Sala de projeccions: Ultimátum a la Tierra

Salutacions cosmonautes,

Aquells que ja portin un temps explorant la Arcadia hauran descobert ja la nostra sala de projeccions. Un espai en el qual projectarem pel·lícules/sèries/videos i tantes altres coses en format audiovisual, i del que el nostre benvolgut Urias és un habitual.

Després de deixar la nostra estimada terra, hem vist molt apropiat estrenar l'espai amb una pel·lícula que encaixa en molts sentits amb algunes de les idees que corren per l'Arcadia, es tractad'un remake del clàssic de la ciència ficció americana"Ultimátum a la Tierra" (The Day The Earth Stood Still) de 1951, que ara protagonitza Keanu Reeves i la sex-symbol de molts jovenets i adolescents dels 80 i principis dels 90, Jennifer Connelly.

Urias ens ha advertit que en absolut estem davant d'una gran pel·lícula ni per casualitat, si no mes bé una simple actualització del clàssic, que canvia la preocupació per les armes nuclears de l'original, pel la de la preservació del planeta. És una pel·lícula entretinguda, no deixa moment per l'avorriment, però tampoc per a meravellar-se (a part de l'escena del gegantesc Gort) i sens dubte sobra el ja sobay tema de les families no convencionals i els seus problemes de conviviencia que han d'enfrontar-se a una amenaça més gran (vegi's l'altre remake d'un clàssic de la ciència ficció, "La Guerra de los Mundos" de Spielberg i el cienciòleg Cruise)... però a més, com en l'original, aquesta ve amb missatge.

La veritat és que un ja comença a fartar-se de tant film americà amb discurset ecologista, que a més s'intenta vendre de mil maneres i amb mil cabrioles perquè sembli la gran revelació (vegi's el fracàs de "El Incidente" del una vegada brillant Shyamalan), però Urías ens assegura que en aquest remake es va al gra, es dóna el missatge que cal donar sense intentar anar de transcendent, "i no li donin més voltes... o l'acabaran palmant" (Keanu Reeves dixit... més o menys).
Un altre dels detalls que li van agradar a Urias va ser precisament que la pel·lícula dóna un toc d'atenció al govern americà, que en lloc de convertir-se aquí en el salvador de l'univers, per la seva prepotència acaba precipitant els esdeveniments, caient de cul sobre el botó del compte enrere. Bonic detall, ja era hora.

Finalment, un servidor ha volgut destacar una de les idees principals del film, que no és altra que la necessitat de canvi, del canvi profund, i que en els humans és costum que arribi in extremis... encara que aquí potser és massa optimista la pel·lícula, i és que hem vist que en moltes ocasions quan s'arriba, ja és tard. Servirà d'alguna cosa la pel·lícula? No. Però s'agraeix l'intent.

Trailer 2008


Trailer 1951

Japó; l'apocalíptic futur?

Salutacions cosmonautes,

Com ja vam anunciar, el nostre viatge no té un pla de ruta gaire establert, però sí algunes parades obligades. De fet, és per exprés desig d'Urias que amb certa assiduïtat farem parades a cert racó del globus terraqui. Les coordenades són les següents: 35° 41' N 139° 46' E. Exacte, es tracta del Japó.

Urías m'ha explicat en múltiples ocasions el perquè d'aquesta fixació respecte a aquest encara misteriós país. Però el cert és que ni tan sols després de diversos anys d'interès devot, de visites, d'estudis, i de blogs consumits, encara li costa donar una resposta senzilla.

La seva hipòtesi de treball|feina actual és que el Japó és per als occidentals el més semblant a un viatge al futur. I no ho diu sol per l'avenç tecnològic de sobres conegut, si no també per les seves pràctiques consumistes, els seus problemes socials i fins i tot el seu particular visió del futur (mentre nosaltres l'imaginem, ells intenten viure'l).
Però allà no acaba tot, per a Urías no es tracta sol del modern i avançat que poden ser els japonesos. Si alguna cosa hi ha que defineix precisament aquest país és una magnífica dualitat, en la qual el nou i l'antic es barregen per crear un paisatge curiós, sobretot per a aquells més acostumats a rebutjar tot el que es consideri ja vell. Com és possible arribar a aquest equilibri? Què ho fa possible? Intentarem esbrinar-ho durant la nostra travessia a bord de l'Arcàdia.

És per tot això que Urías, pensa que és molt interessant que fixem la nostra mirada al país nipó; no sol per aprendre de les seves virtuts (de les quals aviat parlarem), si no també per veure el que estan fent malament i puguem aprendre també dels seus errors (dels quals també farem esment).

