell amic, i que ens apropiem per batejar la nostra nau i guiar la nostra comesa:

"Vagant pels confins de l'espai...
M'anomenen El Capità.
Viuré lliure sota la bandera de la calavera,
en aquest mar sense futur,
fins que les forces m'abandonin...
viuré lliure sota la meva pròpia bandera... "