Curiositats: El Fonamentalisme Islàmic de Nintendo

Salutacions cosmonautes,

després d'anys i anys de jugar als seus exitosos jocs, de provar diverses de les seves plataformes, i fins i tot de veure una pel·lícula infumable com la de Super Mario Bros., quan pensàvem que ja ho sabíem tot de Nintendo i la seva filosofia de continguts sans a la Disney, ens cau una bomba: existeix un joc per a la NintendoDS que està fomentant l'islamisme entre els indefensos nens americans. Pel que sembla, una dona d'Indiana ha trobat al joc "Baby Pals", que una de les frases que deixa anar el bebé del joc és "Islam is the light", o el que és el mateix, "L'Islam és la llum". Però la cosa no acaba aquí, i és que aquesta mateixa dona no fa molt també va ser protagonista als telediaris americans al destapar que una de les joguines de Fisher Price deixava anar les mateixes proclames islamistes (en realitat, era el mateix clip de so) i a més afegia un bonic "Satan is king" (satán és el rei). Aquí teniu el vídeo en el qual apareix la dona en qüestió, i aquestes dues joguines del diable:



Podeu passar-vos també per YouTube per a veure les desenes de vídeos que pares escandalitzats han penjat denunciant a la nina per islamista i satanista (encara que ambdues coses siguin una mica contradictòries...).

Serveixi això d'exemple del fenomen de la percepció, i la implicació que té tot el nostre aprenentatge previ a l'hora d'interpretar els estímuls que arriben al nostre cervell, o en altres paraules: serveixi això d'exemple de fins a quin punt el fonamentalisme religiós d'Estats Units aconsegueix rentar el cervell dels seus fidels perquè acabin tenint paranoies religioses com la que hem il·lustrat (i amb les quals ens vam divertir tant, per això, gràcies). I si seguiu pensant que cap la possibilitat que aquests missatges siguin reals i intencionats, aquí un vídeo que mostra els missatges ocults en espanyol que hi ha en algunes cançons (mai més tornareu a escoltar "Hotel California" sense pensar en un "chinito pecando", i segur que, com un servidor, reclamareu ja un muñequito del "pingüino rodríguez") :


Quan un pensava que lo dels missatges ocults i satànics dels discos de Heavy Metal ja havia passat a la història... però la veritat és que Estats Units són unes màquines a l'hora de trobar-los (més aviat, inventar-los), i en l'enllaç de about.com trobareu altres exemples, com les denúncies cap a Tinky Winky per amenaçar amb fotre un tret a un nen (i a sobre gay!), les denúncies a una nina per dir-li "putón" a una nena, o les denúncies a Elmo per amenaçar a un nen de matar-lo. Segur que el problema són les joguines? O pares paranoics que paranoien als seus fills? En tot cas, perles com aquestes segueixen arribant des de fa dècades des del nou món...

Via: Akihabara Blues & About.com

Fil musical:LM.C en concert a Barcelona! (30 de Gener)

Salutacions cosmonautes,

Aprofitem la proximitat del concert de la banda nipona LM.C. que tindrà lloc el dia 30 de Gener a la Sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat (per gentilesa de Naizo), per a introduir-vos ja en el món de la música Rock japonesa.


LM.C. és una banda de díficil descripció, degut principalment a la varietat d'estils que s'entremesclen en el seu repertori. Si bé podríem identificar-los com una banda de Pop-Rock amb tocs de Visual Kei o fins i tot d'Oshare Kei (especialment per la seva cura en el look, tant per vesturari com pels seus videoclips), en les seves cançons també entra el Rap, tocs Metal, i tocs de Pop molt suau, o fins i tot Pop Electrònic. Malgrat tot, cadascuna de les cançons, sigui de l'estil que sigui, porta un segell de personalitat ben marcat, una espècie de "essència de LM.C." que fa que malgrat no ser uns profunds innovadors, els seus treballs tinguin sempre alguna cosa especial, alguna cosa que crida l'atenció. Si bé és cert també, que de vegades això significa que alguns dels seus temes són massa semblants

La banda la va fundar Maya (un dels guitarristes de les gires de miyavi) l'any 2003, encara que no va ser fins l'arribada d'Aiji el 2006 (flamant guitarrista dels veterans i ja dissolts Pierrot) que la banda va despegar de debò amb "Trailers [Gold]" i "Trailers [Silver]" i després el 2007 amb el ja mític Single "OH MY JULIET". Des d'aleshores la sortida de Singles, PVs (és a dir, videoclips) ha estat constant, i la seva presència s'ha fet notar molt.

Video publicat per Naizo, amb LM.C saludant als fans espanyols, i presentant la seva gira europea.

Per a aquells aficionats a la música japonesa (ja sigui Visual Kei, Metal, Rock o Pop), la seva actuació a Barcelona és gairebé d'assistència obligatoria. Per aquells que no hagin tret mai el cap pel fascinant món musical nipó representa una oportunitat especial de poder veure com les gasten els músics japonesos, amb propostes que sempre oferixen quelcom diferent al que estem acostumats a occident.