Aquells que disposin d'uns minuts, i vulguin començar a descobrir Japó, el següent vídeo fet per recolzar la candidatura de Tokyo als Jocs Olímpics del 2016, dóna una bona mostra d'aquest equilibri entre lo nou i lo vell:

Future's Set To Tokyo

Fil musical de l'Arcadia: SILVERCHAIR

Salutacions cosmonautes,

Com es poden adonar per nostre post d'enlairament, a l'Arcàdia donem molta importància al fil musical de la nostra nau, i això és una cosa en què Urías ha insistit molt, ja que ell és incapaç d'imaginar-se navegant (sigui per l'espai sideral o l'espai internauta) sense acompanyar el seu viatge d'alguns acords més o menys ben posats per aquí i per allà.

Urías és un noi capritxós, i encara que li tenim preses les mesures respecte el seu gust musical, sempre pot sorprendre'ns amb una magnífica afinació i alguna que altra sortida de to.

Ha volgut començar el seu viatge, el nostre viatge, amb una d'aquestes bandes que l'han acompanyat durant anys. Es tracte de Silverchair, una banda australiana que ja el 1994 va sorprendre a tot un país amb un Single, "Tomorrow", i que va convertir als seus joveníssims membres en les majors promeses del Rock australià.

Essent primer els nens prodigigis del Grunge de la època (influències de Nirvana, Pearl Jam, etc.), i fins a arribar a un Pop-Rock-de-vegades-suau-de-vegades-dur amb tints "beatlescos", la carrera de Silverchair ha estat la d'una evolució constant. No hi ha dos discs iguals, però tots tenen una cosa que els uneix. De fet, l'esmentada evolució sembla fins i tot que estigués planejada per endavant. Va ser a "Diorama", el seu quart àlbum, on Silverchair van arribar segurament a la cúspide d'aquesta evolució, on van desplegar tota una cosmogonia que s'havia anat forjant a través dels anys, i ho van fer amb un disc que, malgrat no tenir l'èxit esperat, sí que reflecteix tot el geni que hi ha dins d'aquest trio de músics australians.

Alguns pensaran que des de seu primer i Grunge-influït disc "Frogstomp", o fins i tot el seu salt a la fama amb "Freak Show", tot lo següent és ja la decadència típica i tòpica de les estrelles rockeres quan es van fent grandets i es venen a sons més amables... però sols recordeu que Daniel Johns, el carismàtic líder de la banda, ni tan sols no ha arribat a la trentena, i per molt precoços i avantatjats que siguin, no seria una mica aviat per parlar de decadència?

Per a Urías, Silverchair són un d'aquests grups als què cal posar atenció, ja que són prou valents com per no intimidar-se a l'hora de provar coses diferents o d'anar una mica més enllà, aconseguint així que cada disc tingui personalitat pròpia.

A continuació dos vídeos seleccionats de seu primer i últim disc respectivament, que mostren aquesta evolució gairebé increïble, si algú vol saber què ha passat entre un i altre vídeo, sols té que apuntar-se a YouTube i indagar una mica més:

Silverchair "Tomorrow" del Single "Tomorrow" (1994)


Silverchair "If you keep loosing sleep" de l'àlbum "Young Modern" (2007)

PASSATEMPS DE VIATGE

Salutacions cosmonautes,

Espero que s'hagin instal·lat ja còmodament en els seus camarots i hagin començat a explorar els racons de l'Arcàdia. Lògicament encara no hauran pogut veure gaire, de fet, encara no han vist res però recordin que aquest és un viatge llarg, i ni tan sols tenim una durada estimada, així que tenen tot el temps del món per començar a descobrir la nostra nau.

El nostre estimat Urías, malgrat la seva joventut, és un passatger veterà de l'Arcàdia, però encara li queda molt per veure. Un dels seus descobriments a bord de la nau ha estat el temps lliure. I és que, malgrat l'existència d'algunes poques obligacions com a passatger de l'Arcàdia, un es troba que la major part del temps, mentre vaguem per l'espai, no hi ha res que fer.

Per a alguns, el temps lliure és com una maledicció, no saben què fer amb ell. El treball ha aconseguit eclipsar qualsevol altre aspecte de la seva vida diària. En realitat, des de fa ja diversos segles, l'anomenat "lleure" s'ha vist sotmès a una campanya de desprestigi per part de diversos personatges que li veien més gràcia al neg-oci(la negació de l'oci) que a la llibertat que dóna poder disposar del temps com a un li plagui. Així doncs, ja des de Maquiavel, Luter, fins als protestants americans com Benjamin Franklin, s'han anat encunyant frases com "l'ociositat, com la floridura, desgasta molt més ràpidament que el treball" o "el temps es or", i la terrorífica "el treball dignifica" que han entrat a formar part dels valors de la societat occidental deixant-la tocada quasi de mort (mort cerebral, s'entén).