Us deixem amb alguns dels seus PV (mostra de la seva varietat d'estils), i esperem veure-us al concert de la Salamandra (aparcarem l'Arcadia molt prop), i recordeu que després de l'actuació Maya i Aiji dedicaran una bona estona a saludar als fans:

LM.C. "OH MY JULIET"

LM.C. "Bell the Cat"


LM.C. "88"

Tokusatsu: Opening de Kamen Rider Decade de Gackt

Salutacions cosmonautes,

el goig, l'eufòria i el frikisme més absolut s'han desfermat pels passadissos de la Arcadia, els nostres tripulants estan de celebració, ja que aquest passat cap de setmana finalment s'ha estrenat Kamen Rider Decade a Japó. Per tant, ja us podem oferir el vídeo de l'Opening amb l'esperadíssima participació de Gackt, que ha fet una cançó que ens ha transportat una mica enrere en el temps, ja que el seu so ens ha recordat als seus primers treballs més que als últims, cosa que ens ha complagut. Respecte les imatges, una orgia de Riders per a tots els fans de l'era Heisei de la sèrie, ja que van apareixent tots, prometent grans moments de frikisme absolut, amb multitudinàries lluites tant entre ells com conjuntament.

Comicoteca: Keroro Gunsou

Salutacions cosmonautes,

Com haureu vist, a poc a poc us hem anat presentant alguns dels personatges que habiten la nostra benvolguda Arcadia, des de l'inquiet Urias fins als flamants Kamen Rider. I avui ha arribat el moment de presentar-vos a un personatge que ha passat llargues temporades a bord del nostre navili interestel·lar, però que actualment es troba destinat en un planeta al que ell crida Pokopén, tractant d'envair-lo... encara que pel que sembla, la cosa no avança.

Parlem, és clar, del nostre Sergent més benvolgut, el Sargent Keroro, una granoteta keronense amb debilitat per les maquetes Gundam que és abandonat en la Terra (Pokopén) després d'una invasió fallida. A poc a poc va trobant-se amb la resta de la seva tropa, que també han quedat ressagats, i és llavors quan reben la missió d'envair la terra, objectiu que es prenen amb molta calma, i amb uns plans d'invasió dignes dels invents del TBO (si els invents del TBO haguessin abordat alguna vegada formes d'envair un planeta). A tot això cal sumar-li la convivència amb la família pokopense dels Hinata, que sofreixen en les seves carns els plans dels bitxarracos, però també s'aprofiten de les pobres granotetes perquè els facin les feines de casa (per cert, antològic el moment que descobrixen a Keroro, no es podia fer de forma menys espectacular i més graciosa).

Com tot friki amb ganes de fer-se notar, Urias em recorda i es vanagloria d'haver conegut a Keroro bastant abans de la seva arribada "oficial" a través del manga publicat per Norma Editorial a Espanya, i per l'anime que avui dia s'emet a televisió. La seva primera trobada amb el personatge va ser a través d'una sèrie japonesa anomenada Densha Otoko i el protagonista del qual, la perfecta definició de l'otaku solitari, solia passejar-se amb samarretes, ninotets i altre merchandising de la granota keronense.

Fijaos en la rana de encima de la cama (Urías tiene la misma en su camarote).

Fixeu-vos en la granota de damunt del llit (Urías té la mateixa a la seva cabina). Per l'Urias això va ser un amor a primera vista, i va estar un bon temps intentant trobar qualsevol cosa relacionada amb Keroro, fins que diversos intents fallits després, Norma Editorial el sorprenia editant el manga i posteriorment apareixia la sèrie a la TV.

Sens dubte, Yoshizaki Mini ha aconseguit crear un dels personatges/mascotes més adorables dels últims temps, i per això no ens estranya que a Urías li hagi donat semblant obsessió amb la seva merchandising (ja se sap que el "kawaii" ven). Amb tot això, no és gens fortuït que l'otaku de Densha Otoko fos un fan de la sèrie, ja que el manga de Keroro destaca per uns alts nivells de frikisme i continus homenatges, picades d'ullet, paròdies a altres magues, animes, etc. De fet, n'hi ha tants, i alguns tan subtils, que cal estar molt atent i tenir molt coneixement per a detectar-los (de fet, a les pàgines finals del manga s'adjunta una explicació de cada "homenatge"). Tant trobarem granotetes superguerreres de l'espai, com llibretetes sospitoses amb un poder sobrenatural. Però fins i tot els propis personatges són homenatges amb potes, com el propi Dororo (nom d'un personatge de Tezuka Osamu), o la mateixa afició de Keroro a muntar maquetes de Gundam (que a un servidor li recorda a cert tripulant de l'altra Arcadia, la del Caitán Harlock).

Aquí tenim a Yattaran del Capità Harlock amb una de les seves maquetes,
i en Keroro amb una de les seves.

Una gran sèrie que ha captivat els cors de molts afeccionats al manga i l'anime amb aquesta fórmula que sempre és tan efectiva amb el fandom, omplir-ho tot de referències al gènere, perquè un pugui revolcarse amb alegria dintre de la cosmogonía del seu microunivers personal.

Aquí l'opening de la sèrie:

Sala de projeccions: Yatterman de Miike Takashi

Salutacions cosmonautes,

Com gairebé tot fan del cinema japonès (i japofílic de pro), un ha d'haver vist almenys dues pel·lícules de Miike Takashi (una sola no serveix, per la varietat de registres del director). A la sala de projeccions de la Arcadia no hem vist ni dues, ni tres, si no que tenim, com no podia ser d'altra manera, una cicle bastant regular dedicat a un dels directors japonesos més de moda entre variopintos públics.

Com bons fans que som del Tokusatsu, ens ha cridat l'atenció un dels pròxims projectes de Miike que veuran la llum el 2009 (per als iniciats, sapigueu que el director acostuma a tenir més d'una i de dues pel·lícules sota el braç cada any). Es tracta, en aquesta ocasió, d'una adaptació cinematogràfica d'un anime de finals dels 70 anomenat Yatterman, l'argument del qual sembla una barreja de Dragon Ball i La Búsqueda de Nicolas Cage, amb robot caní gegant inclòs. Sembla ser que el 2008 ja es va fer un remake de la sèrie en format d'anime televisiu, i aquest any toca el live-action en pantalla gran.

Venint de qui ve, i amb l'aspecte del tráiler, la cosa promet una bona dosi de retro-tokusatsu:



I aquí teniu l'Opening de l'original:

Tokusatsu: segon tràiler de Kamen Rider Decade

Salutacions cosmonautes,

l'Urias està cada vegada més nerviós, i és que ja falta molt poc per al 25 de Gener, data d'estrena de Kamen Rider Decade. Això significa que Kamen Rider Kiva ja ha acabat (espereu una valoració per part del vostre capità per a la pròxima setmana), i precisament és Kiva una de les novetats del segon tráiler que us presentem ara, en el qual veiem a Wataru parlant amb el nou Kamen Rider:

HENSHIN!!!

Comicoteca: GAMMA El Hombre de Hierro

Salutacions cosmonautes,

una vegada més, obrim la comicoteca perquè Urias ens presenti una de les seves obsessions en matéria d'entreteniment comiquero. Però abans, una petita introducció sobre això...

Urias es va iniciar amb els còmics de tota la vida, és a dir, Zipi y Zape i Mortadelo y Filemón (encara que més els primers que els segons), també van ser importants Astérix i Tintín, i tampoc no es pot oblidar la contribució a la seva cosmogonia comiquera de mans de Cavall Fort i Tretzevents (revistes infantils catalanes, la primera encara amb vida), però al final van ser les superheroïnes americanes les que van acabar dominant en la seva adolescència. Però allà darrere, i en alguns moments prenent el control absolut, hi havia el manga. En aquella època es van publicar coses com Video Girl Ai, Ranma 1/2, Alita, Kimagure Orange Road, Bastard!!!, El Puño de la Estrella del Norte... i el cert és que, tenint en compte la poca quantitat de publicacions, la varietat d'estils era considerable, podies trobar una selecció que anava des dels clàssics manga romàntics d'embolics fins a la ciència-ficció, passant per l'espasa i bruixeria, i entre tot això... GAMMA El Hombre de Hierro.


Aquest va ser un dels còmics japonesos que més van sorprendre el nostre estimat Urias, i ho va fer perquè estava oferint quelcom inaudit, una història en la qual no hi havia heroïnes amb minifaldilla per cap costat, en el qual no hi havia mascotes rares pul·lulant, ni intricades trames amb esperits i poders estranys pel mig... es tractava de la història de Gamma Teruo, un tipus de cara peculiar (és a dir, lleig), tímid i dubitatiu, amb una dona i un fill adorables, que vivia una vida aparentment senzilla com a treballador en un supermercat. Però a través dels ulls de Gamma, no era tot tan senzill, i pel seu caràcter es veia embolicat una i altra vegada en còmiques situacions, que al final el portaven a reflexionar sobre temes com el sexe, l'escatologia, o fins i tot el sentit de la vida. Però Gamma era un tipus especial, i quan no podia aguantar més, tenia el costum de treure's la roba salvatgement, i començar a passejar el seu cos escultural, mentre els altres es desorinaven de l'ensurt, superant tots aquests complexos que tant el turmenten.

Deixant a part el detall dels seus arravataments de fúria salvatge i nudista, Gamma es podia identificar com el típic treballador japonès, amb una típica vida japonesa, encara que tot això embolicat en un embolcall no tan típic. Era en definitiva una de les obres, de les que es publicaven en aquell temps, que més s'apropava a retratar els costums i les realitats del país nipó, un d'aquests còmics que un podria veure a les mans d'un salaryman qualsevol al metro de Tokyo. Per primera vegada, es deixaven de costat els típics i tòpics temes fantàstics, cyberpunk o postapocalíptics habituals. I potser va ser això el que precisament va acabar amb ell, almenys aEspanya. Ja que al cap de tan sols 11 números (i estem parlant d'unes quantes pàgines per número, no els volums que es publiquen ara), Gamma va haver d'acomiadar-se. Pel que sembla van ser pocs, entre ells Urias, els que realment es van interessar per la turmentada però divertida vida de Gamma Teruo, i Norma Editorial va decidir suspendre la publicació, amb una més que visible decepció. Si un recupera ara el primer número de la sèrie i es llegeix el pròleg, veurà la il·lusió amb què l'editorial va prendre l'edició d'aquest manga. I trist és llavors llegir-se l'últim número amb les cartes de comiat d'alguns dels responsables de la publicació (entre ells el mític Óscar Valiente), que lamentaven no poder seguir endavant amb el seu dependent de supermercat favorit. Encara que no ho deien del tot clar, darrere les seves paraules es deixava entreveure la decepció amb el públic espanyol, per no haver donat l'oportunitat, o no haver sabut apreciar una obra que sí que va enlluernar la crítica del moment.