Pensadors grecs com Aristòtil eren de l'opinió que el lleure era precisament el que conduïa a les persones al cultiu personal, i per tant a l'excel·lència. I que el treball no feia més que degradar la intel·ligència. És per això que aquí, a l'Arcàdia, ens prenem molt seriosament el tema del lleure. I és que creièm que, no sol és el lleure part del que som, si no que també és el camí que tenim per forjar-nos i descobrir-nos.
De fet, l'orígen de la paraula oci en grec va donar peu a la paraula llatina per a escola, i així és com ho veiem nosaltres.

Alguns diran que el pròpia capitalisme ha tornat al lleure la importància que havia perdut. Però la veritat és que tot això són bajanades, ja que darrere d'aquest nou culte al lleure s'amaguen les mateixes idees del neg-oci, i que ens han portat a la paradoxa d'haver de treballar cada vegada més per poder gaudir del lleure...

Des de l'Arcàdia reivindiquem tornar a les idees dels clàssics grecs sobre això. Sabem que ells el tenien més fàcil ja que disposaven d'esclaus (i en realitat la cosa no ha canviat tant), però des d'aquí proposem aplicar la imaginació dIsaac Asimov i la tècnica del poble nipó, perquè els humans puguem deixar en mans de robots les àrdues tasques, que no fan més que espongificar nostre cervell.

Així és com ho fem a l'Arcàdia, i per això trobareu a la nostra nau un munt d'oportunitats per educar les vostres ments (cadascú a la seva pròpia manera) i per descobrir noves formes de gaudir del vostre temps lliure.

Per a més informació respecte a l'evolució del lleure, heus aquí dos tractats interessants:

La sociedad capitalista como negación del ocio (Simón Royo Hernández)
Del ocio al neg-ocio... y otra vez al ocio (Gaspar Rul·lán Boades)

ENLAIRAMENT

Salutacions cosmonautes,

Els motors de la nau estan al 100%, preparats per iniciar el viatge?

Com podran comprovar al llarg de la nostra travessia, el nostre estimat Urías és un autèntic melòman, i encara que ell prefereix pensar sobre si mateix que és un simple aficionat a escoltar sons amb certa harmonía (i fins i tot en ocasions amb certa cacofonia), nosaltres estem ben satisfets amb el seu gust musical, i per això hem escollit una peça de què ell ha gaudit en múltiples ocasions, per iniciar el nostre enlairament:



La cançó és "Set your controls" de Star One, els crèdits del vídeo els hauran de preguntar al "postejador" del YouTube.

COMENÇA EL VIATGE

Salutacions cosmonautes, els parla El Capità:

estem a punt d'iniciar un vol interestelar que ens portarà fins als confins de les galàxies conegudes, i amb sort, fins a aquelles, que encara estan per conèixer.
La nostra nau s'anomena Arcadia, és un vaixell preparat per al vol en l'espai, però també per solcar ignots mars plens d'ignorància, les prudents però agitades aigües de la sapiència, i també els pantanosos paratges de la ment humana.

Aquest nostre viatge no tindria sentit de no ser pel més il·lustre passatger de l'Arcàdia. Es tracta del jove Urías, un noi un xic tímid al que no li agrada aixecar la veu per sobre de la dels altres. Però ja que el nostre viatge és en realitat, el seu viatge, i molts no ens perdonarien que la seva glòria i misèria es perdessin al limbo, fent gala d'un atreviment gairebé impertinent ens prendrem la llibertat de narrar les peripècies d'Urías a bord de l'Arcàdia.

Malgrat el nostre pla de ruta, sabem que qualsevol viatge per l'infinit univers acaba sent imprevisible, i difícilment podem assegurar als nostres passatgers a on ens portarà la nostra Arcàdia estimada. Però no es preocupin, els podem garantir que totes les nostres parades, escales i demés, tenen el seu atractiu i també el seu propòsit, encara que això ja estigui a les mans de la deessa fortuna i no en les de l'humil capità que els parla.

Els convido doncs a que es posin còmodes a la nostra Arcàdia. No fan falta cinturons de seguretat (de fet, estan prohibits), i tampoc no necessitaran les seves pesades maletes, el millor és oblidar-se del que han fet i après fins ara, i deixar-se portar per l'esdevenir. Els prometo que serà interessant.

Però abans de llevar àncores, deixin que els citi un manifest que va deixar per a la posteritat un vell amic, i que ens apropiem per batejar la nostra nau i guiar la nostra comesa:

"Vagant pels confins de l'espai...
M'anomenen El Capità.
Viuré lliure sota la bandera de la calavera,
en aquest mar sense futur,
fins que les forces m'abandonin...
viuré lliure sota la meva pròpia bandera... "