Amb el pas del temps un arribar a pensar que, simplement, no era el moment. Sense cap dubte el públic manga d'aleshores era potser massa jove, i no sols en qüestió d'edat, si no també respecte el seu "recorregut vital" amb el còmic japonès. I encara que ara l'obsessió de molts pel Japó els porta a devorar qualsevol cosa que els pugui ajudar a entendre més la realitat del pais asiàtic, crec sincerament que el públic d'abans encara no estava preparat per a GAMMA El Hombre de Hierro. A més, sense comptar amb el reclam d'un anime a la televisió, la cosa encara es posava més crua. Alguns potser recordin que el còmic de Shin-Chan es va publicar bastants anys abans d'aparèixer en TV, passant sense pena ni glòria amb sol 3 números publicats (i mireu ara!).

El cert és que avui en dia un es veu desbordat per la quantitat de volums que omplen les prestatgeries de les botigues de còmics, i encara que continua existint aquesta predilecció pels temes més fantàstics, hi ha una oferta prou gran com perquè tinguin cabuda altres gèneres més "arriscats" (Shin-Chan és un clar exemple, i algun editor s'hauria atrevit a publicar títols com a ¡Yotsuba!, Azumanga Daioh o el peculiar Vidas Etílicasfa 10 ays?). El mercat ha crescut tant que un ja pot ser lector de manga sense haver de recórrer als sobats temes de sempre. En definitiva, el públic s'ha diversificat i també ha madurat.

I on volem anar a parar aleshores?

Doncs en part a reivindicar GAMMA El Hombre de Hierro, com un dels millors manga que s'han publicat a la península, animar a Norma Editorial a reeditar les aventures d'aquest simpàtic personatge, de manera que alguns puguin recuperar-la en millors condicions (les edicions d'abans no estaven fetes per durar molt), i també per a que el públic pugui descobrir o redescobrir Gamma Teruo, i potser, ara sí, poder publicar moltes més històries de l'Home de Ferro.

Què penseu? Està ara el públic espanyol preparat per a una obra com la de GAMMA El Hombre de Hierro?

Ramen per tots: la seva complexa preparació

Salutacions cosmonautes,

alguns potser us haureu preguntat què és el que mengem durant els nostres llargs viatges interestelars a bord de l'Arcàdia (segur que no podeu dormir per les nits al no saber-ho). El cert és que tenim una bodega variadeta, però com és lògic, per la influència del nostre estimat Urias, la dieta asiàtica està a l'ordre del dia. I com a bon japonòfil/asianòfil que és aquest noi, hi ha una cosa que no podia faltar, un producte que omple les nostres bodegues de forma un xic preocupant... El Ramen Instantani.

Aquests clàssics fideus empaquetats de formes variades, amb un aspecte no del tot desitjable abans de ser cuinats, i sempre acompanyat d'uns sobres amb espècies i olis, i alguna cosa més que alguns mai no s'han atrevit a provar. N'hi ha de marisc, de vedella, de porc, amb curri, amb keronense fregit... En definitiva, la solució perfecta per a tot negat en la cuina, o simplement persones de costums mandrosos, i a més sol ser baratíssim (pots trobar alguns paquets per menys d'1 euro). Quants d'aquests Cup Noodles hauré degustat quan tota l'Arcàdia dormia, en la solitud del meu camarot...

Pot ser que això del ramen instantani sigui una mica nou per a alguns dels nostres lectors, però el cert és que els números ens estan dient que és un dels productes alimenticis de més èxit al món (almenys si parlem de precuinats), i és que es venen la barbaritat de 85 Bilions a l'any a tot el món (que serien 13 racions a l'any per cada persona al món). Com no podia ser de cap altra manera, els països asiàtics copen el 75% del consum de noodles instantanis (gairebé un 50% a la Xina).

Per a aquells que encara no han descobert el fabulós invent, o que tenen alguns prejudicis, la pàgina Instant Ramen ha elaborat un tutorial sobre el complicat procés de preparació del ramen instantani (en 3 complexes passos), aquí una foto del procés de Rychi!:

A partir d'ara, ja no hi ha excuses... ¡¡¡RAMENITZEU-VOS!!!

Tokusatsu: Guilala busca feina?

Salutacions cosmonautes,

Sembla ser que el Kaiju (gènere del tokusatsu del que ja parlarem, però perquè ens entenguem ara, són les pelis de Godzilla, Gamera i companyia) segueix sent font d'inspiració per a molts creatius. Així doncs, navegant, navegant, Urias s'ha trobat amb un anunci d'una web de recerca de feina el protagonista de la qual no és altre que Guilala, el monstre de la mítica pel·lícula nipona dels 60 "The X From Outer Space" (editada a Espanya per DeAPlaneta). Coincideix precisament amb l'estrena de la pel·lícula que 40 anys després recupera el particular monstre espacial i que es va presentar en l'última edició de Sitges amb el prometedor títol "Monster X Strikes Back: Attack on the G-8 Summit" (El monstre X contraataca: atac a la cimera del G-8, ressenya de DimSum aquí), i que Urías espera veure com més aviat millor amb l'esperança de veure a George Bush sota els peus de Gilala (encara que no apostaríem molt que això pugui succeir).

Aquí teniu l'anunci en qüestió:

El tràiler de la nova pel·lícula:



I el tràiler de la original:


Via: JusticeACE

Sala de projeccions: Watchmen (tràiler)

Salutacions cosmonautes,

A la nostra sala de projeccions últimament estem posant molt un dels tràilers més esperats del fandom comiquero, i és que des que es va anticipar que una de les obres més importants d'Alan Moore, que també és un dels còmics més aclamats de la història, seria traspassada finalment al cel·luloide (encara que en realitat aquest material no s'utilitza per al cinema des de 1940), van ser molts els fans que van començar a tenir malsons, trastorns nerviosos, i a viure en una permanent estat d'ansietat... I és que tenint en conte lo desastroses que han estat algunes adaptacions cinematogràfiques (i les dels treballs d'Alan Moore no han estat del tot pròsperes), no els podem criticar per tornar-se una mica paranoides.

Per tot això, és normal que els tràilers que finalment han aparegut hagin despertat tant enrenou i interès, i lògicament algunes crítiques. El nostre estimat Urias és de l'opinió que començar a esbotzar pel·lícules veient només el tràiler és com criticar un plat sense haver-lo tastat abans, ja que apart de ser ser representacions una mica esbiaixades del que serà el film (tant en positiu com en negatiu), deixen potser massa la imaginació de l'espectador perquè el judici pugui ser mínimament objectiu.

Però és igual, al Búho Nocturno li falta la panxa, i això és imperdonable:

Redissenyant la senyal d'STOP

Salutacions cosmonautes,

no ve de nou que vivim en un món envoltat de publicitat, màrqueting, disseny, imatge, etc. (utilitzar aquesta frase tan gastada dóna fins i tot vergonya), i el cert és que darrere d'un munt de coses en les quals amb prou feines ens fixem (però tenen el seu efecte en nosaltres), s'amaga tota una legió de professionals. Des d'un dissenyador gràfic, fins un tècnic en investigació de mercats, passant per les ments brillants (llegeixi's de forma irònica en alguns casos) dels departaments de màrqueting, i les rebequeries d'un director general, una immensa infraestructura que gasta milions i milions d'euros, i es dedica en cos i ànima (encara que alguns han venut la seva) perquè et fixis en el seu missatge, producte, idea, o qualsevol dels seus timos de l'estampeta.

Qualsevol que hagi tingut un mínim contacte amb aquesta dimensió paral·lela anomenada màrqueting (i que hagi sobreviscut a l'impacte), sabrà lo tremendament absurdes que poden arribar a ser algunes de les formes de procedir en aquest camp. Les palles mentals estan a l'ordre del dia, així com les idees il·luminades del creatiu de torn, i això és el que sofreixen dissenyadors gràfics i d'altres víctima col·laterals a les seves carns.

Amb tot això, en algunes ocasions, en lloc d'alegrar-se'n per un nou encàrrec, el pobre treballador del màrqueting comença a suar només pensar en la visita d'un nou client. Una mica semblant al que li va passar a aquest individu, que va rebre l'encàrrec de dissenyar el senyal de STOP el segle XXI :

Via: ETC Territorio Creativo

Fil musical: Killswitch Engage

Salutacions cosmonautes,

posem de nou a cent els altaveus de l'Arcàdia, per gaudir d'un dels grups amb què ens tortura últimament, i de forma repetitiva, el nostre estimat Urias. Es tracta de la banda nord-americana, i més concretament, "massachusettiense", Killswitch Engage.


Urías encara recorda el dia en què va tenir una revelació. Quan el boom del Metalcore estava encara per explotar, quan era un estil que encara es movia per cercles més underground que una altra cosa, Urias, que aleshores dedicava molt temps al submarinisme musical buscant coses noves en les profunditats de la xarxa, es va topar amb aquesta banda, que en aquell moment era una més dins de la nova onada de bandes Metalcore que s'estava aproximant. Com dèiem, Urias va tenir una revelació, i va anar escoltant el primer disc de Killswitch Engage, "Alive or just breathing? ", i més concretament en el minut 2:15 (aproximadament), en el que s'introduïa una inesperada tornada amb veu neta que li va fer pensar a Urias que aquests nois serien grans, i que el Metalcore seria la pròxima revolució (o més aviat moda) del panorama metàl·lic.


Sis anys després, potser seria exagerat dir que el Metalcore o Killswitch Engage van ser una autèntica revolució. En el seu moment, el Metalcore estava per tots costats i tots els segells, inclusivament els europeus, van començar a editar sense parar discs de qualsevol banda amb tuf a Metalcore, per molt mediocre que fos (res nou dins del panorama discogràfic, esprement la taronja no deixant-ne ni la pell), però sembla que el Metalcore ja no viu el dolç moment de la primera meitat de la dècada. Però tampoc seria just negar-li al Metalcore, i de retruc a Killswitch Engage, el mèrit d'haver posat al mapa un estil o una etiqueta, que aleshores sol s'usava de forma marginal per definir un grapat de grups, que no sempre havia de veure molt els uns amb els altres. I a part d'això, bandes com Killswitch Engage van ser les que més visiblement van aconseguir que s'unissin llaços entre l'escena Metal nord-americana i l'europea, no només publicitant bandes com In Flames o Soilwork allà per on passaven, si no incloent el Death Melòdic suec dins del seu propi arsenal estilístic, d'una forma imaginativa i realment nova.

Després de la tempesta ve la calma, i han estat molts els grups de Metalcore que s'han quedat pel camí (afortunadament, en molts casos), però Killswitch Engage segueixen allà, demostrant que el seu no era quelcom passatger. Això no treu l'estirada d'orelles que Urias vol donar-los per repetir-se una mica massa en el seu últim treball, i esperem que en el pròxim s'atreveixin a fer una cosa tan original, com ho va ser "Alive or just breathing? ".

A continuació alguns dels seus vídeos, perquè els gaudiu els que ja els coneixeu, els recordeu els que feia temps que no els escoltàveu, i perquè els descobriu els que no teníeu ni idea de a què dimonis ens referim amb això de "Metalcore":

LIFE TO LIFELESS ("Alive or just breathing?" 2002)


WHEN DARKNESS FALLS ("The end of heartache" 2004)


MY CURSE ("As daylight dies" 2006)

Salutacions cosmonautes,

tenim a l'Uraas donant bots d'alegria per tota l'Arcadía, i això es deu a que finalment, després de mesos d'especulacions i debats basats en imatges de baixa qualitat, scans de revistes japoneses escrupolosament dosificades, finalment ha aparegut el tràiler del Kamen Rider de la temporada 2009, KAMEN RIDER DECADE.

Cert és que fins ara el nou Rider no ha gaudit de gaire bona reputació, bàsicament pel disseny d'un vestit que molts han descrit com una barreja entre Spiderman i una síndria. Però també és veritat que després de veure'l en moviment, la cosa millora, una miqueta almenys. Però no és cert que cada vegada que apareix una cosa nova, la típica reacció del fandom és deixar-ho pel terra? I no és cert també que en moltes ocasions tot això se'ls passa i comencen a al·lucinar? Doncs res, Urias creu que passarà el mateix amb Decade.
A més, tenint en compte que aquest Rider commemora el desè aniversari dels Riders de l'era Heisei, l'argument permetrà que es recuperin tots aquests Kamen Rider, i tinguin aparicions especials, per a delit i "babeig" de tots els fans.

Per cert, que el tema principal de la série l'interpretarà Gackt, un dels ídols d'Urias, del que parlarem pròximament.

En fi, ja n'hi ha prou d'esperar, aquí teniu el tràiler :

Comicoteca: Guy Delisle

Salutacions cosmonautes,

inaugurem altra nova secció de la nostra estimada Arcadia, secció que dedicarem a aquells còmics que per un motiu o altre han cridat la nostra atenció, o aquells amb els quals Urías no deixa d'importunar-nos perquè llegim, quan en realitat preferiríem seguir amb la nostra lectura de "Els Germans Karamazhov" de Dostoyevski...

Però per a inaugurar la secció començarem parlant d'un autor comiquero que conta amb el segell d'aprovació del Capità que els parla. Es tracta del dibuixant Guy Delisle, autor del Quebec, que ha sorprès i delectat a parts iguals amb les seves obres de viatges autobiogràfiques: "Pyongyang", "Shenzen" i "Crónicas Birmanas", totes elles publicades per Astiberri Edicions a Espanya.

Guy Delisle, a part d'autor de còmics, també s'ha dedicat a l'animació, i va ser precisament això el que el va portar en un primer lloc a treballar a Corea del Nord, supervisant el treball que es feia allà per a produccions (si no record malament) franceses. D'aquesta forma començava el descobriment d'un pais que segueix sent totalment desconegut per a molts, i amb una mirada crítica, emmascarada amb un gran sentit de l'humor, ens va relatant la seva experiència, les seves aventures i també ens dóna algunes pistes de com és la vida en una de les poques dictadures comunistes "autèntiques" que queden en el planeta. Així doncs, a "Pyongyang" vam descobrir el culte a la figura del Duche (actualment l'estrafalari Kim Jong-il), les mil i una normes existents per a tots aquells estrangers que vulguin visitar el pais (entre elles, que SEMPRE han d'anar acompanyats d'un guia - llegeixi's espia), o que es requisen els móbiles, càmeres de vídeo, etc., fins que un torni a sortir del pais), i que la població local té prohibit parlar amb els turistes.

Tant a "Shenzen", ciutat xinesa a la qual l'autor va anar de nou per a supervisar un estudi d'animació, com a "Cròniques Birmanes", basades en la seva estada a Birmània acompanyant a la seva esposa, metge de Metges Sense Fronteres, Guy Delisle ens descobreix aquests països amb el mateix estil iniciat a "Pyongyang", encara que potser cada vegada amb més cinisme i fins i tot diríem que amb cert etonocentrisme (especialment en alguns passatges de "Crónicas Birmanas"). Encara que un servidor és de l'opinió que "Pyongyang" és la millor de les tres, sense oblidar que la situació esperpèntica de Corea del Nord ajuda molt en això, les altres segueixen essent igual de recomanables i disfrutables.

Us animen doncs a fer-vos amb alguns d'aquests tres còmics, amb la certesa que acabareu comprant els altres dos, àvids de més aventures d'aquest dibuixant. I sabent que Guy Delisle es troba ara mateix residint a Jerusalem, un servidor queda a l'espera que això doni com resultat un nou treball, que podria ser realment interessant.

Més informació sobre l'autor de Guy Delisle al seu blog.

La Història dels Videojocs

Un video interessant que Urias volia compartir amb els lectors del blog. La història dels videojocs explicada en menys temps del que es tarda en completar el tutorial del Pong:


A Short Visual History of Videogames from Kyle Downes on Vimeo.

Via: Retropía

Els somnis de Robot d'Asimov més a prop

Salutacions cosmonautes,

si fa poc proposàvem en un post sobre l'oci, l'ús dels robots per fer més fàcil la vida dels humans, l'Urias s'ha posat a indagar una mica més i ha trobat algunes notícies interessants.

En primer lloc, hem trobat dades sobre l'accelerat creixement de la població robot. Per exemple, el 2006 hi havia 4 milions i mig de robots, xifra que es calcula arribarà a gairebé els 8 i mig el 2010, un creixement gairebé del 100% en sols 4 anys! Encara que sembla que només a Europa ha crescut la venda de robots en els últims anys, mentre que ha baixat a Àsia i els Estats Units.

D'altra banda, en aquest gràfic veiem la densitat de la població robot actual, calculant cada robot industrial per 10.000 treballadors, amb una claríssima diferència del Japó i la resta de països, de fet, la meitat de la població mundial de robots es troba a l'Àsia:

S'han dit sempre moltes coses sobre el perquè de l'afició dels japonesos pels robots, podent resumir-les en un parell de teories al respecte. La raó més esmentada pels més frikis és el manga, que gràcies a Osamu Tezuka i el seu Astro Boy s'hauria inaugurat la tradició del tema robòtic, popularitzant-lo i fent-lo més amable a la població.

Hi ha una altra explicació procedent de la religió japonesa autòctona, el shinto (o shintoisme), el caràcter animista el qual dota fins i tot als objectes inerts d'esperit, i per tant de certa "humanitat". Aleshores, mentre que a Occident els robots sovint generen certa por (especialment si tenen aspecte humanoide i "suplanten" l'ésser humà en les seves tasques), al Japó es veuen més amistosos i com el que en realitat haurien de ser, una ajuda per a nosaltres.

Finalment, us deixo un vídeo de l'Actroid, un dels robots més realistes que es van poder veure a l'Akiba Robot Festival 2006. Què us sembla? Us desperta simpatia o por? Esperem els vostres comentaris, cosmonautes!

Via: ieee spectrum online, trobareu la informació més resumida i com sempre ben explicada al blog de Kirai.

Tokusatsu: ¡Kamen Rider a bord!

Salutacions cosmonautes,

Amb aquest nou post iniciem la secció sobre Tokusatsu per a la qual tant ha insistit el jove Urías, ja que sembla que últimament li ha donat per l'esmentat gènere. Per a aquells que ara us estigueu preguntant " i què dimonis és el Tokusatsu? ", ràpidament us diré que aquest terme japonès seria l'equivalent a Ciència-Ficció, però com sempre passa amb els japonesos, ells ho entenen a la seva manera.
Com que hi ha infinitat de blogs que han fet bons posts sobre el Tokusatsu us remeto a alguns d'ells perquè indagueu una mica més, potser serveixi per fer caure alguns prejudicis que hi ha sobre les sèries japoneses (i és que els Power Rangers han fet molt mal):

Blogs & Webs sobre Tokusatsu:
La Torre del Reloj
1987bd
Quinta Dimensión
Henshin Hall Of Fame
Japan Hero

Inagurem ara aquests posts per parlar d'uns dels herois preferits del nostre estimat Urias, un dels responsables de les últimes bogeries del jove, que ha arribat a gastar un dineral comprant ninotets del susdit heroi. I no n'hi ha per a menys, i és que el personatge és un dels herois més longeus i populars del Tokusatsu, una creació del 1971 del mític Ishinomori Shotaro (del que segurament parlarem més endevant) , ni més ni menys que...

KAMEN RIDER

Una de les particularitats d'aquesta franquícia és que amb algunes excepcions dels primers anys, en cada nova temporada (que sol durar un any sencer) es presenta un nou heroi, és a dir, un nou Kamen Rider. Així doncs, cada nova sèrie té el seu propi argument, sense cap relació amb els anteriors, donant regna solta als seus creadors per reinventar cada any el personatge. Com és lògic hi ha algunes regles, i coses que pràcticament tots els Kamen Rider tenen en comú, però amb el pas del temps també s'ha vist com algunes d'elles han estat totalment obviades.

En resum, els passos a seguir solen ser els següents:

1. - El protagonista ha de ser un noi jove. I afegiríem que guapot també. A més, sembla que en els últims anys estan intentant atreure el públic femení, i més concretament, a les mares dels nens que segueixen la sèrie, utilitzant actors molt jovenets i de bon veure.
2. - D'alguna forma o altra, es "converteix" en un heroi amb armadura (utilitzant un cinturó i cridant la paraula "henshin", que significa "transformació" o "canvi"). Interessant la importància aquí de la tecnologia per dotar l'heroi de poders - sense transformar-se no té cap poder -, especialment si ho comparem amb els clàssics superherois americans que tenen els seus poders tot el temps (normalment d'origen alienígena o per alguna mutació estranya).
3. - La majoria de vestits estan inspirats en llagostes (una de les regles que més s'ha obviat en els últims anys).
4. - El Kamen Rider utilitza una motocicleta (encara que en alguns casos sol de forma anecdòtica).
5. - Pràcticament tots els Kamen Rider poden millorar les seves habilitats i transformar-se en una versió superior de si mateixos.
6. - Tots els Riders tenen un "cop definitiu", que per a gairebé tots sempre ha estat la famosa "Rider Kick" (una cosa que ja hem vist en altres sèries Tokusatsu, com Ultraman).
7. - L'heroi lluita contra una organització amb fosques intencions que normalment té a veure amb la seva transformació en Kamen Rider.

KAMEN RIDER KABUTO (2006)

Sense cap dubte, des del punt de vista d'aquest capità que els parla, aquestes franquicies no deixen de ser una mera excusa per a que any rere any es treguin nous productes de merchandising (com les figures de Bandai, un dels clàssics sponsors de Kamen Rider), ja que no valen les de l'any anterior. Però Urias, que és més positiu que jo i que també comença a convertir-se en un gran col·leccionista dels esmentats productes (una pobra víctima més), pensa que la franquicia aporta més coses positives al personatge que una simple remesa de ninotets cada any. La llibertat creativa que dóna que no hi hagi cap lligam argumental amb èpoques passades, ha fet que cada nova temporada es vegi com quelcom nou i excitant, i també ha donat camp perquè alguns dels guionistes i creadors de Kamen Rider s'hagin pogut lluir amb propostes originals i diferents. Seria el cas del famós director de Tokusatsu Amemiya Keita, que va enfosquir el personatge i el va dirigir a un públic més madur amb els seus Kamen Rider ZO, Kamen Rider J o Kamen Rider Shin (parlarem del director també en un altre moment).

KAMEN RIDER BLACK (1988)

Podem dir llavors que Kamen Rider és un heroi que ha sabut adaptar-se als temps com pocs han fet i sense que això suposi massa traumes per al seu públic fidel. A més, també ha deixat un llegat de gairebé 40 anys (amb algun parèntesi important), que fan que hi hagi Kamen Rider per a gairebé tots els gustos. Busca el teu, i a gaudir-ne, fins i tot escèptics com aquest capità que els parla n'han pogut trobar algun del seu grat.

KAMEN RIDER KIVA (2008)

I que ningú no li digui a Urías que Kamen Rider és hortera... o tindrem una llarga discussió sobre els prejudicis amb les sèries japoneses i la seva semblança amb altres occidentals a les quals no se'ls retreu que un xavalet es posi una armadura o unes malles i agi a salvar el món per aquests móns de déu (és a dir, Iron Man, Superman, o el mateix Robocop, plagi d'un personatge japonès).

Regals nadalencs per a cosmonautes

Benvolguts cosmonautes,

Malgrat la distància que ens separa del nostre estimat planeta Terra, el cert és que aquí fem un esforç per mantenir certes tradicions. Així doncs, aquests dies a l'Arcàdia s'han escrit moltes cartes als Reis Mags, i s'han obert també molts regals.
A continuació us en presento alguns dels més sol·licitats per la tripulació de l'Arcàdia.

La veritat és que, a hores d'ara, que seguim usant el walkie-talkie per comunicar-nos ha quedat un xic retro (en el mal sentit), és per això que, després de veure com les van gastar els de la CNN durant la campanya electoral a la presidenciadel 2008, els de l'Arcàdia no podem quedar-nos enrere, i instal·larem el mateix al pont de comandament:

Tot i que l'Arcàdia és una nau de pau, en certes ocasions ens trobem amb alguns habitants de l'espai no tan amigables, i és per això que com a capità aquests fabulosos:

SABLES LÀSER DE GANXET

Els tripulants i passatgers de l'Arcàdia són gent de bona vida, i sempre trobem qualsevol excusa per organitzar festes al més pur estil Peter Sellers... és per això que el següent artefacte ens ha semblat apropiadíssim per a les nostres festes d'alt "copete":

FINGERFOOD

Malgrat les vetllades gastronòmiques esmentades i de la festa desenfrenada, els tripulants de l'Arcàdia són bastant primmirats amb el menjar, especialment el nostre estimat Urías, i és per això que sovint tenim baralles pels aliments que guardem a les neveres de la bodega. Així doncs he pensat que, per millorar l'harmonia de la nau, ens hem d'agenciar alguns d'aquests frigorífics:

FRIGORÍFIC MODULAR

I fins aquí la carta als Reis Mags de l'Arcàdia, m'acomiado desitjant que us hagin portat tot el demanat, o si no, almenys el que més desitjàveu.

Regals via: No Puedo Creer Que Lo Hayan Inventado

Feliç Any 2009

Salutacions cosmonautes,

Encara que amb cert retard, a causa de una breu però intensa expedició a un planeta inhòspit per a aprovisionar la Arcadia de torró i altres aliments apropiats per a l'època, com Capità d'aquesta gran nau, m'agradaria desitjar-vos a tots un feliç any nou. Fins a aquí ens arriben les noticies dels mals auguris que hi ha per a l'any 2009, però coses pitjors ens han caigut al damunt, i muntanyes més altes s'han pujat. Així que us desitgem des d'aquí un any 2009 ple d'oportunitats, de descobriments, aprenentatges, divertiments i xauxa en general. Si de debò ha de ser tan dolent l'any, prenguem-lo com una oportunitat de fer-nos més fortes i si és possible, de canviar algunes coses que, com ens deia ja Keanu Reeves, han de redreçar-se.

Alguns dels nostres tripulants han volgut manar-vos una foto per a desitjar-vos un feliç any, aquí els teniu: